«Pro Regno Valentiae». Apunts d’història de València en l’Arxiu de la Corona d’Aragó

11/07/2019

Considerava Pròsper de Bofarull i Mascaró, que va dirigir l’Arxiu de la Corona d’Aragó entre 1814 i 1849, que l’Arxiu era un monument de fe pública, i, en conseqüència, apropant-nos a les seues fonts històriques relataríem la història de manera científica, veraç i rigorosa, sense mites ni falsedats. Les arrels més profundes de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, custodi del tresor immens de la Cancelleria Reial, se situen en la decisió règia de crear un primer dipòsit documental centralitzat de la monarquia al Palau Reial Major de Barcelona (1318). Algunes dècades més tard, el rei Pere el Cerimoniós institucionalitzà l’Arxiu Reial, tot decretant les seues ordenances (1344) i nomenant el seu primer arxiver (1346). Els registres, pergamins, cartes reials i processos que s’hi conserven són els reflex d’un aparell burocràtic especialitzat en les diverses tasques oficinesques i diplomàtiques que implicava l’expedició de totes les disposicions de gràcia i justícia de la monarquia i l’organització dels negocis jurídics que afectaven la Corona. Tanmateix, l’Arxiu de la Corona d’Aragó és un arxiu d’arxius, perquè sobre aquell nucli originari medieval, amb la intenció de reforçar el seu sentit històric, els seus arxivers aconseguiren incorporar els arxius de la Generalitat de Catalunya (1828); els fons històrics d’ordes religiosos i militars procedents de la desamortització eclesiàstica i la delegació d’Hisenda de les províncies de Barcelona i Girona (1835-1962); la transferència de la documentació del Consell Suprem d’Aragó (1852), l’arxiu del Reial Patrimoni (1936) i el de la Reial Audiència de Catalunya (1937-1986), entre molts altres diversos fons institucionals, corporatius i familiars, dels quals ací només destaque el dels Comtes de Sástago, pels importants fons valencians. Al zel del seus arxivers durant segles devem que ens haja pervingut l’Arxiu quasi sense cap pèrdua ni dany, esdevenint el principal arxiu reial de tota la Mediterrània (culturaydeporte.gob.es/archivos-aca)

És pel seu volum i riquesa de continguts l’arxiu històric més profitós per a la història del Regne de València, almenys fins a l’entrada en escena del seu arxiu privatiu, l’any 1419. Ja entre els anys 1076 al 1081, en el context de persistents contactes i hostilitats entre cristians i musulmans, trobem referències a València o Dénia (citades com a ciutat o regne) en la convinença feta entre els comtes de Barcelona i d’Urgell, per a recolzar-se mútuament en les campanyes militars contra Xarq al-Àndalus. Ambdues ciutats són citades, igualment, al Liber feudorum Maior, el gran cartulari reial, en l’any 1151, en un tractat entre l’emperador Alfons VII de Castella i Ramon Berenguer IV. Poc després, al 1179, apareixen junt a Biar, Xàtiva i Calp en un altre document copiat al Liber, el Tractat de Cazorla, en què els reis d’Aragó i de Castella delimitaven les fronteres d’ambdós regnes. I encara, els pergamins comtals més antics vessen primitius testimonis a la moneda d’or de València, referenciada ja l’any 1085. Del 1244 és el text bilingüe, àrab i llatí, del tractat de rendició de Xàtiva, conservat dins l’excepcional col·lecció de documents àrabs de l’Arxiu. I dels primers temps després de la conquesta són els tres registres coneguts com el Llibre del Repartiment de València, notes succintes dels escrivans reials preses des de 1235 fins 1252 per a deixar constància de les donacions que el monarca va anar fent a mesura que conqueria les terres o com a promesa de donació futura.

Amb l’administració cristiana del Regne de València implantada, la quantitat, qualitat i complexitat dels documents que s’hi poden trobar a la Cancelleria d’interès per a la història de València creix fins a fer-se inabastable en un article d’aquesta extensió. L’abundància de fonts documentals disponibles a l’Arxiu de la Corona, com digué un dels seus directors, des de 1940 a 1961, el valencià Jesús Ernest Martínez Ferrando, és inesgotable. Dels registres reials, organitzats per regnats, cal destacar que no existeix una sèrie territorial específica del Regne de València. Una Cancelleria, comuna i única, inclou els assumptes valencians, juntament amb els relatius a la resta dels regnes, en les sèries generals: Gratiarum, Commune, Curiae, Peccuniae, Sententiarium, Guerre, Diversorum, Thesaurii, Solutionum, Notariorum, Officialium, Proprium, Itinerum… Els registres tenen un valor incalculable pel seu volum i pel detall que proporcionen com a font per a l’estudi d’àmplies i variades facetes del govern i de la gestió jurisdiccional, economia i cultura del territori valencià.

