Preparant el futur

És tradicional a l’Església celebrar jubileus al canvi de segle i també cada 25 anys. Segons una antiga tradició veterotestamentària, cada propietat tornava al seu primer amo, en cas d’haver-la perduda o venuda o empenyorada, i això feia més visible la misericòrdia divina sobre els fills d’Israel. Al si de l’Església catòlica és el moment del gran perdó i de la misericòrdia pelegrinant a la tomba dels apòstols Pere i Pau, unir-nos més sincerament al treball del papa per tota l’Església, demanar i donar perdó. Els treballs del Sínode sobre la Sinodalitat de l’Església s’estan duent a terme fins al proper mes d’octubre, i el papa Francesc ja ha organitzat unes jornades de pregària entre els diversos components que treballen en aquest. També el nostre arquebisbe s’ha unit a les intencions del papa, ha publicat una carta pastoral per preparar la Quaresma i hi fa present les intencions del Sínode per a l’Any Jubilar. Parlen els dos d’una «Església esperançada». I què volen dir amb aquesta expressió?

En primer lloc, hem d’accedir a una situació misericordiosa, buscant el perdó de Déu i el perdó entre nosaltres. Per cert, crec que també podem demanar el perdó al Poble de Déu per molts pecats, però especialment podem demanar-li que perdone els més recents pecats públics del clergat, dels capellans. Perdoneu el mal exemple de vida cristiana d’un canonge de la catedral de València i d’un prevere de la població extremenya de Don Benito. Demanem el perdó al mateix Jesucrist i que l’escàndol no afecte la vida cristiana de tanta gent normal que vol viure la fe senzillament.

En la Carta Pastoral que ha tingut l’amabilitat d’enviar per correu postal Enric Benavent, comença donant gràcies per tantes coses positives que ha descobert en el bisbat d’ençà que vingué ara fa un any; sobresurt la celebració del Centenari de la Coronació de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats i també la dels quaranta anys de la fundació del Júnior Diocesà. També ens alegrem nosaltres, els qui no considerem els Júniors com una organització de pastoral d’infància i joventut, però ens sap greu el silenci sobre una altra realitat pastoral d’infància i joventut que ha celebrat més de cent anys de vida en tot el món i més de 50 entre nosaltres, amb aprovació eclesiàstica i nomenament episcopal dels seus caps diocesans. Això no és contrari a la descripció de la idea bàsica de l’escoltisme que, citant al papa Francesc, explica clarament al final de l’apartat 7 de la Pastoral, que diu: «Si com a cristians estem cridats a encoratjar l’esperança del nostre món, no podem oblidar la dimensió social del jubileu; hem de recuperar el sentit de la fraternitat universal, no podem tancar els ulls davant la pobresa que impedeix a tants germans nostres viure de manera humanament digna; estem cridats a ajudar els nombrosos refugiats que es veuen obligats a abandonar els seus països, i a lluitar per un món més just.

Des dels seus orígens bíblics, l’any jubilar ha sigut sempre una crida a restablir en el nostre món la justícia que s’estima Déu. En aquest moment històric, el papa no vol que ens oblidem d’una de les preocupacions que els cristians compartim amb tota la humanitat, que és la necessitat de cuidar de la casa comuna. De fet, «cada vegada són més les persones, inclosos molts joves i adolescents, que reconeixen que la cura de la creació és expressió essencial de la fe en Déu i de l’obediència a la seua voluntat». En definitiva, el nostre arquebisbe fa un pas de major unitat amb el papa i ens convida a tots a fer-lo. Llegim i fem nostra –de tota l’Església– allò que s’espera de nosaltres.

Revista número 499. Febrer 2024.