Tens 0 productes a la teua cistella
Enguany fa 25 anys que ens deixà Joan Fuster, el 1992. Aquell mateix any vaig nàixer jo. Sóc part d’una generació que ha crescut amb la lluita contra l’especulació del territori durant els últims anys de bombolla immobiliària, que ha viscut –i ha estat partícip– de l’esclat de la música en valencià, que no ha conegut fins fa poc un govern autonòmic que no estigués al servei del Partit Popular; som la generació que despertà amb la #PrimaveraValenciana, amb la lluita per una educació pública i de qualitat i amb la defensa de la llengua; som una generació que ha crescut amb la figura de Fuster com a referent inexorable, etern, compromès amb el país. La primera generació que ha descobert Fuster quan ja no es trobava entre nosaltres.
Reflexionar sobre el pensador suecà no és una tasca senzilla; no ho ha estat mai. Assajar al voltant del seu impacte, la seua vigència o l’actualitat de les seues idees, tampoc. En un context, encara hui, en què es mantenen posicions confrontades i continua la visió binominal de Joan Fuster –com a referent o com dimoni–, rescatar la seua figura, la seua obra i els seus pensaments és un exercici punxegut, arriscat i polèmic. Fins i tot més complex si ho fem des d’una una perspectiva generacional.
En la seua obra, l’assagista parla de les seues obsessions, de les dèries que li suscita la reflexió sobre el món. El fil conductor de la seua producció és un examen de consciència, continu, construït mitjançant la seua relació amb l’entorn. Una relació deliberadament racional i allunyada de la inèrcia dels dogmatismes, encaminada a descriure el seu voltant i a abocar llum per a la seua transformació. Un escrit contra el silenci, una crida a la reflexió col·lectiva.
Quina és la vigència i el futur de l’obra, el pensament i les tesis de Joan Fuster? Reflexionem entorn de l’impacte de la seua obra sobre les noves generacions de joves nacionalistes i independentistes valencianes.
Fuster, un referent simbòlic?
Jo, com molts altres joves de la meua generació, coneguérem Fuster mitjançat Nosaltres, els valencians. Una obra referencial per als qui començàrem un camí d’implicació i associacionisme vinculat a la defensa de la llengua, el territori i el país. Un assaig que venia a respondre a totes les inquietuds, preguntes i dubtes que apareixien a les nostres ments: qui som els valencians? Què som els valencians? Per què som així? O, com ho hem sigut fins ara?
Durant dècades, Nosaltres, els valencians ha estat una obra clau, una reflexió que ha marcat el pensament i les maneres d’entendre i afrontar els nostres problemes com a societat i com a país. Aquesta centralitat s’ha transformat progressivament en les noves generacions. O almenys eixa és la percepció pròpia de l’impacte de la seua figura i obra entre la gent més jove. La construcció simbòlica de Fuster com a element d’autoritat sembla haver arribat al seu punt màxim: la naturalització de la figura i la seua obra i la popularitat de Joan Fuster gaudeix de bona salut. Tot i això, per al més joves, el pensador suecà representa una imatge, un referent, pràcticament buit de pensament, crítica i reflexió. Sembla que la seua acceptació ha anat acompanyat d’una complexa desintegració del seu argumentari.
Fóra agosarat atribuir aquest procés de buidatge a l’anàlisi crítica, a la superació o al rebuig de les seues tesis. Més bé, obeeix a un desconeixement general. En altres paraules, aquest procés mitjançant el qual Fuster s’ha convertit en un referent omnipresent en la pràctica i en la retòrica política dels més joves ha anat unit a un abandonament de les seues obres, dels seus escrits i de les seues reflexions.
Aquest és, al meu parer, el problema principal: Fuster està present als manifestos, a les camises, als discursos i a les pancartes. Una cita descontextualitzada, una imatge o una al·lusió recurrent. Però, aquesta omnipresència es viu des d’una concepció eminentment simbòlica, litúrgica. La naturalització del suecà s’ha viscut lligada a un buidament del seu pensament, a la desaparició d’aquell Fuster concebut com un «bisturí esmolat» que provoca i estimula noves reflexions.
A més a més, s’ha produït una sacralització d’un grapat de posicionaments i concepcions que semblen estar excloses de tota crítica, confrontació i superació. Uns posicionaments i concepcions, alhora, adoptats moltes vegades mitjançant lectures parcials i fragments breus que distorsionen, en gran mesura, les tesis mantingudes per l’assagista suecà.
