La revista degana en valencià

Presentació gèlida al palau de la Moncloa

16/01/2020

 

El dia abans de la nit de reis de l’any en què s’estrenava una dècada, començà l’espectacle a l’hemicicle i, d’aquesta manera, l’assessor multipartit de palau, va poder posar en marxa les teories i tàctiques que havien de falcar el seu client, al cadiral major del regne.

Desconeixem si les dues sessions celebrades en dia no hàbil, han hagut de necessitar un pressupost extraordinari, per poder pagar els treballadors, ugiers, seguretat i departament de taquigrafia, d’aquesta anormalitat. Supose que pel que fa al rebut de la llum, no hi haurà cap problema, donades les portes giratòries existents en l’empresa subministradora.

Dos vots favorables, una abstenció cridanera de dotzena i mitja d’escons i, massa vots en contra, és el resultat que aconseguí el tal Redondo en favor del seu assessorat i aquesta xifra serà la que presidirà la totalitat d’una legislatura, que han de fer rodar un president, quatre vicepresidències i dotzena i mitja (quina casualitat) de ministres i ministresses.

Això és el que hi ha i comença l’espectacle a palau. Senyora Carmen Calvo, vicepresidenta primera i ministra de la presidència… i allà surt ella, des d’un cantó de l’edifici, cartera en mà i camí d’un nodrit grup de periodistes gràfics atacats de fred, que demanaven més i més espectacle: que si la cartera, que si ara de perfil, que un poc més avant o un poc més arrere…

Senyor Pablo Iglesia, vicepresident segon i ministre d’afers socials…, la mateixa escenografia i el mateix procediment vingut des d’un cantó de palau, cartera en mà, sense corbata i amb pantalons vaquers per sota d’una americana blava que cobria una camisa de tons morats. Mostra la cartera, de manera evident i penetra –satisfet- a un palau que li obre les portes de manera automàtica, accionades per dos conserges.

Senyora Nàdia Calviño, vicepresidenta tercera i ministra d’afers econòmics…com si tot estigués programat i, des del mateix cantó de l’edifici, surt la nomenada persona i protagonitza el mateix ball que ja hem descrit i així fins a 22 vegades, cronòmetre en mà i coreografia semblant.

Mentre tot això passa, mentre el conjunt de ministres i ministresses ocupa –apretadetes i apretadets– els cadirals de la mesa del consell, res no sabem de la cultura de la dimissió a implantar dins l’estament de la judicatura o de la política, com també desconeixem si hi haurà aviat revisió de pensions, si pujaran els transports, el petroli, el rebut del gas o el preu de la viena de pa. Desconeixem si al remat hi haurà cordó sanitari a les posicions feixistes o si es deixarà passar el color gris al món de la política general, en detriment de la policromia.

Els 23 components del govern acaben d’acomodar-se a la mesa de palau, al mateix temps que ho fan dos dels tres eurodiputats catalans que havien de fer-ho a Estrasburg, persones que palesen el desficaci d’haver portat al camp de la judicatura, allò que mai no hauria d’haver eixit del món de la política, de la paraula i del diàleg. És per això que em pregunte com és que no s’han produït dimissions i cessaments dins d’aquest sector que representa aquella dona amb els ulls tapats, portadora d’una balança.

Perquè a gosades que hi ha exemples de polítics de diferents colors, esguitats per casos de corrupció que, fins que no arriben a judici, no se senten obligats a plegar, d’igual manera que ho fan altres congèneres seus dels països nòrdics, alemanys o anglesos, per esmentar alguns exemples. Però, algú s’imagina que un alt tribunal anglés o nord-americà, després de dos anys d’instrucció i amb una sentència dictada, s’equivocara en el càrrec que exercia una de les persones imputades i no passara res de res?

Doncs “spain is diferent” i ací ha passat tot això i més, perquè a més d’inventar-se tot un relat fals sobre unes evidències que tothom va veure, en relació amb la causa que s’hi jutjava, el president de la sala que ho ha permés i que ha dictat sentència, encara no ha dimitit, com tampoc ho ha fet aquell qui, des del mateix Suprem, va dur la instrucció del judici del procés, que va jugar a polític, inhabilitant fins i tot candidats a la presidència del govern autònom, amb acusacions infundades.

És veritat que “el procés” ocupa gran part de les preocupacions de moltes persones que seguim els esdeveniments polítics peninsulars i, és per això que cal incidir –ara que hi ha un nou govern ben avingut— a instaurar definitivament la cultura de les dimissions, quan hi ha responsables judicials o polítics que protagonitzen autèntics nyaps o posen la mà a la caixa dels cèntims per acció o per omissió.

Dit això, la presentació de ministres i ministresses en aquell matí gèlid a les portes de palau, més va semblar una presentació fallera, que la d’un equip encarregat de comandar els designis de les nacions i terres que configurem el mapa peninsular de les espanyes.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top