Tens 0 productes a la teua cistella
És comunament utilitzada la paraula “esquirol” per a descriure aquell qui, de manera conscient, per unes raons o d’altres, tria no exercir el seu dret a fer vaga i, per tant, se’l considera un anomenat “boicotador”. No obstant això, què és el que hi ha darrere d’aquest terme?
L’origen es remunta a una vaga sindical obrera produïda en Manlleu, Catalunya. Els treballadors de la indústria tèxtil de la localitat, els anomenats teixidors, van dur a terme el seu dret de secundar la vaga mentre que els habitants d’un poble proper, L’Esquirol, van parlar amb els empresaris que, preocupats per les pèrdues econòmiques produïdes per la vaga, van oferir-los treballar als llocs de Manlleu durant aquella jornada amb noves condicions laborals. Malgrat no haver-se pogut demostrar amb seguretat, hi ha nombroses obres literàries que en fan ús. Un senyor de Barcelona, de Josep Pla o Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll són alguns dels exemples.
Convé ara dubtar de manera directa de com resulta fer de convenient ús del terme, tant en mitjans de comunicació com entre amics. És objectiu parlar de les revolucions, els canvis històrics i la persecució de drets com una lluita constant de l’anomenat “poble”. Eixe conjunt estrany en què es va decidir incloure en la “classe obrera” o “classe baixa o mitjana”.
Segons les últimes enquestes del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques), un 37,5 dels espanyols enquestats en octubre de 2026 es considera de classe mitjana-mitjana, mentre que un 13,0 creu ser mitjana-baixa. Un 16,5 assegura ser classe treballadora/obrera i unes 16.8 classes baixa. La suma de totes aquestes xifres dona com a resultat una representació de més de la meitat de la població espanyola total actual. Aquestes xifres són molt elevades si les comparem amb les dels manifestants de la vaga general l’11 de novembre de 2026.
El primer sindicat de la història d’Espanya va nàixer el 1888 a Barcelona, i és el que hui dia anomenem UGT. Va nàixer de la mà dels moviments obrers, que aleshores van lluitar pels drets dels treballadors, els quals es van aconseguir triant-se establir una jornada de celebració: l’1 de maig. Aquests moviments van aconseguir drets sense distincions: ni raça ni gènere i molt menys ideologia. El que aleshores movia a la població era la subsistència i unes dignes condicions. Les revolucions, és clar, van tractar de ser silenciades i desviades per part de la burgesia, preocupada pels seus ingressos. Va ser en aquest moment quan per primera volta en la història sorgeix una gran idea dissuasiva: la idea de nació. La nació per damunt de la classe.
Hui en dia no és una idea nova per a cap persona mínimament informada sobre allò que succeeix allà on viu. Entre altres coses, perquè forma part del relat de qualsevol que opta a la presidència del govern quan s’omple la boca amb el terme “patria”. Parlar d’una politització de les vagues considerant que és un tipus de votant el que acostuma a secundar-les és una realitat parcial. Fer creure a qui no la secunda -amb tot el dret-, que així esdevé ‘més fill de la nació’ és una de les mentides més ben construïdes. Va funcionar amb els qui eren membres d’eixe moviment obrer entre els anys 1830 i 1840. És des d’aleshores que vivim en allò que es coneix com a societat de masses. Una societat que creu que “no s’és res si no s’és poble” i que defensa que “sols el poble salva al poble”. Una societat a la qual, potser, li convindria recordar que ahir es manifestava Espanya, eixa suposada “nació”. Ho feia, això sí, ‘sense nacionalistes’. Uns ‘no-nacionalistes’ que han aconseguit que, menys de 24 hores més tard, arribe el primer dels passos: s’adopten les primeres mesures urgents per garantir la funció social de la vivenda. Mesures que apliquen per a tots els espanyols. Qui més i qui menys.
