Quadern de tornada (IV)

20/01/2020

Les Halles

Feia gairebé un quart de segle que no hi anava a Paris. Nadals 1979  i tardor 1982. Existeix un buit immens en la meua memòria quan tempta de reconstruir exactament quins foren els anys on estava fent què. I això em passa també quan tempte de recordar la visita a la ciutat de les Llums. Ja sé que per a moltes persones que la viuen més aviat és la ciutat del metro i de les ombres, tan immensa i difícil de resistir. París és París per a pocs ciutadans. Una immensa majoria se la mira des de la barrera. Als restaurants una mica bé, estic pensant en Bofinger o en Au chien qui fume, dels carrers de La Bastille i de Pont Neuf, respectivament, quatrième i première quartier, el més antic de Paris (1832), el primer, i un dels de moda actual, el segon, el client és cada cop menys potent, tot d’una es veu per la forma del vestir, per la manca d’aqueix ‘loock’ que sempre ha caracteritzat la burgesia parisenca, més classe mitjana cada cop, funcionarial, o turisme accidental, davant d’uns preus que, sense ser barats, tampoc no són cap disbarat comparat amb els preus d’aquí, de La Sucursal o del Riff, per posar dos exemples, on per cert es menja molt millor que no pas als anomenats de París. L’economia està passant per mals moments a la França de la ‘grandeur’. La cuina francesa tampoc no és que estiga ara molt a l’alça, que diguem, i serà el segon aspecte que destacaria de la visita feta a París. Hom s’imaginava una cuina variada i vastíssima, d’una gran qualitat, pròpia de les grans crítiques que figuren per tot el món en referir-se’n, i m’he trobat amb uns plats carregats de greix innecessàriament, amb unes patates d’acompanyament tallades incorrectament, com daus inflats, unes verdures escasses i sempre les mateixes, bajoquetes fines fines com fils de cosir, un ‘glamour’ basat en quatre ostres de conreu, cares i increïblement presentades amb una vinagreta que li fa desaparèixer al crustaci el sabor de mar inherent, una carn de nervis on se suposava que trobaríem tendresa i, en fi, unes postres ingènues de tan conegudes que no aportaven res a l’àpat. El café correcte. La bodega del tot insuficient al país de les vinyes, del vi, dels bordeux, borgogna, beaujolais, alsaciens, etcètera, i excessivament cars a taula. Un servei, també correcte i uns banys a la francesa, ja se sap, on encara és possible trobar-se pixadors de peu per fer de ventre, ja sé que molt sans i ecològics, com el que vàrem tenir a l’orxateria durant tota la vida, pràcticament, i on els turistes no francesos d’Europa que hi guaitaven mai no gosaren de fer res per por de perdre’s pel forat, però els temps canvien i el costum de tenir-los encara a nivells inferiors del terra del local fa que vulguem que no sempre facen pudor, poca o molta. Els presidents de la República han volgut mantenir, com han pogut i cadascú a la seua manera, el cap ben alt, un cop tallat el dels reis, però és evident que la França d’ara, tot i marcar amb Alemanya el rumb de l’Europa dels mil i un, ja no és la de l’energia atòmica i la del partit comunista més fort d’Europa, dels anys setanta. I amb ella, París de França ha tocat fons. Continua sent una ciutat bellíssima, una de les més fascinants del món, és cert, sense eixamples que la quadriculen, tret dels boulevards necessaris per a la bona (impossible d’aconseguir) circulació dels cotxes, amb els costums ben arrelats i mercats de per tot, amb tot de repartidors al detall per tots els barris, des del primer al sixiem quartière, la veritable París, sense menystenir altres zones també ben populars, circulant i aturant-se a descarregar quan convé, obviant els altres passavolants de la ciutat, que s’ho miren amb tranquil·litat, sense posar en marxa el soroll del clàxon impertinent sempre, recordant-nos que el mercat d’abastos d’antany, Les Halles, dorm al cor de la ciutat, bategant lleugerament encara després de trenta anys d’inexistència, els mateixos que fa que existeix l’aeroport Charles de Gaulle, potser una premonició dels temps que arribaven. Recorde una pel·lícula vista a París aquells nadals de 1979, Pas touche la femme blanche, que s’havia rodat al forat fet per construir el mercat soterrat de Les Halles, de botigues petites i accés directe amb el metro, una ciutat a l’ombra per als no diürns, desmuntat l’antic d’abastos, que retratava com el General Custer feia fora del lloc els sioux de Jerònimo, precisament per construir un nou París, subterrani, això sí. Premonitòria, segur, dels nous temps.

