Quadern de tornada (III)

Volíem parlar de la nova aventura que enceta la germana E. Franco. Se’n va a París, la ciutat de la llum. Estime que el viatge es pot fer en catorze hores, dues jornades. Travessar França tota de sud a nord no és la primera vegada que ho fa. Ja la tornada de Londres la va fer directa via Canal de la Màniga, pel túnel, amb nit a Reims i Perpignan, per agafar el vaixell a Barcelona, quan s’havia d’instal·lar a Palma. En altres ocasions també l’he feta la travessia, potser no tan relaxada com aquesta d’octubre de 1998, en què l’acompanyava. En recorde una altra amb camió, de Tavernes a París, amb sopar a Torreblanca i nit a la frontera. Aquesta seria de l’octubre de 1983. El meu germà, V. Franco era a ca la cosina Salut disposat a fer el bot cap a Irlanda, la verda, i jo vaig pensar de ser-hi uns dies amb ell, pocs, els justos que em permetrien els escurçats doblers que duia a la butxaca. La tornada també la vaig haver de fer amb camió. Encara una altra travessia la vaig fer cinc anys abans, quan vaig acompanyar uns nadals, els de 1979 –just quan els tancs russos entraven a l’Afganistan-, un amic, aquesta vegada amb autobús de línia. He estat, per tant, tres vegades a París, cap ni una sobri. L’experiència que pot resultar d’una visita amb ulls de viu segur que supera les visites ‘beaujolais’ al Père Lachaise, al Montmartre d’estisores hàbils, al Marie Leslilas, a la Place d’Italie, al comiat trist del germà que marxa cap enlloc, a la trista nit vella al metro de París, a les visites tristes més enllà de Levallois, al fred intens de les voreres de la Seine, aquell estret barri anomenat Latin, no sé encara per què de tan inhòspit com és, i què famolenc que resulta si no duus diners a sobre. Déu meu, quanta misèria tot a costa de ser jove. A dir dels mallorquins, el món es divideix en Mallorca, part forana, terra de moros i París de França. E. Franco, pràcticament les coneix totes: Besançon, Guilford, Birmingham, Madrid, Londres, Palma, Alaró, València, París, Bremen i tornada a València i Tavernes de la Valldigna, on sap que, de tots els llocs coneguts, on va ser més difícil, segur, conèixer l’amor va ser Alemanya, per la llengua, si seguim Steiner.

Es fa golós, això d’escriure. De vegades em pregunte com és possible construir un relat curt ben estructurat, una novel·la acabada en la seua justa arquitectura, acompanyar els personatges pels escenaris adequats, fer que tinguen una vida independent, unes condicions d’existència, la descripció del que els envolta, correctes, mesurades als seus gestos, als objectes de què se serveixen, al temps de la narració, en definitiva. És difícil, és clar, i s’ha de tenir una capacitat de renúncia i d’abnegació per construir un món i no formar-ne part directament, en primera persona, jugant a fer i desfer, que resulta del tot admirable l’esforç.

No em reconec un bon lector, només sóc un llegidor de trinxera que s’asseu amb un bon llibre a les mans, o no tan bo, per estar apartat una estona del món (la solitud, el silenci), a l’aguait de l’esdevenidor, en posició defensiva i còmoda, calenteta o fresqueta segons l’època de l’any, més estirat que encongit, per fer espai i espantar la por a l’angoixa existencial de l’adolescent perpetu en què hom creu haver-se convertit, que és quasi com haver envellit de sobte.

No, de fet llegesc i oblide ràpidament el que he llegit des d’una posició de desinterès que esborrona. Abans em passava més que ara, i és que el cap, els pensaments que s’arremolinen al voltant del gest que s’escau a qualsevol lectura, anaven per un altre cantó diferent del de la història que queia a les mans. Fins fa ben poc temps solia dir que a mi la ficció no m’agradava, no m’enganxava, i era l’excusa perfecta per no haver de deixar-se anar de la mà d’un desconegut per carrerons foscos i haver de parlar, i escoltar, amb gent nova, personatges que acaben convertint-se en alguna cosa més que noms impresos, encarnant-se en la seua pròpia llibertat quotidiana.

A la dificultat ordinària de la negació de la intimitat que tota lectura requereix, hi sumava una segona negació més elaborada, la d’una pretesa necessitat de lectures que acotaren més el camp de la paraula, l’assaig com a forma de reclusió ideal per no haver de compartir sensacions i desitjos, i caure en la més estricta formalitat aparent de continguts estancs, no verbalitzables en companyia (la solitud, el silenci). De tot plegat una idiotesa ben profunda, una fugida cap enlloc d’algú que continuava evitant la sintaxi de la vida. La ficció enfront a la metòdica dicció assagística, com si la frontera es poguera dibuixar nítida i acuradament per unes mans incapaces de suportar el pes de les paraules (fugia de la poètica i hi era en el seu pensament).

