Prendre’s la vida amb filologia

Títol: Proejant el temps

Autor: Rafael Roca

Editorial: IAM-CVEI

Any: 2023

Molts homes i dones de lletres han tendit, al llarg del temps, a redactar un dietari com a complement a la seua activitat literària, una pràctica que els ha permès estimular la creativitat i reflexionar sobre lectures i converses. Gràcies a aquests apunts diaris, els lectors/es tenim la possibilitat de submergir-nos en la seua manera de pensar i entendre el món. I és evident que un diari, si bé pot ser un cau d’intimitats, també pot esdevenir el reflex de l’activitat lletraferida d’un filòleg, com en el cas que ara ens ocupa.

Ja a l’inici de Proejant el temps, Rafael Roca adverteix –parafrasejant Màrius Serra– que li agrada prendre’s la vida amb filologia, un fet que evidencia al llarg d’aquestes memòries de l’any 2019. El pretext que dona peu a l’obra és l’estada acadèmica que, a principis d’aquella primavera prepandèmica, l’autor va fer a la Università degli Studi di Verona per impartir unes classes d’història de la literatura catalana a estudiants de doctorat. És així que el relat comença com un diari de viatge en què Roca explica el seu dia a dia a la universitat italiana, i les noves inquietuds que li provoca una ciutat que ja havia visitat amb anterioritat.

Tanmateix, en tornar d’Itàlia, Roca no abandona el dietari i continua narrant la seua quotidianitat com a filòleg valencià, sobretot a propòsit dels seus projectes investigadors, que giren al voltant de dos eixos: la Renaixença al País Valencià i la història i cultura del seu lloc d’origen, Alaquàs. Pel que fa a aquest darrer municipi, som testimonis del seu entusiasme i perseverança en l’estudi, per exemple, del Castell-Palau i de la família Pardo de la Casta, antics senyors d’Alaquàs i governadors de Cremona, localitat que l’autor visita durant l’estada docent veronesa.

Pel que fa al moviment de la Renaixença, Roca ens parla de Teodor Llorente, que ha estudiat a fons; però també de Constantí Llombart, Vicent Blasco Ibáñez, Eduard Escalante… i encara, de les escriptores femenines del període: Manuela Agnés Rausell, Magdalena Garcia Bravo i Lluïsa Duran i Pagès, autores sobre les quals encara queda molta recerca per fer.

Una altra característica del lletraferidisme de Roca és el gust pel lèxic de la nostra llengua, sobretot el que posseeix un deix poètic i antic, ja que algunes paraules esdevenen vestigis d’un món i d’una manera de ser que el nostre poble va deixant enrere. Aquesta apreciació per la llengua fa que el verb proejar li ressone tan profundament que acabe triant-lo per a posar títol a l’obra, tot homenatjant, d’aquesta manera, Ausiàs March. Però també es recrea en altres mots, com ara micapà, llussiar, barandat…

L’altre eix fonamental d’aquest dietari és l’actualitat política i social que s’esdevingué durant els mesos d’abril a desembre de 2019: les diverses convocatòries electorals, els judicis i sentències al procés català, l’exhumació del dictador Franco, l’auge de l’extrema dreta arreu d’Europa… Finalment, el dietari culmina amb un epíleg en què es dona testimoni dels primers dies de confinament provocats per la covid-19. I cal dir que, des d’un punt de vista filològic –aquell «prendre’s la vida amb filologia»–, l’obra està impregnada de nombroses reflexions al voltant de la llengua i la societat valencianes, sempre mitjançant una prosa àgil i una mirada crítica.

Sens dubte, Proejant el temps resulta una aposta interessant a tenir en compte per a llançar-se a la lectura, i també al conreu, d’un gènere sempre engrescador.