Present i futur dels centres i instituts d’estudis locals i comarcals

S’ha dit, sovint, que el País Valencià és terra d’associacions i associacionisme. Tanmateix, quan es diu això, se sol pensar, sobretot, en l’associacionisme faller, el de moros i cristians o el de les bandes de música… Hi ha, però, un altre associacionisme que també ens caracteritza: el dels instituts i centres d’estudis locals i comarcals.

Com exposava ja fa anys l’historiador Antoni Gavaldà, els centres d’estudis són «una agrupació d’estudiosos [–i estudioses!–] organitzada d’una localitat, d’una contrada, d’una comarca o de demarcacions més àmplies, amb la finalitat de fomentar i promoure estudis sectorials o globals d’àmbit d’influència, en relació amb vessants generals de recerca, i la seva posterior divulgació». Potser cal afegir-hi la conservació del patrimoni com a activitat destacada dels centres d’estudis, perquè molts d’ells s’han dedicat a impulsar campanyes per aconseguir-ne el reconeixement i la posterior protecció, o perquè s’han dedicat a recollir vestigis i documentació local i comarcal fins al punt d’haver-ne creat vertaders arxius i museus. Podem dir, doncs, que aquestes entitats es caracteritzen per dedicar-se a l’estudi, la conservació i la difusió del patrimoni; el patrimoni en un sentit ampli –tan ampli, que s’aproxima molt a la idea d’identitat: allò que ens fa ser el que som i ens arrela al territori.

L’origen dels centres i instituts d’estudis que perviuen en l’actualitat el podem situar, a grans trets, en l’impuls renovador que el País Valencià visqué a les acaballes del franquisme i durant els primers anys de l’anomenada Transició. L’efervescència associativa d’aquella època –molt influïda pels corrents que arribaven del Principat– propicià l’aparició de grups de persones amb vocació d’impulsar l’activitat cultural de les respectives localitats i comarques i, alhora, de recuperar el temps perdut en el coneixement de la història i del patrimoni propi, tan oblidats com havien estat pel règim franquista. De fet, el I Congrés d’Història del País Valencià (1971), impulsat per Emili Giralt, fou un gran catalitzador dels estudis locals i comarcals que, posteriorment, foren empomats per les associacions que començaven a constituir-se arreu del territori.

Entre les pioneres, hi ha el Centre d’Estudis Contestans (1976), l’Associació d’Amics de la Costera (1981), l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud (1982), el Centre d’Estudis dels Ports (1982) o el Centro de Estudios Requenenses (1983). Molts altres s’hi sumaren al llarg dels anys 80 i 90. També hi ha entitats que tenen uns orígens anteriors, per bé que unes característiques particulars, com són la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i d’Investigació (1948), la Societat Castellonenca de Cultura (1919) o l’Agrupació Borrianenca de Cultura (1954). Només algunes d’aquestes han evolucionat fins a situar-se en l’àmbit dels centres i instituts d’estudis locals i comarcals.

Així, els centres d’estudis del País Valencià són una realitat diversa i fluctuant: cada centre està condicionat pels orígens, per les característiques de l’àmbit de treball –siga local, comarcal o temàtic–, pels objectius específics i, per descomptat, per les persones que el componen. Jurídicament, la major part d’ells estan registrats com a associacions culturals que treballen amb l’esforç voluntari dels i de les membres, tot i que també n’hi ha que s’han constituït en una secció dels serveis municipals i, per tant, funcionen amb una dependència orgànica de l’administració pública local. Aquest és el cas del CEIC Alfons el Vell (Gandia, la Safor) o el Centro de Estudios Requenenses (Requena, la Plana de Requena-Utiel), tots dos de vocació comarcal.

La comarcalització: vocació dels centres d’estudis

Quan la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià es va fundar el 1999, les entitats que la crearen van fixar-hi estatutàriament l’objectiu d’«estimular, promocionar i defensar l’articulació comarcal del País Valencià». Aquest és, de fet, l’únic objectiu polític que estableixen els documents fundacionals de la FedinesPV i correspon, sens dubte, a una voluntat i concepció territorial hereva del projecte renovador de les acaballes de la dictadura, concebuda sota l’auspici, entre altres, de Joan Fuster.

Més de quaranta anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, les comarques encara no tenen un reconeixement legal, però, com sovint sol ocórrer, la societat va per davant de la normativa. Així, al País Valencià, de les trenta-tres comarques reconegudes oficiosament, n’hi ha vint-i-dues que compten amb un centre d’estudis comarcals. N’hi ha tres més que compten amb part del territori inserit en un centre d’estudis (per exemple, part de l’Alcalatén es troba dins de l’àmbit d’actuació del Centre d’Estudis del Penyagolosa, o part de la Vall de Cofrents, dins del de l’Institut d’Estudis del Territori del Caroig). Cal dir, a més, que les comarques de la ribera del Xúquer i de la Plana Alta compten amb unes estructures no formals, però que organitzen regularment trobades d’estudis i de reflexió al voltant de la història patrimoni local i comarcal (són: l’Assemblea d’Història de la Ribera, que ja va per la XXI edició, i les Jornades de la Plana de l’Arc, que l’any passat arribaren a la XXVII edició). Així, podem dir que gran part del territori està representat en estructures comarcals.

