Princeses, cavallers i dracs: el dia que deixàrem de ser xiquets

Sant Jordi mata el drac per salvar la princesa; ací acaba tota l’al·legoria del títol i comença la reflexió sobre qui és qui, sobre l’existència de les princeses i dels cavallers, sobre qui és drac, sobre la pertinença al grup, la identificació sexual, la lluita generacional, etc. Cinc adolescents en la transició de l’institut a la universitat, de l’adolescència a la joventut, amb el dubte sobre si la seua inestabilitat, feblesa, crueltat, peresa són certes o només és un mecanisme de defensa dels adults que no hem sabut educar i els hem batejats com «la generació de cristall» en defensa pròpia.

El Centre Teatral Escalante (teatre sense teatre) i Bramant Teatre produeixen Princeses, cavallers i dracs. El dia que deixàrem de ser xiquets, un text de Jerónimo Cornelles i Guadalupe Sáez dirigit per Cornelles i amb la interpretació dels joves Gabriel Benavent, Maria Guerra, Lula Heredia, Emma Linares Canet, Sergio Martín i la veterana Victòria Salvador. Seguint amb el símil educatiu, tots ells –direcció, autoria, interpretació– mereixen un excel·lent, però també el vestuari, la il·luminació, l’escenografia, etc.

El que mereix una matrícula d’honor, però, és el procés de creació, en el qual participaren joves de l’edat dels protagonistes de dos instituts de la ciutat de València, aportant les seues vivències i pensaments, assistint a diversos moments del procés. Fins i tot moltes d’elles ixen en els audiovisuals que s’hi projecten. Els autors aprofitaren les aportacions en diverses ocasions, fins i tot amb frases literals. El resultat és una hora de realitat sense manipulació adulta i on els joves es sentiran identificats amb el llenguatge, amb les accions, amb les relacions, en definitiva, amb algun dels cinc protagonistes, i viuran com a pròpies les vivències que passen a l’escenari.

Vaig tindre la sort d’assistir al passe conjuntament amb els joves que havien participat en la creació i al col·loqui posterior amb actrius i autors. Puc assegurar que mai havia vist uns adolescents tan interessats en el que passava a l’escenari i amb unes opinions i reflexions tan adultes, tan poc «generació de cristall» en el col·loqui.

L’argument de partida és senzill: en una visita escolar a un museu, una beguda acaba estampant-se contra un quadre, el de Sant Jordi matant el drac per salvar la princesa. Cinc alumnes (tres xiques i dos xics) estan implicats, tot i que podria tractar-se d’un accident. La professora i cap d’estudis (Victòria Salvador), molt prop de la seua jubilació, decideix descobrir l’autor o autora i, segurament, prendre-hi represàlies. El resultat seran una sèrie de converses, confidències, records, confessions, que entre les rialles i els plors els faran reflexionar sobre la societat que els espera, la família, les relacions sexuals, el futur immediat i llunyà.

I tot, públic i actrius i actors, dins de l’escenari del Teatre Principal. Teatre dins del teatre per a fer-nos reflexionar sobre el dia que totes i tots deixàrem de ser xiquets.

I recorda que la Cultura és segura, i cura!

 

Revista número 503, pàgs. 52-53. Juny 2024.