Harry Potter

Demà partirem a Consell de Mallorca, a casa, la del jardí i les parets robustes com contraforts de castell, on es pon el sol en panoràmica, exactament per darrere de Bellver, a la llunyania, de llum incerta els dies de pluja, nombrosos el darrer any de vida continuada, segurs de la dita menorquina d’allò que tornar a l’illa és el millor, la casa que no vendrem, la llar sempre costa de vendre, on hem viscut coses precioses i hem pogut donar aixopluc a viatgers del món que cercaven reposar-se com en un Davos màgic, la de Harry Potter, la llar de ferro feta a l’Alsàcia francesa, pesada com un forat negre, capaç d’engolir carbó del mercat de Santa Catalina a la velocitat d’un transatlàntic en plena marxa i carregat fins als topes de burgesos i aristòcrates delitosos de cava, la Harry que ens escalfa tota casa des de la planta superior en contra de les lleis de la física de tan intensa com és la seua panxa encesa per fer caliu, comprada a Sencelles a uns estrangers de Bèlgica, la Harry que et permet de jeure nu un dia de pluja i vent o de neu extraordinàriament sense problemes, a dalt tot és més imperfecte però més eròtic, si m’ho permeteu, amb les Vellux il·luminant l’escala de ferro colat feta pel ferrer del poble, la terrassa humida a l’hivern i rabiosament calenta a l’estiu, la petita porta de sortida, que sembla d’accés a una cambra enlloc de a la llum diürna tramuntanal, d’accés al jardí aeri que ens permet la visió elevada d’aquella amb el sostre del forn de llenya de traçat moro i sapiència compartida, precisament a les Terres dels Moros, sostres de bigues de fusta i ciment a la part més nova i de fusta tractada mil vegades a la més vella del pis superior, sostre de teules antigues renovellades d’ençà de la darrera pedregada, calabruix, que en diuen, i encara de canyes i fang, tènue, fràgil, fàcilment penetrable des de l’exterior, amb unes estances encara per fer de terra disseminada i parets compactes d’únic finestrell de joguina que dóna al carrer principal per on s’entra a casa, que a l’altra banda hi ha més enllà del jardí el camp mallorquí de ‘garroveres’ i ametllers, xais i porcs, patates i gra, alguna hortalissa d’hivern i menys verdures d’estiu, obert de bat a bat com són els espais illencs cap al cel acotat per les ribes d’obra de pedra seca que l’estiren cap amunt com descentrant-lo de la teua mirada terrenal, esbiaixant-te el cos fins fer-te esdevenir un poc diví entre tanta natura com hi ha de per tot, també a casa de Consell, taronger inclòs que va creixent a poc a poc, vorejant-lo les merles i els pit-roigs, amorosint-se de gesmil, escortat per les plantes que ens acompanyen ja de fa deu anys, de Son Dureta, arrelades i ertes com els xiprers que, al final, fan que el jardí esdevinga més profund i d’acord amb les línies celestials, direcció del tot contrària a la que assenyala la cisterna, meravella de la mà de l’home, de més de vuit metres de fondària i uns quants metres de diàmetre, immensa i increïble gerra d’aigua de pluja que fem omplir amb aigua del poble, també de pluja recollida a la serra i potabilitzada lleugerament, a peu de cuina tapada per un translúcid metacrilat anellat d’acer inoxidable, fosca i cridanera com una cova de nin petit, atractiva com les voreres que temptaven l’Ulisses i càlida a l’hivern com el cos d’una dona, fresca a l’estiu com el bri de llevant, el cotó i el lli del llit de plemigjorn devora l’estimada…

Deixem aquí l’escrit, acaben d’anunciar l’atemptat de Madrid de les vuit hores del matí. Gairebé mil implicats. Demà hem d’agafar un vol…

