Quadern de tornada I

22/10/2019

 

a.

Sembla del tot inútil encetar un diari perquè, en definitiva, què es pretén en parlar en primera persona a algú que possiblement no arribarà mai a trobar-se ni mínimament identificat amb tu o, simplement, ni tan sols et llegirà. Què és això del Diari i què pretén, si no és una excedida manifestació de supèrbia infantil. Potser es tracta d’un artifici per parlar-se en silenci a si mateix en absència d’algú altre a qui dirigir-se. És la incapacitat manifesta d’escriure, finalment, això que et duu a escriure un Diari? Totes aquestes respostes podrien ser conformes a l’acte inherent d’escriure el que anomenarem, no un Diari, sinó, un Quadern. El nom l’hem pres, és obvi, de l’autor el nom del qual encapçalava aquest escrit (Saramago).

No seríem mínimament respectuosos amb les paraules si no iniciàrem aquest relat reconeixent que la paraula ‘Quadern’ ens motiva i incita en múltiples direccions. Tot d’una ens recorda el nom de la paraula màgica dita a l’aula pel professor en ‘boxes’ que ara som. És la paraula dita precisament (no sempre és així, ho hem de dir ràpidament) quan volem establir un temps i un espai entre un cúmul d’ulls que ens apel·la i que no podem acontentar i nosaltres; un nosaltres baix de tensió, apàtic de gestos, silent d’energia… Agafeu el quadern! És l’orde màgica que ens dóna una mica d’alé, una opció de seguir, un instant de reconduir el gèlid trastorn que et recorre l’espatlla i que et fa afegir, mirant la cara d’incrèdul del primer de la fila, potser xinés, que ni t’entén ni sol ser en general motiu de la teva atenció en moments més càlids a l’aula, fa calor, no? I mentre t’atanses al finestral per obrir una via d’aire que t’ajude a reincorporar-te, algú del fons, d’aquells a qui hagueres preferit no mirar en aqueix moment, llança allò de ‘hace frio…’ Pareix superflu insistir i repeteixes la paraula ‘Quadern’, darrera possibilitat d’organització. Els gestos de cansament que provoca et repercuteixen dins el cervell violentament, les mirades concentrades al teu voltant t’ofeguen, ni molt manco has guanyat cap partida, això no ha fet més que començar.

Quadern, per tant, com a eina de separació, recurs didàctic de gestió d’aula que facilita destriar per uns instants el gra de la palla, el mareig segur d’una caiguda diferida.

Quadern, però, com a signe gràfic d’una gran consistència i bellesa. És una paraula que ens acompanya de ben petits pels racons de la memòria, que ens fa a trossos per no ésser trossejats, i que ens duu als moments estel·lars del caliu de l’hivern, arremolinats a la ‘mesa faldera’ fent els deures, segurs de la companyia de la mare i de la certesa de les respostes; plenitud del vincle amb allò privat i íntim i la cosa pública i socialitzada de l’escola. Els deures es fan al quadern per completar l’existència dualitzada del nin, del xiquet, de l’adolescent. Al quadern es narra aquesta voluntat de completesa, el triomf de la pertinença al grup, però també el sentit de la gratitud afectiva.

b.

Em va resultar del tot gratificant matar el fantasma en somnis. Potser convindria dir-li al lector què és això d’un fantasma. Senzillament un ésser que no relata res, incapaç de vincular-se a cap cosa ni obtenir significat de la seva existència. Hi ha coses que ajuden a sentir-se així, encara que de vegades són negades per la persona que les pateix, les sensacions fantasmagòriques. Perquè, diguem-ho ràpid, la mort del fantasma té més a veure amb un mateix que amb cap altra cosa. La mort del fantasma ens ateny directament. De fet, és una part de nosaltres la que mor en matar el fantasma. Feia molt de temps que volia parlar-ne per escrit, perquè de fet és una sensació que dura. En principi atribuïble a la mort de la meva mare quan jo tenia 12 anys, però em sembla que s’assoleix ‘de facto’ en els anys posteriors, precisament per haver-me convertit jo mateix en fantasma. Actualment s’anomena resiliència a la capacitat de sortir-se’n de les trames fantasmals. Aleshores ni jo sabia què era això ni ningú em va dir mai res al respecte. Bàsicament la incapacitat d’adscriure’s a cap afecte, això és ésser un fantasma. Aquesta incapacitat es veu agreujada per la sensació de no ocupar cap espai quan hom està sol, o fins i tot ben acompanyat, i per la conseqüent manca de comunicació resultant. D’aquí s’esdevé la propietat curativa del Quadern, com el lloc a través del qual hom s’afirma en una relació social, ni que siga escolar.