Què se’n podria ressaltar, doncs, dels milers de registres, que amb les innumerables cartes reials, pergamins i processos, documenten tots els manaments regis adreçats a resoldre afers de govern interior? Per la seua transcendència, remarque l’aprovació per part de Jaume II de les ordenances de la confraria de ferrers, manescals (albéitares) i argenters de València sota l’advocació de sant Eloi (1298), i del mateix rei la concessió d’una confraria als homes d’Alzira (1308), les rendes i tributs reials del Regne de València del 1315 o, encara, el privilegi a la Unió valenciana de 1319. Posant en relleu el procés jurídic que lliurà el rei Pere el Cerimoniós contra aquesta mateixa Unió de València (1347-1349), conservat en els lligalls de la sèrie de processos de la Cancelleria. Si ens allunyem un poc dels afers d’ordre polític, copsem com també es registrava la correspondència amb tot tipus de personatges històrics valencians, i singularment podríem destacar en el seu centenari la relació epistolar de caire oficial i personal que entre 1380 i 1416 mantingueren diversos membres de la Casa Reial amb fra Vicent Ferrer; igualment notables són els documents sobre la intercessió del rei Alfons el Magnànim en la seua canonització registrats entre 1450 i 1455. La informació de referència específica a València que es pot extraure dels diferents llibres de comptabilitat del Mestre Racional és considerable. Dels batlles locals, oficials reials encarregats de l’administració i defensa del Reial Patrimoni, es conserven els llibres comptables de la Batllia deçà Xixona (1316-1392), dos lligalls amb comptes solts de la de València (1370-1390), i alguns de les batllies d’Alzira, Biar, Ontinyent, Cocentaina, Xàtiva, Morella i Morvedre. Dels oficials que controlaven l’ordre públic, protegien les regalies i administraven justícia, es custodia el llibre del veguer de València, Jaume Escrivà (s. XIV). De la resta de la Tresoreria Reial conservem els llibres dels receptors de les rendes de València (1303, 1396-1397 i 1407-1412); alguns llibres de la comptabilitat del que s’ingressava per multes que imposaven els justícies de Xàtiva (1303), Borriana (1341-1344), Morella (1345), i els del justícia criminal (1338-1381) i del civil de València (1378); alguns llibres de comptes de les seques, d’obres als palaus reials i castells o de finançament de campanyes militars, entre d’altres relatius a la recaptació de tributs com ara el coronatge o maridatge, «de crema» o «de marca», de «coses vedades», peatges, delmes o primícies.

La investigació en l’Arxiu de la Corona pot semblar, per les meues paraules, inabastable. Tanmateix, hi ha recursos –dits memorials, hui en diríem inventaris– elaborats pels arxivers per a guiar-se entre el mar de documents. En destaca per a la història local valenciana un d’obligada consulta: el Liber Patrimonii Regii Valentiae, ja que classifica totes les viles i llocs valencians pel seu topònim i ordena cronològicament milers de referències documentals rastrejades en les sèries de registres i volums de la Cancelleria, la Batllia General i el Mestre Racional, relatives a totes les alienacions fetes mitjançant vendes, empenyoraments, infeudacions, donacions o permutes, amb el que fou un intent de recuperar drets i rèdits del patrimoni reial de la Corona. Aquest inventari confeccionat a les acaballes del segle XVI és representatiu del fet que la transcendència dels fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó no s’esgoten en temps medievals, sinó que l’Arxiu il·lustra parcel·les de la vida, cultura, política i econòmica de l’època moderna valenciana. Tot i que ja creat l’Arxiu del Regne de València, els documents referents a València existents en els registres de la Cancelleria a Barcelona, durant els regnats d’Alfons el Magnànim, Joan II o Ferran el Catòlic són profusos. Tanmateix, la Cancelleria Reial privativa dels nostres monarques es transformà en vincular-se al nou organisme, el Consell Suprem de la Corona d’Aragó, creat pel rei Ferran en 1494, en el qual s’estableix la separació nominal en una secretaria pròpia dels documents referents a València. Els lligalls de la Secretaria de València es classifiquen en: Negocis notables o de parts, als quals caldria afegir els lligalls i volums sobre les Corts i parlaments de l’antic regne, els de la Tresoreria i els denominats «Registros de la Real Cámara», contemplant tan sols les sèries Officialium, Diversorum i Commune. En aquesta secretaria valenciana del Consell d’Aragó, activa fins a l’abolició dels Furs, com les competències del Consell abasten temes de justícia, govern, gràcia i hisenda, hi són continguts gran quantitat d’assumptes d’administració local i senyorial, així com matèries institucionals regnícoles. Els temes que preocupaven les autoritats valencianes contemplen des de la insaculació, l’enfranquiment de rendes reials, la defensa contra la pirateria i el bandolerisme, la instrucció dels nous convertits o l’expulsió dels moriscos, fins a la vigilància dels productes prohibits, l’organització d’escoles, universitats o col·legis professionals. Temes recurrents units a les peticions de part de particulars i organismes, de natura tan diversa i miscel·lània com els interessos personals o institucionals, i van des de l’ennobliment d’un llinatge o l’amortització parroquial, a la súplica d’ajuts per a estudiar a l’estranger, passant per l’auxili en forma d’almoina.

Roc Chabás, canonge arxiver de la catedral de València, al seu Viage literario al Archivo General de la Corona de Aragón, meravellat pel filó tan ric de fonts històriques constituït per l’Arxiu, escrigué referint-se als pobles valencians que «sin haber estudiado los documentos que encierra el Archivo General de Barcelona es imposible completar historia alguna». Espere que les meues paraules animen els lectors a investigar entre els fons de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Article publicat al quadern del número de juny 449