Premsa i nacionalisme

És sabut que els mitjans de comunicació, i en particular la premsa, són eines decisives en la conformació de les identitats nacionals. El procés sobiranista de Catalunya ha destapat la caixa de Pandora dels nacionalismes en la premsa espanyola. Els diaris de Madrid mostren una hostilitat indissimulada contra l’independentisme català atiant un anticatalanisme ancestral que alimenta més encara els prejudicis del «macizo de la patria» vers Catalunya i la cultura catalana. La premsa nacionalista espanyola, sobretot la més conservadora com ABC, El Mundo, La Razón i La Gaceta, acreix un discurs anticatalà a partir de quatre mites.

Primer mite. Els nacionalistes són els catalans, no es parla de nacionalisme espanyol. Per a aquesta premsa, els nacionalistes són els altres, perquè sols reconeix com a nació el territori coincident amb l’Estat. I com que consideren el castellà cultura de primera i el català de segona, no hi ha dubte sobre quina naturalesa té la nació que defensen. Com afirma Joan Francesc Mira en Crítica de la nació pura, l’Estat espanyol es va formar al segle XVIII com una pura expansió de Castella. Espanya és el resultat d’una expansió-subordinació, no el resultat d’una suma de nacions. Per tant, Espanya és propietat històrica de Castella i ser espanyol és estar castellanitzat. I no es tracta d’una dèria de la dreta ni del franquisme, sinó d’una tradició vella, estesa i consolidada, arrelada també en l’esquerra.

Segon mite. Catalunya discrimina els castellanoparlants, la Generalitat implanta el català en perjudici del castellà. L’aplicació de la Llei de Política Lingüística de 1998 i la normalització del català en l’ensenyament, tot i que considera el català llengua preferent, no exclou el coneixement del castellà. Els escolars de Catalunya acaben els estudis sabent parlar i escriure castellà. El nucli neocon de Madrid això no ho entén, les declaracions del ministre Wert d’intentar «españolizar a los niños catalanes» són del tot desafortunades.

Tercer mite. El dèficit fiscal que critica Catalunya és manipulat. S’acusa els catalans d’insolidaris i fins i tot de mesquins perquè Catalunya és la més beneficiada per l’Estat a causa de la seua pressió nacionalista. Res més lluny de la realitat. Les últimes dades publicades pel Ministeri d’Hisenda sobre el balanç fiscal de les comunitats autònomes, corresponents a 2005, constaten que els territoris de llengua catalana són els que menys reben en despeses i inversions de l’Estat en comparació al que ingressen en impostos. El càlcul del flux monetari (mesura l’impacte del sector públic sobre el territori) constata que el major balanç negatiu fiscal el té Balears, seguit de Catalunya i el País Valencià. Així estan els números.

Quart mite. Els valencians i balears són víctimes de l’imperialisme cultural de Catalunya. La premsa espanyolista juga a afeblir el sentiment d’unitat de la llengua i l’aïllament cultural dels territoris de llengua catalana. Titlar de catalanista la vaga dels mestres balears contra la llei del trilingüisme a les Illes, com ha fet El Mundo, o atiar de nou l’anticatalanisme a València creant un fals enfrontament entre la unitarista Acadèmia Valenciana de la Llengua i els secessionistes de Lo Rat Penat com ha fet Las Provincias, respon a aquesta estratègia.

Al País Valencià, contràriament a Catalunya, no tenim premsa nacionalista de gran abast que puga situar en el debat públic la qüestió identitària i contrarestar els mites de la premsa espanyolista. Com deia Mira, no és fàcil viure en un país d’identitat confusa, de nom incert i de destins perillosament abocats a la subalternitat i la desintegració.

Francesc Martínez. Periodista

Article publicat al nº 386 de Saó, octubre de 2013