La revista degana en valencià

Pros i contres de la transició energètica

20/01/2022

Al públic, li agradaria que els científics anessin més al gra i parlessin amb major contundència d’allò que saben. Tanmateix, els investigadors detesten difondre informacions no contrastades al 100%, ja que ho consideren una actitud irresponsable. Certament, les conclusions extretes segons el mètode científic procedeixen de dades obtingudes a partir de l’observació i l’experimentació; per tant, sense un material ferm que avali les seves hipòtesis, no s’hi arrisquen, encara que saben que la ciència no és un coneixement definitiu. En conseqüència, entre un públic que demanda fermesa i uns científics tan minuciosos que acaben enfastidint, el conflicte està servit.
Una actitud intel·ligent i pragmàtica per part dels científics podria ser experimentar diferents opcions fins a assumir les vàlides i desestimar les errònies, la qual cosa no significaria que es rebutgessin totes les estimacions, per ser fruit d’un pacient esforç de verificació.
Si apliquéssim la metodologia científica a la transició energètica, hauríem de substituir carbó, petroli i gas per «energies renovables». Amb tot, encara ens hi manca informació suficient i verificable; entre altres coses, perquè hi ha força paràmetres a tenir en compte.
En primer lloc, desconeixem el rumb futur de la tecnologia, malgrat la bona recepció de les energies renovables i el fet d’haver evolucionat ràpidament. En segon lloc, perquè un nombre considerable d’experts no hi veu clar que siguin la panacea universal. En tercer lloc, perquè depenen dels recursos de cada país i, massa sovint, poden esdevenir perillosos enemics de la natura, raó per la qual l’oposició entre «prorenovables» i «antirenovables» afecta la transició energètica. En quart lloc, el calibratge de costos depèn de les necessitats d’energia. En el cas dels panels solars, per exemple, instal·lats en territoris amb molt de sol, poden abastir fàcilment d’electricitat llars independents d’àrees petites, però és impossible aconseguir-ho en grans ciutats, on sovintegen fàbriques, oficines, edificis públics i blocs d’habitatges, ja que la tecnologia d’emmagatzematge a gran escala està encara en fase de desenvolupament i, en una gran urbs, resultarien força cars. En tot cas, encara no tenim suficients instruments de mesura per a calcular bé el cost d’una presa, un parc eòlic o un panel solar. Hi ha massa factors a tenir en compte a l’hora d presentar-li al públic una «factura» minuciosa y realista. En cinquè lloc, les energies renovables encara són més cares que no pas el gas natural o el carbó.
Així doncs, els defensors de les energies renovables són reticents a l’hora de donar xifres exactes, encara que no renuncien a continuar experimentant a fi d’extraure coneixements més precisos. Dissortadament, la transició implica dificultats més greus; sobretot pel que fa a energies renovables de gran complexitat; per tant, sols combinant optimisme i pragmatisme es pot acarar el problema.
Ara bé, el principal obstacle radica en el cost de la transició en aquells països d’economia escassament sòlida, ja que el seu futur es veu en perill. Sols una cooperació internacional podria superar els problemes inherents a la transició. En el fons, es tracta de calcular amb prou precisió els costos necessaris per a frenar el canvi climàtic i si comportaran condemnar la nostra espècie a viure de forma empobrida. En síntesi: quina «porció» de riquesa mundial necessitaríem per fer una transició a un sistema sense carboni?
Nicholas Stern, l’economista de més nomenada en l’àmbit dels costos globals, afirma que estarien vora el 2% anual del PIB mundial. Si estigués encertat, hauríem d’acceptar que no són tan elevats com ens temíem; especialment, si aquest cost reduís eficaçment l’amenaça.
Tanmateix, càlculs posteriors als de Stern són menys optimistes, entrebanc que no hauria d’impedir-nos frenar el canvi climàtic i donar-li la volta. A més, si no ho fem, les conseqüències seran irreversibles. Hem de canviar els nostres hàbits, si no volem veure l’economia global afectada per impactes climàtics la gravetat dels quals no podem predir. En tot cas, seran majors i més greus que no pA els sacrificis que caldria començar a fer ja. Certament, sols reduint el creixement econòmic podrem fer-li front al canvi climàtic, però hem de fer-ho ja, perquè serà cada cop major com més triguem a començar a actuar i mantinguem la nostra suma actual d’emissions. Si no iniciem la transició energètica ja, els recursos reals de què disposaran els nostres descendents el 2100 seran inferiors al 88,6% i el món, llavors, serà més pobre que si haguéssim començat abans a fer alguna cosa. Això no obstant, no significa que hàgim de caure en la misèria; per tant, podem acarar el canvi climàtic sense que els nostres descendents s’arruïnin i puguin, així, viure amb dignitat. Ara bé, no tindran el mateix nivell d’un sistema de creixement infinit com és el capitalista.
Amb tot, no hem d’oblidar que continuem en el món de les conjectures, perquè resulta impossible calcular amb precisió els costos d’adaptar-nos a un clima en continu canvi. També són, igualment, imprecises les estimacions relacionades amb les despeses futures.
Els models macroeconòmics es basen en suposicions que poden ser raonables, però que continuen essent especulatives. Aplicades al que costaria fer-li front al canvi climàtic des d’un punt de vista ètic i polític, suposaria deixar de banda grups humans considerables que tenen en aquest moment problemes molt urgents per resoldre. Uns quants, per cert, conseqüència ja del canvi climàtic.
Pensem, per exemple, en els resultats socials de la transició energètica, com ara, mesures de protecció per a persones que hagin de canviar de treball o abandonar elements que són important per a elles. Com mesurar aquests costos i quants més interrogants sorgiran sense bases sòlides de càlcul?
Davant tanta incertesa, ens convé centrar-nos en la transició energètica aspirant-ne a una que sigui prou ràpida per a construir un món realment sostenible, sense deixar de preparar-nos en el cas que hàgim de modificar el rumb si ens hi trobem amb dificultats imprevistes.
En resum, per molta incertesa que hi hagi i per molt elevat que sigui el cost de la transició, l’única perspectiva viable ara mateix és evitar que el canvi climàtic produeixi els efectes que, de manera força realista, es preveu que tinguin lloc, perquè són molt més cars i perillosos que no pas sacrificar la nostra forma de vida actual. Així doncs, ens convé de ser pragmàtics i començar a actuar. Si ho fem, hi ha esperança.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top