Frescor primaverenca als Premis MAX

Anit hi assistirem a la gala dels premis MAX celebrada al Palau de les Arts a València. Alegria pels premis rebuts per la creació valenciana: Millor espectacle de carrer a Mulïer de Maduixa Teatre (premi històric perquè és la primera vegada que existeix esta categoria), Millor composició musical per a espectacle escènic a Damián Sánchez per Mulïer i Millor autoria revelació a Maria Cárdenas per Sindhromo. Maria, victòria doble i així ens ho va fer viure ella: dona valenta que públicament va fer menció a la seua segona victòria contra el càncer. Els seus braços en alt foren símbol de l’alegria i del poder de la satisfacció.

I també reconeixement merescut pels premis nominats finalistes valencians: Chema Cardeña, José Manuel Casany i l’espectacle “A España no la va a conocer ni la madre que la parió” de Wichita Co.

No vaig a criticar la gala perquè feia olor a la Mediterrània, a la meua terra i a la meua casa. No vull. València no és Madrid i ahir es respirava. Madrid no té mar, no té platja. Recordeu?. La nostra gent és fresca, natural, espontània. I vull pensar en la vigència d’estos valors. Per eixa mateixa raó no vull enfonsar el treball fet ahir en la gala dels MAX. No vull criticar.

Vull pujar al cel. Sempre es mirem als ulls dels altres i ja està bé. Fem i sabem fer les coses bé. Positivem i autoestimem-nos. Estem ací i no podem oblidar d’on venim: 20 anys de desert. De no alçar una paraula més alta que l’altra. No estem a cap verger, ho sabem. La situació no és idíl·lica (hi ha hagut temps per a planificar) però el grau de llibertat, de llibertat també creadora, no és comparable.

Som un poble poc agraït i plorador. I fer-nos valdre?… La gala es celebrava en la mar i no en l’altiplà. A València i no Madrid. Doncs, jo hui no vull ser plorona. Anit ho férem bé. Acudírem i participarem. Uns amb major mesura que els altres. I què? Donàrem color i llum. La música, la dansa, el circ, la màgia, el teatre de carrer, el mim i la dramatúrgia a l’escenari amb la dinàmica interpretació d’Ana Morgade, acompanyada de Nacho Diago, de Noelia Pérez, Josep Zapater, alumnes de l’ESAD, l’artista plàstica, Carles Santos, Joan Font, el Cor de la Generalitat Valenciana i la Banda de Dones de la Federació Valenciana d’Entitats Musicals de la Comunitat Valenciana. Un homenatge als creadors i autors en especial amb clau femenina i igualitària.

Una fusió entre les arts enteses amb clau valenciana. La irrupció de la banda de música amb 60 dones al front fou festívola i diferent. I això també és València. I les expressions en les diferents llengües, sobre tot valencià i euskera, també passa a València perquè entenem el valor i el sentiment de la nostra llengua.

Ens reunírem. Ens privats, ens públics, actors, actrius, ballarins, ballarines, acròbates, estudiants, xiquets i xiquetes, gestors i gestores de Cultura, polítics autonòmics (perquè els centrals ni es dignaren), distribució, autoria… Pluralitat. I estàvem. És difícil crear, innovar, reconstruir i reactivar. Però fàcil criticar sobre el que fa l’altra persona. Anit la gala dels premis MAX feia olor de mar. Era un a poqueta nit, bonic. Feia bon estar. I ara mateix és això el que vull pensar i sentir. Per un dia, per dos o no ho sé. Però és el que vull. Estimem-nos i avant.