Actualitat del present

Avui volia fer referència a una notícia que ha aparegut al Levante, que de tan antiga hauria de passar desapercebuda, però que en canvi, atreta la nostra atenció, demostra que és viva encara a les ments de molta gent per la posició que ocupava a la primera pàgina del diari. «Menys del 5% dels habitants de les ciutats de València i Alacant opta per la llengua autòctona», deia el titular, lògicament en castellà. Al País Valencià tot un esperit de canvi i una il·lusió vera de la gent es va malbaratar per quatre ganduls burocràtics que per primera vegada assolien el poder i no tenien més experiència que la de ser els primers llicenciats no necessàriament fills de rics del poble valencià, i encara, perquè molts d’aquests borinots varen estudiar als jesuïtes i als maristes, per no anomenar llocs de més dubtosa reputació, i que conste que no tenim objectivament res en contra de les persones que varen decidir enviar els seus fills a aquests llocs, segurament els millors i més preparats, però els resultats finals dels seus fills un cop arribats al poder varen ser horrorosos. I finalment varen arribar els que faltaven, aquells per a qui els noms comuns sonaven més aviat a lletres dites per Virgili a l’Infern de Dante que no al món real. No, de debò ja no em sorprèn res. M’ho mereixem i ja fa temps que és així, Fuster ja ho deia i va deixar de immiscir-se voluntàriament des de 1982 fins la data de la seua mort el 1992. Ni la casa museu de Sueca, casa pairal de l’escriptor agre i estirat, ha pogut ser encara inaugurada, després de dotze anys de soterrat qui va viure i morir sense ganes. Una vergonya més a afegir al compte. Així les coses, que el mapa sociolingüístic del País Valencià reflectisca el que diu el diari no em sorprèn.

Actualitat del passat

Trist comiat. «Por el mero hecho de ser españoles». Com se li pot ocórrer a un president d’un govern democràtic establir aquesta correspondència a l’hora de parlar de les causes d’un atemptat brutal dom el de dijous passat (11 de març). Un president d’un govern democràtic a l’Europa del segle XXI no pot confondre l’opinió pública escasses hores abans d’unes eleccions. Quan el president va manifestar això, divendres a les 11.15 hores aproximadament, sense citar-la, però atribuint-li directament els atemptats, sense descartar altres línies d’investigació, tothom tenia clar que el senyor Aznar donava per bona la intervenció, com així ho va manifestar després, del seu ministre d’interior del dia anterior, dijous, quan cap al migdia taxativament afirmava que era ETA l’autora dels atemptats. Si això és així perquè així ha quedat enregistrat per a més vergonya d’un senyor que gràcies a Déu ens deixa ja, el comiat del senyor Aznar no pot ser més trist. ETA, el grup terrorista basc els ha mort «por el mero hecho de ser españoles», «por eso no asesinan en Cataluña». Així s’enceta una espiral de follia i demència molt seria, molt més que la que el senyor del bigotet sembla poder preveure amb les seues poques llums (extraordinari el fet de recollir-se el monyo cap enrere mentre incòmode responia a les preguntes dels periodistes, que li reclamaven una vegada i una altra si atorgaven més credibilitat a una línia d’investigació o a una altra, si cap a ETA o Al-Qaeda). Terrible comprovar com el president de tots els espanyols posa en lluita fraternal els espanyols entre si, pitjor que el dictador Franco. Terrible comprovar com el senyor Aznar manipula els sentiment de les persones de bona fe unes hores abans de decidir el seu vot definitivament. Fa por pensar que aquest senyor ha estat el nostre president durant vuit anys. Com ho ha pogut permetre la gent. I Europa? És que ningú se n’adonava de qui era aquest senyor? CIU i el PBN, n’hauran aprés bastant d’aquesta experiència? Terrible llegir la premsa dretana madrilenya de divendres. Jon Juaristi a l’ABC, en un espai preferent compara el «fundamentalismo islámico, nacionalismo étnico, neoestalinismo y neofascismo y nueva judeofobia» i atribueix l’elecció del lloc de l’atemptat «Madrid ha sido el objetivo escogido por ETA, porque los discursos de los nacionalismos sedicentemente democráticos han satanizado Madrid», posant al mateix calaix tothom amb ETA, tret del partit alliberador «Pero este 11 de marzo nos impone una pregunta: ¿es el partido que mejor defenderá mis intereses aquél que nos defenderá mejor a todos contra los asesinos de ETA … Y ya no hay tiempo; no nos queda tiempo para lidiar con la frivolidad, la desmemoria y el resentimiento». És massa evident que aquest atemptat de dijous 11 de març a Madrid ha estat un colp d’estat contra la llibertat d’opinió de les persones que dia 14 de març estem convocades a les urnes. És massa evident que hi ha un joc brut manifest per part dels governs i la dreta més rabiüda del PP per provocar una massiva i interessada resposta contra tot allò que no siguen ells i tornar a obtenir una majoria absoluta que, ateses les circumstàncies, s’aproparia més a una Dictadura.