Quan mon pare ens va mostrar per primera vegada el seu quadern escolar, del curs 1942-43, quan tenia deu anys, quadern que comença amb el relat de la festivitat instaurada pel ‘caudillo’ d’ençà de l’any 1939, de dia 15 de setembre, ‘Fiesta de la Exaltación de la Santa Cruz’, tot d’una vaig apreciar que estava davant d’un objecte que ultrapassava el lloc del treball escolar per entrar en el món de la constitució de la persona. Pel seu interés afectiu, però també històric, perquè no deixa de ser la manifestació de tot un sentiment col·lectiu d’un temps i un espai superats, en transcriuré la memòria d’aqueixa festa, signada dia 28 de setembre de 1942. Lògicament conserve la llengua original i l’ortografia, així com la sintaxi i la separació de paràgrafs, a més de l’ordre de majúscules.

«Memoria de la Fiesta de la Exaltación de la Santa Cruz.

El dia 15 de septiembre de 1942 se celebró en las escuelas de esta ciudad la Fiesta de la Exaltación de la Santa Cruz.

Esta fiesta que está mandada celebrar por el Caudillo y se hace desde el año 1939 para comenzar el curso.

El dia anterior de la fiesta, dia 14, se habrieron las escuelas y comenzó el curso 1942-1943.

Al entrar en la escuela dimos los buenos dias al Sr. Maestro, y le preguntamos como habia pasado las vaciones de estos dias cantando a la Santisima Virgen por protectora de este curso.

Luego el Sr. Maestro matriculó a algunos niños; nos señaló los sitios en que nos tenemos que sentar formó las secciones y ordenó toda la escuela.

Cuanto terminó esta labor nos dió un rato de recreo.

Cuanto entramos del recreo el señor maestro nos explicó algo de Doctrina Cristiana y tambien nos dijo que para confesarse bien son necesarias cinco cosas: examen de conciencia, dolor de los pecados, propósito de no pecar, confesarse bien y cumplir la penitencia, nos lo dijo para que hiciésemos una buena confesión.

Según acordaron los senyores maestros y maestras con el Sr. Cura la niñas irian a confesarse por la mañana a las 10 y los niños por la tarde a la 4 como así se hizo.

Al dia siguiente a las nueve y media de la mañana fuimos a oir la santa misa y recibir en ella la comunión.

Antes de recibir la comunión, el señor cura se volvió a nosotros y pedricó un sermón en el que dijo: Así como las naciones y las sociedades tienen una bandera para distinguirse unas de otras asi, la Iglesia pues, tiene una bandera y esa es la Santa Cruz. Tambien nos dijo que hay dos clases de cruces una material y otra espiritual.

La cruz material es el que vemos en los altares, en las escuelas y todas las ceremonias religiosas todas empiezan con la señal de la como cuando dicen la santa misa cuando se reza el rosario, tambien se debe hacer cuando nos acostamos y levantamos.

La cruz espiritual es la caridad y la caridad es el amor a Dios y al prójimo, y tambien es cruz espiritual los contratiempos y desgracias de la vida.

Tambien nos contó un pasaje histórico y dijo: Que unos hurtaron la cruz, y los que la hurtaron y los que la tenian antes hicieron una guerra y la ganaron estos.

Luego el Emperador quiso colocar la cruz en donde estaba antes y cuando habia andado un trozo le acometió un accidente que no lo dejaba pasar adelante. El Emperador vio a un sacerdote y le dijo este: Que asi como iba vestido con las galas de Emperador y las dejase y se vistiese más humildemente y lo hizo asi y pasó adelante y colocó la cruz en su sitio.

Cuando se terminó la misa nos fuimos a casa a almorzar y luego nos fuimos a la escuela. Estuvimos allí hasta la hora de salir.

Habíamos de ir esa mañana al cine pero como no avisaron a tiempo el dueño del cine no tenia películas preparadas y se quedo la función de cine para el dia siguiente.

Al siguiente dia fuimos a la escuela y estuvimos allí hasta hora de marcharnos al cine. Para marcharnos al cine de dos en dos formados hasta llegar al cine. Nos sentamos allí en un banquito y al poco se encendieron las luces. Todos nos pusimos a gritar, sono el timbre y salieron dos hombre montados sobre dos caballos.

