La revista degana en valencià

Protestantisme i societat. Presència i percepció pública del protestantisme.

Al mes de setembre passat es van complir 130 anys d’un esdeveniment ocorregut a València, sense cap repercussió mediàtica. El diumenge 2 de setembre de 1888, en una casa particular, es constitueix oficialment la primera església evangèlica de València, fundada i dirigida pel missioner suec Carlos Augusto Haglund. Entre els nou membres constituents, que prèviament havien sigut batejats, estava Luis Vidal, el meu besavi. Els seus descendents, ja per la cinquena o sisena generació, continuen sent, encara que no tots, evangèlics i estan distribuïts per França, l’Argentina i el Brasil, a més d’Espanya (exili provocat per la Guerra Civil Espanyola i la dura postguerra).

Des de llavors, les esglésies evangèliques s’han distribuït per tot el territori de la nostra comunitat, amb algunes congregacions que ja són més que centenàries i altres de més recents. Aqueix desenvolupament s’ha enfrontat amb molts problemes des del principi, perquè tan sols ha gaudit de molt breus períodes de relativa llibertat i ha patit una guerra civil, una postguerra i uns anys de dictadura, que esclafava tot tipus de dissidència, siga política o religiosa. Aquells anys van deixar una profunda petjada en la memòria col·lectiva del poble evangèlic.

Les generacions evangèliques que van conéixer la dictadura i la transició a la democràcia tenen una percepció diferent de la de les noves generacions, que han crescut ja en un clima de llibertat. Però tots hem vist com en molt poc de temps hem passat d’una societat dirigida, fins i tot en la legislació, per una moral catòlica romana (que era acceptada i seguida, almenys externament) a una societat avançada, i tan avançada que, en alguns aspectes, xoca amb el que és la nostra concepció cristiana de l’ésser humà, de la família i de la societat. I és que, encara que la transició política espanyola va ser exemplar en molts aspectes, i objecte d’estudi, al meu parer la transició religiosa no s’ha produït i hem saltat des d’un nacionalcatolicisme, amb minories d’altres religions que vivien en la clandestinitat i després van ser més o menys tolerades, a una societat en què els poders públics (govern central i també els governs autonòmics i municipals) consideren les creences religioses com un llast i pretenen limitar-les a l’esfera del privat, sense presència ni participació en la plaça pública.

Abans de considerar alguns aspectes d’aquesta percepció pública, tractaré breument algunes qüestions relatives a la presència actual de les congregacions evangèliques en la nostra Comunitat Valenciana.

Presència

Segons dades de la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya (FEREDE), presentades en el Congrés Evangèlic celebrat al mes de juliol de 2017 a Madrid, dins dels actes commemoratius del 500 aniversari de la Reforma protestant, la confessió evangèlica a Espanya és la segona, després de la catòlica romana, en nombre de membres i la primera en creixement dels llocs de culte. Considerant l’obra social en conjunt de totes les esglésies i entitats evangèliques, constituïm la quarta ONG espanyola per nombre de voluntaris i col·laboradors, per persones ateses i despesa realitzada, que molt majoritàriament correspon a aportacions dels fidels.

Això vol dir que hui en dia és possible trobar una església evangèlica, i a vegades més d’una, en moltes de les nostres ciutats i pobles de grandària mitjana, i que l’esforç d’atenció i ajuda a les persones més desfavorides és molt major que la nostra realitat social i el que ens correspondria per la nostra grandària.

No obstant això, també hi ha aspectes negatius: en moltes ocasions, la multiplicació dels llocs de culte es produeix per la divisió de les congregacions, que obeeix no tant a estratègies missioneres com a personalismes i dificultats per a «guardar la unitat de l’Esperit en el vincle de la pau».

Des del Consell Evangèlic de la Comunitat Valenciana (CECVA) hem treballat tractant de conjuminar esforços i potenciar la imatge pública dels protestants valencians, encara que la nostra estructura no és piramidal i la nostra representativitat es limita als poders públics, respectant la independència i característiques teològiques de les congregacions. Aquest és un altre dels punts delicats, perquè la diversitat és molt gran i els èmfasis particulars poden fer ombra a aspectes fonamentals en els quals sí que estem units.

