Les primeres pluges

No és  un nou esdeveniment, no és ni internet, ni twiter, ni tampoc l’escalfament global. És una condició que ens ve de lluny. De molt lluny i  podríem dir que és un moviment i un desig ancestral.

La manca d’aigua, l’escassesa de pluges és una constant a casa nostra. Ho és, també a quasi totes les ribes de la Mediterrània, les del nord i les del sud.  I no és cap anècdota que en moltes de les pregàries que fem i es fan al llarg del nostre territori valencià aparega el clam de demanda:

Da nobis salutem et pacem

Et pluviam coelis.

Per això quan al mas van caure les primeres gotes i , poc a poc, s’afinaven i acabava sentint com l’aigua rajava canal avall fins entrar en la cisterna, em vaig sentir ple de goig. Per , com un vell masover, tenir l’aigua assegurada per a la família i les bèsties. I per endevinar que encara tenia la capacitat de considerar les coses simples i elementals, les que són primitives i bàsiques per a poder viure.

Jo ja sé, tan poc viatjat no sóc, que a Nova York, a Barcelona o a Praga, la gent no para esment d’aquestes nimietats perquè tenen l’aigua assegurada. Perquè algú els li l’assegura. I que , quan obrin l’aixeta el líquid cau clar i sense fer soroll. I que , fins i tot al nostre País , malgrat que en deuria ser conscient d’aquesta falta crònica de pluja, les persones es preocupen per altres coses. Més immediates, en diuen.

Fa temps que no plou, massa temps. I les pluges caigudes fa cosa d’un mes que emplenaren algun barranquet i van crear més d’un toll,  ja s’han assecat. I ara no queda altre remei sinó esperar que , un bon temporal de Llevant, anegue sense fer mal les nostres terres. I proveixca els pous i els embassaments d’aigua en abundor.

La gent de la ciutat, quan aquesta pluja vinga, maleiran els problemes de tràfic que comporta per regla general. Però tal vegada que, cada volta més i més gent, en serà conscient del benefici que ens aporta.

Per sort a casa nostra no hi ha problemes greus pel repartiment de les aigües. Amb serenor i seny hem sabut al llarg de segles, acomodar-nos al que tenim i saber distribuir-la per a totes les necessitats: les urbanes, les rurals. Però hem de saber que en d’altres llocs d’aquesta mateixa Mediterrània, a dos passes com qui diu, el conflicte ja hi és present. Les aigües dels Alts del Golan es disputen de manera continuada i serveixen per a estratègies que podem qualificar de “guerra”.

Sembla mentida com un element tan habitual i necessari per a la vida de plantes i animals, entre d’altres els humans, siga un component tan poc present en la vida urbana. De l’electricitat o fins i tot del tràfic apareixen noticies de manera regular als media. El tema de l’aigua no ho és sinó de manera temporal i com de passada per dir si els embassaments tenen bona o mala salut.

Des del camp la situació de manca o abundor de pluja es veu i viu d’una altra manera. Ací s’és conscient, molt més que a les urbs, de l’arribada de les pluges o no. Es veu en el color de la vegetació, en les tonalitats de la terra. Si el tractorista llaura o no, si la font principal del poble, la que ha estat un índex de la  seua vida social , en porta més o menys.

En definitiva… que la proximitat a alguns fets quotidians però necessaris de la vida comporta una forma de contemplar el món des d’una mirada diferent. I un pot advertir , com de manera implícita ho reconeix qualsevol persona del camp, la falsedat o la miopia o clarament, la mala llet amb que s’ha planificat el tema de les aigües al nostre territori des de fa uns quants anys.

Esperem en candeleta l’arribada de les properes pluges per sentir com raja en la cisterna el que sabem que és una font de la vida.