Llegint ficció, precisament, me’n vaig adonar de la seua bondat, de la gratitud que implica la creació envers l’ésser humà per part de qui crea. Diria que de la capacitat guaridora de la lectura, de l’adequació a la vida de qui escriu sense altra voluntat que la de millorar el món que rau a les seues mans com a metàfora del real. De la capacitat d’abstracció de si mateix que implica parlar del món que es viu i del que es crea al mateix temps, del dolor que s’escola d’algunes pàgines i com pot arribar a cansar l’ofici d’escriure sense cap altre interlocutor que els personatges de ficció fins que l’escrit no passe a formar part del comú amb la primera lectura aliena, donada al proïsme com qui entrega un fill per batejar un desconegut. Es pot dir que, ben majoret, he reconegut la ficció com altra cosa distinta d’un combat on la mancança pròpia no s’estén taponant-la, la vida i el seu ordre (he entès que una i l’altre, poètica i pensament, hi van plegats). El lector imaginari ja s’haurà adonat de l’obsessiva mania pel control de les paraules que traspua l’aprenent, però és evident que aquí és on rau la possibilitat o no d’eixir a la plaça sense vestits de pedreria i no ésser arrossegat pel deliri del goig acomplert en desmesura. És aquest el deute, envers persones de la capacitat de fer món que volia manifestar en aquest petit apartat.

Feia vint anys que no feia una nit tan freda, ratllant l’1 negatiu, i, el que resulta més interessant, feia quaranta-nou anys que no passàvem un gener tan càlid, amb temperatures de vint-i-vuit graus. Així s’explica que quan arriba l’estiu viure esdevé una odissea, amb temperatures a trenc d’alba que superen els quaranta graus tot d’una que ix el Llorenç alegre i vigorós, enfilant-se cap amunt sense remissió com un astre capaç de fer-nos ajupir als humans fins extrems insultants. Si tenim en compte que amb aqueixes temperatures diürnes hom no pot agafar el fil del son fins ben entrades les matinades, i encara, si entenem que s’ha adormit segurament en llocs i en condicions poc habituals cercant un bri d’aire fresquet que no passa ni per equivocació, de seguida veurem que Llorenç esdevé l’enemic públic número u per als humans que el sofreixen, per molt bona cara que pose quan al matí amb dits de rosa, que diria el poeta, s’aixeca, tan bé que estaria quiet fins migdia. Ho dic perquè a mi em toca dormir amb Boira, la gosseta, a la terrassa de casa, l’únic lloc on es pot respirar i aconseguir rebaixar la temperatura del cos, ni que siga el suficient per encaixar el contacte amb els llençols, però resulta, és clar, que a ciutat la contaminació lumínica és tan bèstia que temptes de dormir com si estigueres a una sala d’interrogatoris, amb els llums enfocats a les pupil·les, i això complica una mica l’operació. Si afegim que la terrassa té un desnivell considerable que apunta cap al buit i del qual només et separa la barana de ferro d’una finca de 1929, hom pot copsar que gairebé véns a dormir enganxat amb mosquetons per no caure al pati de la guarderia de baix.

Amb aquestes condicions, del tot insegures i poc atractives per al descans quotidià, quan arriba l’hora d’aixecar-se estàs fet una figa pansa que es mira el got de llet calenta amb cafè com si fos una cicuta per acabar definitivament amb el suplici. Tan gran és la pena passada que quan m’arriben notícies del fred que fa, sense desitjar-li cap mal al llaurador d’hortalisses d’hivern ni al patidor de secà, a les carxofes, a les faves, a l’ametlla, a la flor primerenca de la taronja mandarina, ni als pebrots vermells, me n’alegre com un xiquet amb sabates noves. Al patiment actual que cada any s’agreujarà amb l’edat segurament hauríem d’afegir una dèria que em ve de quan a l’orxateria, lògicament, com més calor feia més feina hi havia. Recorde, això sí, quan encara vivia la mare i l’edat del treball no havia arribat, els plemigjorns màgics a la porta del local, bambolejant les columnes de plàstic acariciant les nostres cames, dormint, això era vida, damunt d’un sac de xufles d’espart buit, ni cotó, ni lli, ni cap refinament inventat o per arribar, mentre el llevant de cada dia, l’embat mallorquí, el garbí de Dénia, ens acaronava dolçament a l’aguait de la mirada mig endormiscada de la mare. Per això, benvingut siga el fred i la neu, i les carreteres tallades i les escoles tancades, i que s’acaben les cadenes dels grans magatzems i que ningú no puga circular per en lloc de tan gèlida com es troba l’atmosfera, que d’ofec ja em patim prou gairebé tres mesos l’any, sinó quatre, una barbaritat.

