La revista degana en valencià

Puig, Oltra i una crisi coalicional

29/01/2021

#compol

«La formació [el PSPV] està pujant la seua popularitat amb la gestió de la pandèmia, molt per damunt de Compromís que està en un segon pla mediàtic». Això vaig escriure (premonitòriament?) en aquestes línies del número anterior, posant l’èmfasi en el fet de com el lideratge de Ximo Puig s’havia enfortit amb la crisi sanitària actual. Molts ja observàvem que el segon pla de Compromís i el paper secundari de Mónica Oltra grinyolava perquè no encaixava en el relat de govern de coalició a què el Botànic ens tenia acostumats. Per això, els desacords amb el pressupost de la Conselleria d’Oltra va ser la gota que va fer vessar el got i va passar el que molts evitaven des de feia mesos: una crisi en el govern de coalició valencià.

Si les diferents partides en els pressupostos van tesar la corda entre PSPV i Compromís, l’aparició de Mónica Oltra en el programa «A la ventura» d’À Punt ho va acabar d’arredonir posant la cirereta al pastís. Públicament –i en prime time–, Oltra va afirmar que faltava comunicació en el govern, que no tenien en compte la veu de la força política que representa i que no estava d’acord amb les mesures implantades per la consellera Barceló, ja que les considerava massa laxes.

Alea jacta est, i Oltra ho sabia. Ella, acostumada a plantar-se al mig de La Sexta envoltada d’Indas i Maruendas. Ella sabia el que feia deixant anar aquest missatge i col·locant el marc que l’altre –el gran, Goliat– se’l vol menjar i fer que siga residual. I raó no li faltava, perquè l’estratègia del PSPV darrerament es basa a arraconar el soci de govern i posar-lo nerviós (flirtejant amb Ciudadanos). Però ja sabem com funciona la història, i com David aconsegueix eixir-se’n amb la seua. De moment, no li ha guanyat les eleccions, però va instaurar el marc que el PSPV no es porta bé amb els socis de govern i no els deixa l’espai que els hi pertoca.

Com ja sabeu, així han estat setmanes sense parlar-se en privat, però sí enviant-se missatges a través de les xarxes socials i dels mitjans. Hem pogut presenciar un torneig de tennis amb els retrets, que anaven d’una banda a l’altra. I la militància i els activistes polítics dels dos bàndols s’han tirat al fang. Han fet, justament, el que els experts en coalicions recomanen no fer. Perquè una cosa és enfangar-te amb un oponent polític i una altra amb un soci de govern, amb qui, tot i poder ser un rival, has d’estar governant tres anys encara. Tot el desgast cap al govern de coalició també és un desgast que s’emporta cadascuna de les forces polítiques que el conformen.

És per això que en tota aquesta història s’ha trobat a faltar estratègia a mitjà termini. Hi ha hagut tàctica, mirada curta, però poca estratègia. Perquè si així haguera estat, no s’hauria debilitat tant la imatge del Botànic, que ha passat de ser exemple de bon govern coalicional a ser-ne un més en què els socis de govern no es traguen. Quina és la perspectiva d’ací a tres anys? Aguantar o trencar el pacte? Quina alternativa té el PSPV? Quan es parla de Ciudadanos s’oblida que un possible pacte Puig-Cantó posaria fi al relat de la via valenciana, del govern que té les persones al centre de tot, i de l’alternativa d’esquerres (i també hauríem de veure la previsió d’escons que tindria Ciudadanos). La mediatització d’aquesta baralla tan sols dona ales a l’oposició política, a la dreta valenciana. Ja estic imaginant Isabel Bonig menjant crispetes mentre es televisava aquesta crisi coalicional. Ara el missatge el té clar: «ni ells s’aclareixen, com per governar la Generalitat» o «prioritzen les seues disputes internes a la crisi de la pandèmia».

I és que, clar, no han pogut triat un moment pitjor perquè les relacions entre socis esclaten sinó enmig de la crisi de la COVID-19, en plena segona onada i amb una crisi social i econòmica molt preocupant. Hem de tenir clar que la ciutadania el que vol és que els dirigents li solucione els problemes, i la imatge d’estar barallats i mirar-se el melic no ajuda aquells que ja es mostraven descontents amb la classe política.

Per sort, sembla que les aigües ja estan calmades, o com a mínim la mediatització d’aquesta crispació entre socis de govern ja no està en primera línia de l’opinió pública. Els equips polítics s’han reunit i s’ha tornar a engegar la maquinària, i esperem que s’acabe resolent de forma positiva. Ara bé, d’aquesta crisi ens quedem amb algunes lliçons: cal calcular els tempos i mesurar si el moment és o no oportú, els plats bruts es renten a casa, els activistes de cada partit han de tancar Twitter i cal tenir mirada llarga i no matar-se amb els socis de govern. Segurament, Ximo Puig i Mónica Oltra ja n’han aprés.