Pròxima parada, Torre Baró

Enguany es compleixen seixanta anys de la publicació d’Els altres catalans de Francesc Candel, periodista i escriptor valencià, cosí germà del pintor Joan Genovés, alumne de Joan Triadú i ben arrelat des de menut a Barcelona. L’assaig, publicat per Edicions 62, va tindre un fort ressò en el seu temps: era un llibre crític i punyent en els durs anys del franquisme. Donava testimoni dels nouvinguts a Catalunya arribats en les fortes onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta, formades en gran part per murcians, andalusos i extremenys, a la recerca de millors condicions de vida i treball. Candel analitzava profundament els problemes de la integració en els suburbis de les grans ciutats, especialment Barcelona, amb els greus problemes d’habitatge, urbanisme desordenat, quan no inexistent, sense infraestructures sanitàries i culturals, deficients escoles i nul·les comunicacions entre els barris obrers i els llocs de treball. Persones a sovint menyspreades amb el malnom de xarnegos, però que acabaren parlant català de forma quotidiana, se sumaren als moviments veïnals i s’arrelaren a la societat catalana, per acabar sent fidels a la terra que va veure nàixer i créixer els seus fills.

Aquest context, descrit de forma consistent per Francesc Candel en Els altres catalans, és el magma social on es mou l’interessant film El 47 del director Marcel Barrena (Barcelona, 1981), basat en fets reals. La part central l’ocupa la història del conductor d’autobús 47 Manolo Vital i de la seua família. Ell va ser l’autor del sobtat segrest, el 7 de maig de 1978, d’un autobús de la línia 47, per fer-lo arribar a l’humil barri de Torre Baró, a través de carrers costeruts sense asfaltar ni voreres, per reivindicar la necessitat de transport per al veïnat, nouvingut en la seua majoria. Des de feia anys demanaven un transport públic que els connectara amb la xarxa viària de Barcelona.

La pel·lícula, en versió original en català i castellà, està interpretada per un actor colossal com Eduard Fernández, un monstre de la interpretació, en el paper de l’arriscat conductor de l’autobús 47. Ben acompanyat per les eficients actrius Clara Segura, en el paper de Carmen –l’esposa de l’emigrant Manolo Vital, antiga monja compromesa amb el missatge del Concili Vaticà II, que donà suport al veïnat del barri en les seues lluites i reivindicacions, tot ajudant en la presa de consciència catalana del seu espòs– i per Zoe Bonafonte, en la figura de la filla de tots dos, Joana, integrada en la cultura catalana. El 47 ens acosta a la vida dels habitants de Torre Baró, un barri del districte de Nous Barris, situats a la rodalia dels antics municipis d’Horta i Sant Andreu de Palomar, avui integrats a Barcelona. Marcel Barrena, guanyador de dos Premis Gaudí, conegut per l’exitosa pel·lícula 100 metres, n’és coautor també del guió. Ací reconstrueix, força convincent, amb clares influències neorealistes, la vida dels nouvinguts que habitaven aquest abandonat barri barceloní, de cases sense electricitat ni aigua corrent, on el veïnat havia de construir una humil casa en menys de 24 hores, abans d’eixir el sol, per por que fora derruïda per la Guàrdia Civil. Manolo Vital, avui desaparegut, va aconseguir amb la seua gesta que l’Ajuntament de Barcelona de 1978 efectuara un canvi substancial en la transformació del barri. Malauradament, Vital no ha arribat a temps de conèixer la notícia de la identificació de les restes del seu pare, víctima del franquisme, exhumades el passat octubre a la fossa de Mina Terría (Càceres).

Revista 508, pàgs. 54. Desembre 2024.