Continuant amb la presència, és notable (numèricament és la primera denominació) la de l’Església Filadèlfia, que des de principis dels anys seixanta s’ha estés entre el poble gitano. Encara que les relacions amb altres esglésies evangèliques existeixen, i pastors gitanos treballen en CECVA, no sempre és fàcil mostrar aqueixa unitat.

Alguna cosa similar ocorre amb altres esglésies ètniques, que s’han multiplicat amb l’augment de la població immigrant. En molts casos, la persona immigrant nouvinguda, que pot ser ja de confessió evangèlica, cerca els seus compatriotes i s’integra més fàcilment en congregacions pròpies, o com a molt mixtes, que no en unes altres. Si a això afegim la barrera de la llengua, com és el cas de moltes de les persones d’origen africà, xinés o ucraïnés, entendrem millor aqueixa diversitat.

Aquesta realitat ha influït, evidentment, en la percepció que tota la societat –inclosos els poders públics– té dels cristians protestants, però no voldria deixar d’esmentar una altra realitat a la qual estem potser més acostumats i no cataloguem com a immigració. Per tota la nostra costa, principalment a la província d’Alacant, tenim congregacions evangèliques de parla alemanya, anglesa, noruega, etc. que comparteixen amb els nadius bona part de l’any. Són congregacions establides i acceptades, però a les quals els costa, com a les anteriors, establir una relació cap a fora.

Per a finalitzar el punt de la presència, esmentaré un altre acte que considere positiu i significatiu. El passat 17 de novembre de 2017 es va celebrar a l’Església Evangèlica «Jesús és el Senyor» de la ciutat de València una Litúrgia de Reconciliació, amb la participació d’esglésies protestants i la catòlica romana de València, copresidida pel pastor de la congregació i l’arquebisbe de València. Dins de l’acte, un sacerdot catòlic va elevar a Déu una oració, demanant també «perdó als nostres germans cristians a València pels nostres errors». Per part evangèlica vaig elevar una altra oració en la qual vaig incloure l’acceptació de la petició de perdó i, al seu torn, la nostra petició de perdó per la nostra falta d’amor. L’acte oficial, acordat en comissió de treball, no va ser el final, sinó el principi d’una col·laboració posada al servei dels nostres conciutadans, les percepcions dels quals tractaré de resumir des de la meua experiència i particular punt de vista.

Percepció pública del protestantisme

Per a una bona part de la nostra societat, que no es considera religiosa, i menys encara practicant, els protestants, juntament amb tots els creients de qualsevol religió, som valorats com a persones i pel que fem, a més de tindre fe. El desconeixement és molt gran, en general, i tots entrem en el mateix sac. L’única cosa que ens fa eixir a la llum pública, de tant en tant, són els escàndols en els quals ha participat algun «pastor evangelista» (per evangèlic), i romanem invisibles la major part del temps.

La Constitució Espanyola reconeix la llibertat religiosa i l’obligació, per a l’Estat, de col·laborar «amb les altres confessions». El mandat va arribar a plasmar-se, uns anys després, en la signatura d’acords de col·laboració entre l’Estat espanyol i les esglésies evangèliques, representades en la FEREDE, entitat creada a aquest efecte. Els acords daten del 1992 i, més d’un quart de segle després, necessiten una actualització i fer-los plenament efectius, però mai podran competir amb uns altres, més antics i amb caràcter d’acord internacional. Encara que no es tracta de competir, sinó simplement que l’Estat siga neutral (aconfessional, diu la Carta Magna) i respecte totes les minories.

Per a concloure aquesta aportació, repetiré el que he dit en altres fòrums i en anteriors ocasions: per a avançar en una percepció pública que siga més justa, o almenys més ajustada a la nostra realitat, necessitem participar en l’educació pública, a través del canal ja establit i que funciona en quasi totes les restants comunitats autònomes, amb l’assignatura d’Ensenyament Religiós Evangèlic, i tindre accés als mitjans públics de comunicació (si és possible, en millor horari que el programa evangèlic que emet Ràdio Nacional d’Espanya). Cap d’aquestes dues coses és en aquest moment una realitat, encara que la primera sembla més a prop i espere veure-les, si Déu vol.