La revista degana en valencià

Punctum

“En aquesta joia que exalta l’u i la memòria, hi ha Narcís sotmès al paral·lelisme amb el periple de ser poeta i de veure la realitat amb moltes capes”

 

Hi ha amors com gestos solidaris a l’andana

conspícua de la febre indòmita, de la veta oberta

Pere BESSÓ, Narcís de la memòria

 

Solíem anar a un restaurant que es troba al barri vell, encastat en murades alçades amb pedra de l’antiga Tàrraco romana, amb una distribució una mica incòmoda per als cambrers, però certament entranyable per als comensals. Pengen de les parets màquines d’escriure i màquines de fotografiar antigues, i aquest gest que iguala ambdues tasques creatives –i si, a més, afegim que de tant en tant algú toca una peça al piano de l’entrada- fan d’aquest lloc un cau amable. La carta és una mena de llibret artístic curull de fotografies. Si no ens aturem només en la llista dels plats, apareix davant dels ulls una foto del gran Francesc Català-Roca, aquella on surten quatre nois passejant pel que sembla ser un ample bulevard, ben abillats amb vestit jaqueta o gavardina, els cabells pentinats seguint el traç rigorós d’una línia elegant feta a consciència sobre el cuir cabellut. Hom diria que tots quatre caminen relaxadament, potser, un matí de diumenge o una tarda després de feinejar. De sobte, un d’ells, el que queda més a prop de l’espectador de la fotografia, sostenint el que semblaria un bastonet de plàstic ensabonat, fa pompes a l’aire amb els ulls tancats i el braç alçat i flexionat com volent llançar-les ben alt al cel. Dos dels altres tres nois se’l miren. L’un, amb posat avorrit. L’altre, enarcant les celles amb gest de sorpresa. L’altre té a les mans un objecte que em costa de definir. La meravella d’aquesta fotografia, enllà de l’indubtable qualitat de la composició –la figura principal i les bombolles de sabó diagonalment oposades tot deixant el centre de la imatge lliure, la qual cosa atorga a aquest gest volàtil una força notòria- i dels matisos que fan que el blanc i negre sigui capaç d’aportar a la realitat quelcom d’irrepetible, és aquell detall que a qualsevol contemplador atreu: un moviment mínim, insignificant per la capacitat d’ésser repetit il·limitadament, algun element dels que conformen la imatge que ens ancora brutalment a ella i que, potser, a alguns els fa caure de colp en el record violent d’alguna experiència pròpia o propera. El punctum és aquest element descrit per Roland Barthes al seu magnífic assaig titulat La càmera lúcida i que és capaç de transportar o bé d’esfondrar-nos en l’emoció o en la pell erta sobrepassada. Els llavis forçats en una ganya contreta per deixar passar l’aire dirigit cap al bastonet de sabó, els ulls closos i el gest etern de bufar que ha resultat en la formació d’algunes pompes és el que trobo de més humà o de més emotiu en aquesta composició. El fet transgressor d’aturar-se i fer una cosa inusual, com seria fer pompes de sabó enmig del carrer, un noi jove, però tampoc un nen, el gest d’esmunyir-se de la conversa amb els altres i de fer prevaldre aquest instant naïf és el que Català-Roca deixa fixa’t amb una naturalitat que esborrona.