En aquest sentit, no s’hi observa cap dualisme: tant les comarques d’interior com les de la costa, tant les comarques catalanoparlants com les del predomini lingüístic castellà, compten amb centres d’estudis comarcals d’una manera majoritària. Potser l’únic gran contrast és entre grans capitals i la resta. Segurament, el fet de tindre seus universitàries, per una banda, i institucions territorials, com són les diputacions, per l’altra, ha diluït la necessitat d’aquestes estructures associatives, que sovint han sorgit per a omplir buits institucionals.

El que sembla inqüestionable és que l’existència i el foment de la identitat comarcal és una realitat estretament vinculada als centres d’estudis. De fet, els centres d’estudis han esmerçat esforços en la vertebració comarcal, tot creant-hi estructures, estratègies i coneixements comarcals. A la Vall d’Albaida, a l’Horta Sud, als Ports, al Maestrat, al Racó d’Ademús, als Serrans o a les Marines, els centres d’estudis han sigut agents dinamitzadors centrals i la comarca no es pot entendre sense ells.

L’esclat dels centres d’estudis locals i de centres sectorials o temàtics

Per altra banda, darrerament s’ha viscut a molts municipis del País Valencià una eclosió dels centres d’estudis locals (coneguts, generalment, com a CEL). Per bé que és un fenomen relativament recent, entronca també amb les associacions culturals creades al voltant de l’anomenada Transició: entitats impulsades per la convicció en la força de la societat organitzada, pels valors de respecte i estima pel patrimoni i la cultura i per la necessitat d’un desenvolupament més respectuós amb el territori i amb la història. Amb aquests preceptes, hi ha comarques en què pràcticament cada municipi compta amb un CEL.

Als respectius municipis, aquestes associacions assumeixen rols diferents: algunes se centren en la investigació i documentació històrica, tot publicant la recerca i catalogant el material local (el CEL de Picanya en seria un bon exemple), altres tenen un perfil més activista, especialment quan hi ha algun patrimoni local amenaçat (el cas del CEL de Sant Antoni de Benaixeve i els vestigis de la Guerra Civil) i altres funcionen com a dinamitzadors culturals de la localitat, sempre amb un enfocament que posa en valor el patrimoni i la cultura pròpia (és el cas de l’Asociación Cultural Las Alcublas o l’Associació Cultural Amics de Teulada).

També han adquirit un creixent protagonisme els centres d’estudis sectorials o temàtics, és a dir, els que es defineixen més per l’objecte d’estudi que no pas per l’àmbit territorial. Aquest és el cas de l’Associació d’Estudis Fallers o de l’Associació de Campaners de la Catedral de València, que, tot i tindre ambdós la seu a la ciutat del Túria, actuen com una mena de coordinadora d’estudiosos i estudioses d’arreu del territori. Dins d’aquesta categoria podríem incloure també el Centre d’Estudis Antropològics-ACAF, amb seu a Vila-real, o el Grup d’Estudis Etnològics, d’Alacant.

 Els reptes de futur

No és cap secret que els centres d’estudis pateixen un progressiu envelliment, i el relleu generacional és lent i costós. Trobar fórmules per a incorporar-hi noves generacions és un dels principals reptes dels centres i instituts d’estudis. L’altra cara de la moneda, però, és que els centres d’estudis compten amb un gran bagatge i una xarxa de contactes que els permet gaudir de certa estabilitat. De fet, com a norma general, aquestes entitats gaudeixen d’un reconeixement social i institucional com a resultat dels anys de treball, que també els ha facilitat una mena d’entesa amb l’administració local (i que els permet una certa autonomia i independència, sense renunciar a recursos públics).

Tanmateix, la creixent polarització social n’està dificultant el funcionament, ja que molts d’aquests centres tendeixen a identificar-se més amb les polítiques progressistes. Si a això sumem que les dretes nostrades s’han caracteritzat històricament per menystenir la cultura i el patrimoni valencià que no s’insereix en els seus marcs mentals, el futur es presenta molt incert en un moment en què el poder i la societat semblen escorar-se a la dreta.

Ens podem trobar, doncs, amb la paradoxa que, mentre fenòmens com la riuada del passat octubre tornen a posar sobre la taula la importància dels centres i instituts d’estudis locals i comarcals (no oblidem que a les zones afectades han tingut un paper central tant en l’organització de l’ajuda com en la recuperació de la normalitat i, fins i tot, en l’assistència tècnica), les polítiques de l’administració tendeixen a menystenir-los cada cop més i, per tant, a ofegar-los econòmicament. És cert que la referencialitat de molts d’aquests en facilita l’entesa amb gran part del ventall polític en l’àmbit local i comarcal, però els recursos provinents de les diputacions o la Generalitat són cada vegada de més difícil accés.

De fet, els efectes d’aquestes polítiques antivalencianes ja s’estan fent notar en algunes coses com les publicacions dels centres d’estudis. Així, tot i que aquests dediquen bona part de la seua activitat a editar treballs de recerca i de divulgació, l’any passat ja es va palesar una davallada notable en el nombre de nous títols i de revistes publicades. Les ajudes de l’administració són cada cop més escasses, i el cost de publicar és ara major. Així, només les entitats amb una base social forta, o amb uns suports de les institucions locals, s’ho poden permetre.

El futur, de nou, passarà per la capacitat de resiliència, pel suport que puguen rebre a les localitats i a les comarques pròximes i per la capacitat que tinguen de teixir xarxes que facen més difícil el boicot o el desinterés institucional. Siga com siga, al País Valencià tenim molta experiència de remar contra corrent.

 

Revista Saó Núm.515, pàgs.26-29. Juliol 2025.