Avui parlarem de metges. N’hi ha de moltes classes, malgrat els agermane el jurament hipocràtic, que tracta de salvar la vida per damunt de qualsevol altra consideració, cosa que segurament és viscuda per tots de la mateixa manera en condicions ‘estàndards’ però que en situacions de risc els pot allunyar lleugerament, i que en situacions de tracte al malalt fora del perill definitiu de mort ja els situa a distàncies galàctiques els uns dels altres. Parle del metge de capçalera, aquell que et rep en cas d’una indisposició física o psíquica lleu, més o menys a corre cuita, en funció de les cues que hi haja esperant, l’hora, assistència addicional, etcètera. N’he conegut que no han tingut cap pietat mai a dir-te que això que et passava no tenia cap importància, encara que hagueres anat d’urgències amb una tensió arterial alterada fins a límits extraordinaris, tant que qui de guàrdia t’atenia la va haver de mesurar dues vegades per convèncer-se d’haver-ne fet una lectura correcta. D’altres que s’ho agafaven com si els parlara una histèrica exagerada. Encara, d’altres, a qui havies d’agafar dels muscles, apropant-te una mica a ells per darrere de la seua taula, més trinxera que escriptori, i fer-los un ‘apretonet’ just davall del coll, per donar-los a entendre on era que et feia mal i com de gran era el mal que t’havia deixat a la dutxa de casa enganxat de manera que si no era amb l’ajuda d’algú hagueres quedat com un cigró a remulla unes quantes hores.

Qui, més, per donar-te uns dies de baixa que sol·licitaves amb llàgrimes als ulls et feia dir coses improvisades. Qui em va voler ingressar tot d’una per una lleugera feblesa en el nombre de leucòcits, elevadíssim vull dir, per una infecció d’orina, decidit a fer-ho si no fóra que anava acompanyat. En fi, aquell que em va treure de la consulta d’urgències gairebé a potades perquè pretenia que m’atenguera el dit de la mà on s’havia incrustat una xicoteta estella de fusta, preocupat com estava d’agafar el tètanus i anar-me’n ràpid a l’altre món, abans fins i tot d’arribar a l’hospital –em fa l’efecte que vaig confondre els símptomes del tètanus amb els de la ràbia-. N’hi ha d’altres, molts més, vist que els tinc una certa admiració i sempre m’ha agradat viure’ls al damunt, amatent al meu cor fràgil. No em desagraden, ho he de dir, els sorolls d’ambulància, indicatius de la proximitat d’un hospital on t’hi pots atansar arrossegant-te, mig invàlid i tot, arribat el cas d’urgència necessària. Però entre tots, dos varen saber reconèixer a la primera en mi un malalt serio de mena i de difícil solució. A tots dos els haig d’agrair haver sabut veure com resulta de complicat deixar el teu cos en mans alienes però professionals, quan tu no saps ni on tens la mà dreta, encara menys què n’has de fer cada dia al matí quan t’aixeques del llit i et mires a l’espill i no t’hi veus, no del baf de la dutxa, no, de tan transparent com t’has tornat, de la textura d’una medusa, d’un grumer mallorquí. L’un em va operar dues vegades, d’una ganivetada que em vaig regalar involuntàriament a les vuit del matí, mentre temptava de penjar un joc d’estris de tallar, col·lecció de coltells preciosa que tallaven més que els raigs làser, tot i les advertències de l’ama de casa que ho deixara estar fins que ella arribara al migdia. Amb cura vaig voler transportar-los d’un banc a l’altre de la cuina sostinguts en l’imant que els faria de suport a la paret i gairebé en arribar a destí el del xef que s’escapa i vola cap a baix mentre que el de tallar pernil, llarg com un dia sense pa i estret com un carreró sense eixida, a punt va estar de seccionar-me la jugular en el moviment inconscient de voler-lo retenir damunt del banc, on finalment va anar a parar amb els altres més petits, no sense abans llepar-me el dit gros de la mà dreta on m’hi va fer un senyal de gratitud, alhora que aquell que s’havia escapat em va colpejar el peu, damunt del dit gros també del peu dret, i va aturar-se al terra net i llampant com una eina de cirurgià. M’hi vaig ajupir per agafar-lo i vaig detectar un petit dolor al dit gros del peu dret, res d’importància, quan de sobte me n’adone que l’espardenya d’esport que duia –venia de fer el passeig matinal de Boira- n’estava tipa de sang, borratxa de color, i jo que me la trec, es féu la mar roja…