No ens acostaria pas aquesta sensació de possessió i alhora de nuesa i pèrdua la de l’aventura mística cap a l’inefable? Potser aquell rostre de l’Amat que van referenciar Sant Joan de la Creu i Teresa d’Àvila en els seus deliris de trasbals, aquell rostre que prendrien també poetes com Alejandra Pizarnik, entre Lautréamont i la mística, el rostre de l’Amat que mor darrere de la seva tendresa, aquest punt àlgid que, d’una manera més prosaica viu l’espectador emocionat pel detall íntim de la fotografia que l’enllaça al si de l’Absolut? No podria enllaçar aquesta pèrdua de si en el mirall del text, aquesta pèrdua de si en la fondària de les aigües on sura Ofèlia o allà on s’hi deleja Narcís? No és la pèrdua o la nostàlgia de la imatge, de la imatge sense objecte allò que mena la nimfa de Rinunccini i Monteverdi a cantar l’enyorança de l’Amat? Fes que el meu amor retorni, diu tota sola dempeus en la nit, o deixa que jo mori, que no em turmenti més. Aquest plany pel cos òrfic de l’Amat, és a dir, per la petjada i la imatge sense objecte. Les nimfes són també això, la tensió entre el possible i l’impossible, l’incorpori i el corpori. Signe. Desig insadollable. Desig, és clar, car no hi ha desig si no és en l’absència. I així ens creix al pit la imatge que escup aquest desig foll de tragèdia, en l’haver-nos sols en la nit, amb les mans buides i els ulls oberts com òbols per a Caront.

El punctum, la sotsobra, no pot sinó formar part d’allò no posseït, és a dir de la imatge, de l’instant que crea una imatge darrere dels ulls. Del record per al poema, per tant, del correlat fet autoficció i endiumenjat als versos de nostàlgia. Per aquelles raons que només coneix la literatura, aleshores freqüentava algunes lectures al voltant del mite de Narcís, o adaptacions que se n’han fet, la de Valéry, per posar un exemple, textos que després serien referència obligada per a d’altres com Metamorfosi de Narcís, de Dalí. Segurament per això podria trobar ara una correspondència entre el punctum barthesià, aquell rapte des de l’altre cap a l’u -i que la psicoanàlisi freudiana analitzaria com a desplaçament de la libido cap al jo-, i endinsar-se en les seves profunditats, emmirallar-s’hi pel fet de quedar allà l’atenció fixada amb una càrrega extrema d’emotivitat. Narcís s’enamora d’aquest repte que és abandonar-se a si mateix. Allò que ens atreu de la fotografia precisament és aquesta mateixa sensació, l’estímul que ens atrapa la voluntat i ens aïlla del món en una mena de transgressió estètica. I és en aquest mateix camí d’entendre i fruir amb els deliris de Narcís que haig de recordar el llibre del poeta valencià Pere Bessó, Narcís de la memòria, es diu, guanyador del Premi Octubre al trenc d’aquest segle. En aquesta joia que exalta l’u i la memòria, hi ha Narcís sotmès al paral·lelisme amb el periple de ser poeta i de veure la realitat amb tantes capes així, tan a prop, ara que una també escriu sobre la memòria o, més aviat, sobre el fet d’haver-la perdut.

Qui no veuria el pou extrem de la memòria com una maror intacta i inesgotable per a la matèria poètica, la baralla de les veus i l’enfrontament amb els monstres? Aquí el poeta s’endinsa en la solitud dels bars a mitjanit d’una València dels revoltats anys setanta, una memòria en vers que deixa un regust de nostàlgia pel no viscut. És el fet d’ésser u des de l’inici del llibre, talment Narcís o Orfeu que, menats per una tensió extrema entre la llei i el lliure arbitri, entre el món i la comoditat que els ofereix i la passió, la missió interna que algú els diu que han de sostenir. En el camí a l’emoció no hi pot haver companyia. Aquesta pulsió que tan bé va saber descriure Roland Barthes demana a l’espectador, a l’oïdor o al lector un camí inconclús d’elevació o d’apertura que és, indiscutiblement, silenciós, turmentós o apassionant. Però que aparta. L’estètica ens aparta. L’emoció ens aparta, encara que sigui compartida en un acte d’amor, i sobretot si és reduïda a l’acte del suïcidi. La contemplació d’aquest instant que ja no és nostre, però que, per definició, experimentem en absolut apartament, en el correlat que ens aïlla momentàniament. Aquest desig incontrolable o aquest turment colpidor i que es fa tan esquerp en tractar d’ésser descrit, passat pel filtre de la paraula que l’universalitza. Entre vida i representació, un abisme que, en paraules de Pere Bessó, amb prou feines justifica la buidesa de les paraules,/ la mera hipòtesi del desamor a destralades.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top