Sóc conscient que una obra i un intel·lectual són fills del seu moment, de la seua conjuntura. Tanmateix, els importants debats produïts durant les últimes dècades per superar, actualitzar o revitalitzar les tesis fusterianes no han implicat els més joves. Nosaltres, els i les joves, hem quedat –ens hem quedat, fins i tot de manera voluntària– exclosos dels debats, acadèmics i socials, que han generat les tesis fusterianes: per apatia, per desconeixement o per la por de polemitzar.
Debats pendents, vies inexplorades
Una de les conseqüències més rellevants d’aquest procés és el rebuig de bona part del jovent valencià a la utilització de l’obra de Fuster per a dinamitzar el debats i la reflexió col·lectiva. Potser hui són posicions de consens entre els joves nacionalistes i sobiranistes valencians l’assumpció de la societat valenciana com a subjecte polític propi i la realitat bilingüe del nostre país. Malgrat això, existeixen importants reticències a confrontar i contrastar aquestes concepcions amb els plantejaments de Fuster i a actualitzar el seu llegat.
La influència de Fuster no acaba en la seua obra: la seua ombra és allargada, les seues arrels són profundes i les influències múltiples i polifacètiques. Bona part de les obres i assajos produïts durant les últimes dècades que exploren la identitat, la construcció nacional o la caracterització i l’anàlisi històrica del poble valencià estan, d’una manera o altra, impregnats de les tesis fusterianes.
Potser el que ara diré farà alçar la cella a més d’un lector. Crec, però, que val la pena tornar a mirar –que val la pena per a la gent de la meua generació, tot i que no només–, tornar a parar atenció en una obra mig oblidada, per no dir oblidada del tot, que destaca entre les que deriven directament del pensament de Fuster. Em referisc a Clase obrera y cuestión nacional (Germania Socialista, 1972). Una obra pionera en molts aspectes: té com a centre el País Valencià i la seua realitat dinàmica, contemplat com un subjecte polític amb unes necessitats pròpies i una estratègia en conseqüència; presenta una idea de construcció nacional que, tot i dotar d’importància els elements culturals, centra l’èmfasi en la construcció d’un projecte emancipador i inclusiu que se sustenta sobre l’aspiració de transformació de les condiciones de vida de les classes populars, obrint l’espai de reflexió que, amb el temps, ha construït les nocions de nació útil. Des d’una òptica marxista influïda pels fluxos de pensament contemporanis, l’obra dibuixa la necessitat dels projectes d’emancipació nacional d’integrar diferents lluites socials, incloses l’ecologisme i el feminisme; els agermanats conceben una idea de nació complexa i dinàmica que supera l’argument lingüístic, estàtic i objectiu, i que el porta a plantejar que el poble valencià és un subjecte polític propi amb dret a l’autodeterminació, tot i mantenir un marc nacional (en tant que cultural) amb la resta de territoris de parla catalana.
Aquest breu pamflet –continuat parcialment en obres posteriors de Josep Vicent Marqués– representa un punt d’inflexió en les anàlisis del moment: a més de representar la primera revisió crítica de la proposta de Països Catalans formulada per Joan Fuster, presenta un aspecte clau per als temps actuals: superar la concepció nacional estàtica i perdurable –basada en trets culturals– encaminada a l’obtenció de la reivindicació última –independència–, per construir un projecte que integre la pluralitat cultural i vehicule la nació mitjançant la construcció del poble –en tant que majoria social constituïda col·lectivament– en clau sobirana i transformadora. Tot plegat, uns apunts que, mirats amb perspectiva, ens poden ser ben útils per als temps actuals.
Descobrir nous camins
És precisament aquesta trajectòria de debat i argumentació, d’evolució i confrontació, el llegat que necessitem recuperar: reflexionar contra el silenci i animar a la deliberació col·lectiva; per a poder abandonar la sacralització dels seus escrits i superar l’ús litúrgic de la seua figura. Els i les joves valencianes necessitem llegir i rescatar Fuster. Però no per admirar-lo o sacralitzar-lo, sinó per contrastar-lo i debatre’l, construint espais de discussió i deliberació on poder incorporar algunes aportacions posteriors i crear-ne de noves, sense estigmes i sense herències que limiten les nostres reflexions. Repensar-nos com a poble i construir, des de l’heretgia i el mestissatge, un projecte integrador i emancipador per a les generacions que vindran. Aquest és, al meu parer, una de les tasques fonamentals que els i les joves valencianes hem d’afrontar hui. Anem per feina!
