La revista degana en valencià

Prou de valencianwashing

08/07/2020

Quan va establir-se definitivament el poder de Castella al regne de Galícia (i va començar el que allà en diuen séculos escuros, que ho varen ser de tal manera que la nostra idea romàntica de Decadència és un segle d’Or al costat), la política que hi varen posar en marxa va ser molt senzilla i, és clar, molt eficaç: tots els qui d’alguna manera havien de representar-hi el poder de l’Estat varen ser portats de fora. Així, tot de castellans, els quals, per descomptat, no només ignoraven la llengua del país, sinó que hi arribaven amb mentalitat colonial, varen ocupar els llocs  d’influència i poder. Per exemple, totes les autoritats eclesiàstiques a Galícia eren castellans. Directament. Sense complexos.

Això, és clar, s’ha produït a tots els països que ha sotmés el poder espanyol; amb una mateixa finalitat, però modulant les formes i les estratègies. És aquella síntesi del Comte Duc d’Olivares, quan ens venia a dir que amb els catalans farà el que ells vulguen, mentre que amb els valencians faria el que ell vulguera. La fama de “muelles” ens precedeix de segles; ens l’hàgem guanyada o no, així és com ens veuen.

I no es pot dir, però, que el poder espanyol no haja tingut jugades intel·ligents a l’hora de sotmetre’ns i subjugar-nos. Si bé el que ha dominat de manera aclaparadora durant aquest temps ha estat la força bruta i irreflexiva (i, en certa manera, per això encara estem ací), també és de veres que no tot ha estat això (i, en certa manera, per això també estem encara ací; és a dir, dominats). Algunes, de fet, de jugades molt subtils i brillants. Per exemple, si els catalans es revoltaven i demanaven -seguint l’estela del poder celestial i terrenal que els havien imposat als gallecs- bisbes catalans, Espanya n’hi enviava -i n’hi envia- de valencians. Efectivament, això era i és una jugada mestra.

I és que no es pot dir que l’espanyolisme no tinga molt més clar que (sant) Joan Fuster que som exactament el mateix poble, la mateixa cosa. L’amo no entén de trivialitats. Per a ells, l’única diferència que hi ha entre catalans i valencians és que els segons tenim de servils el que els primers tenen de poc fiables. Ep! No estic dient que aquestes categories i divisions siguen essencialment així, sinó que ens tracten com a tals. Si analitzeu el fenomen del blaverisme d’acord amb aquesta dicotomia, l’entendreu perfectament. Catalans i valencians no és que siguem cosins i germans, que diu la dita, és que només ens separa que uns som uns bons espanyols i els altres són uns espanyols sospitosos. Eixe és el problema.

D’aquesta manera s’entén perfectament la psique de la dominació espanyola respecte als nostres pobles i la manera d’actuar-hi, així com les relacions que hi estableix. I, com més va, aquesta actitud més colonitza tots els àmbits ideològics i socials de l’espanyolisme. En aquest sentit -i és el que justifica aquest text-, és molt dur -almenys per a qui signa aquestes ratlles- haver de veure contínuament aquests usos dels valencians com a exemples de bons xics en contraposició als pèrfids catalans.

D’un temps ençà, han fet fortuna les expressions greenwashing o pinkwashing. Fan referència a l’ús fraudulent que fan alguns d’una causa, que no es creuen i que no representen, per llavar les vergonyes que moltes altres els deixen a l’aire. Per exemple, una empresa automobilística es diu que fa greenwashing quan es presenta com la més avançada en respecte al medi ambient. Israel fa molts anys que es reivindica com l’únic espai LGTBIfriendly del Llevant i, doncs, fa pinkwashing. Independentment de les anàlisis concretes de cada cas, és evident que aquelles causes s’usen només com a excuses; d’un ús més o menys escandalós, però excuses. Així, el seu objectiu és desviar l’atenció de les intencions vertaderes en base a lloar les teòriques virtuts d’un col·lectiu que només t’interessa com a subterfugi.

Doncs bé, servidor està més que fart del valencianwashing que no pare de veure que s’usa a Catalunya per part de sectors que podríem situar a l’òrbita de l’equidistància pròxima als Comuns/Podemos i que s’expressa amb La Vanguardia i el seu analista estrela Enric Juliana com a muetzins. (Quines ironies de la vida: el diari del comte de Godó i altaveu de la més alta burgesia catalana convertit en una fulla parroquial per als postcomunistes; gràcies a la fe espanyola, que tot ho uneix). Així, mentre els valencians anem per feina i no perdem el temps en banderes, els catalans estan -tal com definia fa uns dies Antoni Puigverd a l’esmentat rotatiu- en plena Decadència. Els valencians vivim una esplendor, un nou Segle d’Or, a partir de les polítiques progressistes que porta avant el nostre Govern, que sí que es preocupa pels “problemes reals de la gent real”, al contrari que la Generalitat de dalt, entotsolada en “quimeres identitàries”.

Valencianwashing de manual. Deixeu-nos de fer servir com a Beppe Grillo de ningú per tal de llavar l’adhesió més o menys inquebrantable al Reino de España de cap altre. Els valencians tenim un fum de problemes. La majoria, de fet, compartits amb els catalans. Som víctimes d’una extracció de rendes quasi colonial: paguem solidaritat a terres més riques que nosaltres mentre el gran forat negre de Madrid s’ho empassa tot. Eixe és el nostre problema fonamental. El que no permet que -per molt que aquest Govern ara tinga unes prioritats diametralment oposades a la cova d’Alí Babà anterior- puguem resoldre greuges tan bàsics i senzills com que no tenim prou recursos per a Sanitat, Educació o Dependència. Perquè se’n van. No perquè no els generem, que sí que els generem. I abastament.

Així, quan se’ns posa com a exemple per a aquest valencianwashing, el que s’està fent és agreujar els nostres problemes, posar-los en una tessitura de més difícil solució. Si hi ha res que haja quedat clar en aquests últims anys és que, amb més submissió, no s’arregla res. Al contrari: “com més obeïm, pitjor ens tractaven”, que va dir Malcom X. Nosaltres estem en unes coordenades concretes i actuem d’acord amb la geografia que habitem. Els altres fan el mateix. Confondre-ho és suïcida.

I el nostre autogovern, ara mateix, és un miratge escanyolit per l’infrafinançament i saquejat pel mando único. Som gestors, que no governants. I fem el que podem, que no és poca cosa. El dia que hi haja un “problema valenciano” -com tant de segle XX i de mentalitat restauradora li agrada de batejar a Ximo Puig- serà perquè haurem ensenyat les dents. I eixe dia no hi haurà cap editorial de La Vanguardia lloant-nos amb un hipòcrita exercici de valencianwashing. Per ara no n’hi ha ni el mínim esquer. Fins que arribe eixe dia, ja n’hi ha prou. Que n’estem farts.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top