Esos dos hombres iban en busca de una mina que estaba en poder de unos bandidos.

El capitán de los bandidos se llamaba Quelloch y el que iba en busca de la mina se llamaba Bob Tüler.

Los que buscaban la mina iban persiguiendo a los bandidos y por fin se juntaron y empezaron a darse puñetazos; vencieron los bandidos y ataron a los otros se los dejaron allí y se marcharon.

Los que buscaban la mina se desataron y se fueron al rancho. Al cabo de un rato que aquellos estaban allí vino un bandido empezaron a pelearse y venció Bob Tüler.

Luego salió una cueba que atravesaba toda la montana y hacian pasar las vacas y toros por dentro de cueva por pasarlas al otro lado de la montaña.

Luego salió que Bob Tüler por una ventana y lo espiaba todo. Un bandido fue por detrás lo cogió y lo tiró dentro de la cueva. Se fueron los bandidos y Bob Tüler y sus companeros por un monte y empezaron a pelearse; en este punto terminó la 1ª función.

La segunda era un hombre que tenia muchos ratones y el gato no los podia coger y los ratones se burlaban del gato. Una vez estaba lavando el hombre y los ratones le tiraban ladrillos dentro del cubo y lo ensuciaban todo y el hombre le daba la culpa al gato que tenia la culpa.

Luego los ratones hicieron un gato de madera y lo llevaron a la puerta de la casa que vivia el hombre creyéndose que era de carne lo llevó a un nido de ratones y al cabo de un rato salió el hombre y vió que el gato estaba lleno de ratones y salia una hilera de ratones. Salió el gato estaba con una maza e iba dando mazazos a los ratones pero no acertaba a ninguno.

En este punto terminó la segunda función.

Se terminó el acto cantando el Himno de Falange y dando un ¡Arriba Espanya! Y ¡Viva Franco!

Tabernes de Valldigna 28 de septiembre de 1942. Vicente Franco.»

c.

Quantes vegades s’apel·la al sentit comú altri per no carregar amb el nostrat. Es fa difícil la pàgina en blanc i no semblaria que conté massa secrets. La dificultat rau, al meu entendre, precisament en això, en parlar d’altre mitjançant la veu pròpia, o fer com si no foren cosa de qui escriu les paraules que queden impreses. En qualsevol cas, es fa difícil la blancor de la pantalla, per molt que li vulguem afegir coloraines diverses en funció del programa utilitzat per córrer i escapar-se, que és el que sembla que es fa en escriure. Es diu, i és cert, que per escriure s’ha de llegir molt i molt. L’acte d’escriure, però, és del tot contrari al de llegir. Resulten forces oposades, per bé que complementàries. Si llegir implica en principi un acte que convida a l’atracció cap a una trama encara per descobrir, unes llacunes desconegudes, aiguamolls on hom es pot arribar a sentir, si no protagonista, almenys visitador,  l’acte d’escriure, en primera instància, és com llançar-se a una aventura de la qual hom no pot tenir la certesa de cap familiaritat. En el primer acte sempre hi ha la possibilitat de defugir-ne la responsabilitat, si més no el grau suficient per a trobar-se còmode. Al segon, difícilment n’ets alguna cosa menys que culpable. No vull dir amb això que necessàriament llegir siga sempre un acte desproveït d’una dificultat afegida si allò que es té a les mans paga la pena. De fet, moltes lectures es fan tan feixugues, si es pot dir així, com les pròpies paraules en l’acte d’escriure-les. Ens podem imaginar alguns escriptors sofrint de fet el moment de l’escriptura. A ningú se li pot escapar que existeixen processos de creació que es fan transparents al dolor que traspuen els mots i les pauses que els dibuixen. Costa d’imaginar-se, però, fins a quin punt aquest dolor del llegir es podria comparar al ver calvari d’algunes escriptures. Ho compararíem a una vesprada als bous, al mig de la plaça o dalt de les barreres, si ens és permesa una comparació tan barroera. Volíem dir que a un acte l’acompanya una intimitat lleugera de la qual és fàcil desprendre’s si molt convé, en funció del plaer que estiguem disposats a compartir, mentre que l’altre acte requereix d’una participació activa en tots els moments, indefugiblement continus. És el preu que es paga per manifestar per damunt dels altres el propi sentit comú, per deixar que siguen els lectors, sempre majoria, els qui puguen descansar del propi i apel·lar al d’altri. La blancor de la pàgina és la diferència de potencial que permet el transit de sentit entre el culpable i els qui se’l llegeixen.