‘Quadern de ca Perla’, de Manel Alonso i Català

01/04/2020

Escriure que el nou llibre de Manel Alonso i Català, Quadern de ca Perla (Editorial Neopàtria, Alzira, 2020), m’ha sorprés podria ser considerat publicitat enganyosa. Al capdavall, sorprendre esdevé quan una persona, una cosa, o en aquest cas un llibre, sobtadament et colpeix, perquè t’ha ha agafat desprevingut amb la innocència d’un infant bocabadat sota una llum que li resulta inesperada i encegadora. Però els qui som lectors de l’autor de Puçol des de fa un munt d’anys, ja hem deixat de sorprendre’ns.

La seua veu literària és amiga i transparent, personal i acollidora: no vol sorprendre sinó il·luminar. I això és així perquè la seua obra i el seu polifacètic quefer literari, almenys pel que fa a mi, ja han botat l’estat de la sorpresa i s’han instal·lat en el terreny de l’admiració. M’explique. La sorpresa sempre és novetat i et fa obrir els ulls enlluernats per la resplendor dels llums que desprén allò que tens davant, i en acabat et colpeix fins a enamorar-te o rebutjar-ho, deixant les virtuts o els defectes enlloc. Però l’admiració, allò que es diu erròniament enveja sana, en canvi, és més reposada i crítica, estima més que enamora, camina més que corre. I quan es tracta d’un autor a qui admires, qui sempre està ensenyant alguna cosa a aquells que som aprenents d’aquest ofici i sembla que no passes mai del primer graó, allò que t’excita després d’haver-lo llegit és prendre una ploma o posar-te davant l’ordinador i escriure i continuar escrivint, perquè els seues textos t’hi conviden. I en el cas de Manel Alonso, et convida amb l’amabilitat i la generositat que t’ofereix la seua riquesa literària sense demanar-te cap altra penyora sinó que l’escoltes. Però aquells que coneixem l’obra de Manel Alonso que, dissortadament, en som menys dels que voldríem si no fórem un país anormalment normal, sabem que arribar a la seua excel·lència literària no és gens fàcil.

Al capdavall, cal reconéixer-ho, l’ofici d’escriptor o d’escriptora, a més d’estar mal pagat, té un valor i una influència social cada vegada més minsos i residuals. Per a no entrar en la qüestió de qui s’hi dedica en la llengua del país en un país que no vol ser. Però, malgrat aquests entrebancs socials i nacionals, Manel Alonso ens nega, tot això. I Quadern de ca Perla n’és la prova. Amb un híbrid de dietari personal, un àlbum de records i una col·lecció de retrats humans particulars, propers i entranyables, Alonso ens convida des de la memòria a reflexionar. Són reflexions escrites amb majúscules i negreta des d’espais, episodis i personatges que la història sempre ha escrit en minúscula. Això és una constant en l’obra de Manel Alonso: els seues personatges i paisatges passen per davant nostre tots els dies i, amb delicadesa i respecte, ens els presenta perquè els fem nostres. En les pàgines de Quadern de ca Perla es troben camins pels quals de tant en tant passa un camperol que s’apropa al seu camp sense cap altra pretensió que sobreviure en un món que cada vegada entén menys; un barranc per on quasi mai passa aigua, però on les pedres de les seues vores amaguen mil històries; un bancal de tarongers abandonat que recorda una colla de collidors on s’aplegava tot el món; una platja solitària per la qual passeja l’autor acompanyat de personatges sovint vençuts per la indiferència o la hipocresia d’una societat derrotada i decadent. I de vegades ho fa amb la cruesa descripcions que esgarrifen, en altres des de la ironia i la tendresa que li inspira una persona amb síndrome de Down, un testimoni de Jehovà o un foraster que simbolitza tots els forasters que estan dins de totes les persones. Per a retratar la societat (l’actual i la de fa vint, trenta anys) que era i uns paisatges concrets (els que hem perdut i els que encara perduren a pesar de tot) s’empara en l’obra dels autors que l’han ajudat en el seu ofici d’escriptor: Gabriel García Márquez, Josep Pla, Joan Fuster, Jan Potocki, Joan Garí, Ramon Guillem, Ramon Ramon, Josep Igual, Enric Soria entre altres.

Però aquest llibre memorialista i reflexiu escrit en forma de dietari, les entrades del qual han estat publicades setmanalment al llarg de tres anys en el diari digital La Veu, i en les quals l’autor retorna a l’espai de la infantesa i l’adolescència on tot estava per descobrir, té un antecedent: Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, Valls, 2017), que va obtindre l’any 2018 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al Millor Llibre d’Assaig. I com aquell, aquest és un veritable llibre d’assaig, dels que paguen la pena llegir. Amb una prosa d’alt valor literari, amb la paraula justa posada en la frase que toca, la coma adient perquè el lector respire, el punt on cal perquè reflexione, tot això adobat amb acolorides i entranyables imatges que t’omplin els sentits. Manel Alonso, «un animal solitari i enyoradís», com es defineix, també és una persona que escruta des d’una sensibilitat particular i amical la societat que ens envolta, de vegades equidistant però sempre apassionat, compromés.

Per acabar, dir que si és recomanable llegir sense presa qualsevol text literari, aquest volum aconsellaria assaborir-lo obrint pauses. Com unes pastilles de memòria i reflexió, cal prendre-se-les a poc a poc. Si tens la sort de llegir el llibre, deixa’l sobre la tauleta de nit i, abans de dormir, llig dues o tres entrades, potser quatre, sense pressa, assaborint cada paraula. I en acabat, tanca els ulls i deixa’t arrossegar. Sé que això no canviarà el món, però a l’endemà et despertaràs més ric i ple de vida.