Puno-Cusco

Les rajoles amb què han estat construïdes les cases de Puno mimetitzen la ciutat amb el color marronenc que les muntanyes andines presenten durant l’estació seca. La capital del Titicaca és pobra de solemnitat malgrat l’afluència de turisme de tot arreu que acudeix al reclam del llac navegable més alt del món. En les seues aigües de blau intens, tacades per les extenses masses verdes del jonc autòcton (la totora primordial de quítxues i aimares, que serveix d’aliment, medecina, material per construir les cèlebres barques i les cabanes i, àdhuc, per al sòl de les illes flotants d’Uros on encara viuen no poques famílies, ja molt dependents del turisme) s’emmiralla la pàl·lida i gèlida ciutat de Puno per a l’estranya harmonia dels contrastos. Una jornada de navegació pel llac fins a l’illa de Taquile, amb petita representació etnològica a càrrec dels amfitrions quítxues, ens rescabala de la forta pressió atmosfèrica i de la sordidesa d’una ciutat que, enmig del que a nosaltres ens sembla caòtic i misèrrim, bull de vida. La vida dels qui es guanyen la vida a cada instant, la vitalitat d’aquells a qui res no els ha estat regalat mai. Després de set hores de viatge en autobús arribem a Cusco (Qosqo, el melic del món dels inques). Vagarejant pels seus carrers, ja fascinats per la increïble bellesa de la ciutat, ens interessem per la situació del quítxua. Tot i ser idioma “oficial”, parlat per no menys de vint-i-un milions de persones, no s’ensenya a l’escola, que com a veritable institució “nacional” (hi ha una escola en el llogaret més recòndit, amb xiquets uniformats que semblen, en aquest entorn, visitants d’un altre planeta) és el principal impulsor de l’assimilació lingüística dels pobles andins. Noms de carrers i places i la petita oficina de l’Academia Mayor del Quechua és tot el que el passejant ha pogut percebre de la llengua oculta. I així, apamant les similituds i les diferències que la realitat ens suggereix a cada passa, continuem fent via.