A partir d’aqueix moment es va fer de nit i tot varen ser disbarats l’un darrere de l’altre, pretenent aturar l’hemorràgia amb una samarreta al mateix temps que volia fer neta la cuina i trucar a l’ambulància a l’hora. Tot amb els cans llepant del terra el líquid que trobaven salat però del seu gust. La segona vegada que vaig a anar a parar a mans del primer dels preferits fou per qüestió de menisc intern dret de la cama dreta també. Una operació de pel·lícula de ciència-ficció amb al·lucinògens inclosos, molt bons. Les mans d’aquest home són una meravella, de tan fines i acabades. Les visites al segon varen ser de caire psicològic, però la professionalitat amb què em va atendre, tot i no ser la seva especialitat, em va demostrar que estava davant d’una persona interessada pels seus malalts, fora quina fora la part del cos que els preocupara. Persona de gran alçada humana, de bon començament em va fer sentir com a casa, i vàrem fer un repàs al sistema de salut en la seua completud, proves d’esforç, oftalmologia, anàlisi de sang –sobretot el colesterol dolent, atesos els meus antecedents familiars que, segons ell, em duien irremeiablement a un infart segur-, grassa addicional a l’abdomen –quasi un 40 % del pes total de la meua persona-, psiquiatria, que bona falta que feia, cardiologia en repòs, lectures adequades a la simbologia erràtica que m’acuitava aleshores, més analítica, etcètera. Un plaer i una gosada tenir metges així, ho dic de cor i de debò, al marge de la ironia que, tractant-se de salut, convé a qualsevol escrit que no pretenga la qualitat de científic. El lector em sabrà disculpar si ha entés que està davant d’un hipocondríac nat.

A una setmana escassa de la fi de la campanya electoral de març de 2004, generals i autonòmiques d’Andalusia, una enquesta del CIS, tantes vegades criticat com a organisme no del tot imparcial, atorga la majoria absoluta al PP. No sé si anirà ben bé així, però és difícil pensar que ZP puga governar la pròxima legislatura. Bàsicament perquè li ha faltat temps, i segurament coratge, per enfrontar-se al seu rival real, que no és Mariano Rajoy, sinó el president que se’n va, José María Aznar. Varen tardar massa temps els del PSOE en assenyalar el que el PP de l’Aznar representava per a l’Estat, però sobretot per a les Autonomies, la revifalla del feixisme que es condensa en aniquilar l’adversari que no pensa com ‘jo’. Tots els discursos de l’Aznar han estat des de fa molt de temps destinats a això, a eliminar qualsevol possibilitat de dissensió al si de la societat, que se suposa democràtica i diversa. És una llàstima que el partit de l’oposició majoritari haja necessitat tant de temps per adonar-se’n, o si més no en fer-ho saber a la ciutadania. Ara els passa factura l’haver anat tan fluixos de resposta contundent, fugint de la brama, si era l’estil escollit pel candidat socialista, però, amb contundència. Al feixisme no se li ha de donar cap oportunitat, senzillament… Hauran de passar encara uns anys perquè el PP no tinga la majoria absoluta, tan desgastat com va quedar el partit a la segona federació de l’Estat, per les lluites intestines que es varen produir en eixir del govern de la Generalitat el senyor Lerma… La gran revolució a l’Estat es va produir a les eleccions autonòmiques de Catalunya del mes de Novembre de 2003. Aquest fet és l’única esperança que ens queda als demòcrates, que no són cap regressió de l’espècie, sinó més aviat la possibilitat real d’aturar el feixisme creixent a les files del PP, per recuperar la confiança. Ja sé que no serà d’avui per demà, però a les generals de 2008, havent-se produït primer les autonòmiques de 2007, és possible pensar que el mapa polític de l’Estat no estarà tan escorat cap a la dreta com ho està ara mateix. Els primers canvis estatutaris seran possibles a partir d’aleshores amb una revisió de la Carta Magna que a ningú hauria de preocupar tant: hauran passat gairebé quaranta anys de la mort del dictador (2015) i una federació de nacions amb rangs adequats a les aportacions totals a l’Estat no ha de fer por a ningú. Ja m’agradaria veure-ho abans de jubilar-me…