Primer dia de classe

Hi ha moments que són com un veritable trencaclosques.

Un dia, de sobte, tot el món pensa les coses, però a l’inrevés. O almenys d’una forma que difereix del que hom anomena normal. Les coses són com són, van com van, però l’ésser humà s’entesta que l’aigua discórrega per camins per on habitualment només hi havia el buit.

D’altres, però, continuen gairebé com sempre. Hom dirà què és la regla general i què l’excepció. Que de tot hi ha a les vinyes, menys raïm, perquè ja l’han collit a causa del canvi climàtic.

Allò que jo, com a professor, i especialment d’un nivell de secundària, consideraria com a poc habitual és la il·lusió que xiquetes i xiquets tinguen per anar a l’escola. Abans dels setze, la situació és distinta. Hom creua la llinda de la porta d’una escola amb la il·lusió d’una experiència immersiva: trobar amigues i amics, creure en allò que l’aprenentatge ens pot atorgar. I fer-ho de forma divertida. L’oposat a l’eslògan que deia que la lletra havia d’entrar, al cervell, a la força, ni que fora mitjançant la sang (la dita no aclaria quina sang, ni si s’havia de vessar o només observar a través dels microscopis, però si ens atenim al sistema de la vella i anacrònica escola franquista, entenem que coneixement i dolor anaven units d’una manera necessària: el colp amb el regle, per una mala resposta o per un mal dia del docent, era el pa de cada dia, malauradament).

Però el món, de vegades, ens sorprén.

Fa un parell de dies, escolant les notícies, vaig saber que les escoles de Gaza tornaven a obrir les portes. Feia gairebé dos anys que els i les alumnes d’aquest diminut territori no havien xafat una aula.

No un dia ni dos. Quasi dos anys. Això fa pensar que hi haurà criatures que no saben, no tenen l’experiència de què significa anar a una escola. Ni tindre una motxilla. Ni anar acompanyat dels pares, fins que et deixen amb una persona desconeguda, en un lloc que no sabies ni que existia. No han experimentat els plors inicials, els moments d’enyorança. Però tampoc els moments d’esplai, amb un entrepà i vint-i-cinc minuts per enllestir-te’l. O la música (potser el soroll, espere que no siga l’alarma) que anava indicant quan acabava una matèria i en començava una altra.

Els centres s’han anat modernitzant i ara, fins i tot, pots escoltar una cançó que està de moda i que les emissores que encara es dediquen a això emeten entre els seus llistats de grans èxits.

Per no deixar d’esmentar-los, parlarem també dels moments no tan feliços, els exàmens, les explicacions magistrals (que el sistema europeu ha volgut deixar fora de l’aula), les lectures… i matinar quan encara és ben bé nit plena. Eixir al carrer amb els ulls plens de son i fer el camí quasi a les palpentes. De sobte, ja a dins l’aula, no saps ni com hi has arribat. Alguns, aprofiten per a continuar la becaina. Altres, intenten fer veure que segueixen la lliçó. El cap, a eternitats de distància. I sí, a Gaza, després de dos anys gairebé, els xiquets i les xiquetes, i també els i les adolescents (i segur que els pares, àdhuc), han matinat, molt més d’hora de l’habitual (si és que ho arribaren a fer, un dia). Perquè la destrucció d’un territori és incompleta si no hi ha, al seu darrere, el del coneixement crític de la població al qual s’hauria de dirigir.

Que els xiquets i xiquetes s’enyoraren les classes, ara que no existeixen, que només els esperen les ruïnes i l’abandonament, o els assassinats selectius d’una superpotència militar, és una cosa que difícilment els meus alumnes sabrien entendre. Ells que tenen l’accés garantit. Que tenen totes les oportunitats del món (ric, òbviament). Tampoc no entendrien que altres xiquets es facen quilòmetres i quilòmetres per arribar a les escoles. Ni que els seus professors pogueren passar fam.

A Gaza, hom no es preocupa per cap informe PISA (ai, els països rics amb els seus estàndards, els nivells, les competicions, els resultats, en una escala que es repeteix pendularment un any i un altre). No. Ells, a l’únic que aspiren és a la felicitat del moment viscut i compartit. A saber que, durant unes hores, el món no tindrà les barreres d’un paisatge devastat. Per ells, es tracta d’una oportunitat essencial per a arribar a ser persones.

No unes xifres que el món va oblidant, massacre rere massacre. Pàgina de periòdic enllà, la vida continua. Tot i que no ens ho conten sempre. No sé què donaria per veure, en directe, el somriure d’un d’aquells infants.

Hi ha coses, passen on passen, que són un petit miracle.

Per totes les altres, sempre hi haurà una intel·ligència artificial que ens estarà observant. I, si resulta més o menys com la mitjana de la humanitat, més val que ens encomanem a allò que pensem que ens pot entendre (o atendre, o només escoltar, ni que siga de molt, molt lluny).