Coanegra

Avui (14.03.04) hem tornat a fer el Camí de Coanegra, de Santa María cap a Son Pou, que segueix per l’avenc d’aquest mateix nom i es Freus fins Orient o Alaró, segons quina direcció agafem dalt a la muntanya. Feia un matí gris, dia d’eleccions, incert, pla com el vol dels xoriguers quan cerquen l’aliment. Tenim una família d’aquestes aus vigilant la casa de Consell de Mallorca, per evitar-ne la intrusió de rates, per cert. Hi havia més gent de passeig per Coanegra que no ens pensàvem, segurament delerosos de gaudir d’un dia que, encara que tapat, era de temperatura generosa per a l’època de l’any en què estem. Com sempre, autòctons en grup, més o menys organitzats que feien un passeig tranquil, com el que nosaltres ens plantegem sempre en iniciar aquesta opció, que incloïa l’arribada fins a Son Pou i després retornar xino-xano, havent esmorzat pel camí. També hi havia, com sempre, alemanys a la recerca de la ruta indicada pel Tour Operator que, més agosarats, fan la volta completa fins Orient, on els espera amatent un altre cotxe que els durà de tornada cap a Santa Maria. És una excursió molt habitual i coneguda de les ofertes turístiques de l’illa, com també ho és el camí que ix des d’Alaró, passa per Orient i davalla cap a Santa Maria. Avui el torrent anava sec. Només hi havia aigua a la canaleta on juga i beu Boira, com en altres ocasions. Tampoc a desembre en duia d’aigua. La darrera vegada, si no vaig errat, ja fa quasi un any, que encara regalimava bastant després d’un hivern plujós i agraït, humit en excés i gens partidari de les eixides de passeig. Els extrems són ja la nota dominant en aquest petit conducte d’aigua de la serra que es presenta eixut i sec o va carregat amb desmesura per sobresortir-se’n de mare i arrossegar tot quan troba per davant. Tanmateix, el verd dels arbres, de l’herba, el posat de les ovelles i dels ases que ens trobem pel camí, semblen assaonats i llustrosos, gens ganosos d’aigua de pluja, i és que la humitat de l’illa sovint és suficient per mantenir el regne ultrahumà sota les coordenades correctes pel que fa a quantitats del líquid de la vida. Els ametllers, en concret, exposaven un verd de fulla ostentós i lluent, passats ja els dies de la rosa de la flor i lluny encara de les estretors de la primavera d’estiu avançada, en què els colors tornen més apagats i comencen a deixar-se veure algun palla groguenc a les acaballes d’aquella. Val a dir que si l’hivern resulta excessivament humit en general, encara que sense pluja, l’estiu resulta sec i calorós en excés. Per cru que resulte l’hivern, a banda els casos d’insuficiència respiratòria que provoca aqueixa humitat exagerada, l’estiu sempre acaba passant factura fins i tot a les aus nocturnes. Fer el camí de Santa Maria, aquest d’avui de Coanegra, un dia d’estiu pesat et pot provocar una lipotímia fàcilment. La calor, lector, a les illes es fa del tot insuportable. Ara entenc perquè no hi ha ningú pel carrer les hores centrals del dia. Al principi d’estar per aquí, que de vegades creuaves un poble en direcció a alguna cala per prendre el bany i no et trobaves amb ningú, ens sorprenia tanta calma i solitud, que passat el temps s’ha tornat la norma per a tots, també per a nosaltres. Si no ets a prop de la mar i aprofites l’embat quan bufa que és poc i fluix, a qualsevol indret de l’illa sempre arriba aponentat, calent com una figa de moro a ple sol, capaç de deixar-te immobilitzat i més mort que viu. De fet, els dies de calma només comences a respirar quan arriba la nit a la fresca o dins de casa si has tingut la precaució de tenir-ho tot tancat i vius les hores diürnes a la fosca. Una altra alternativa que rumie seriosament és construir-me un estri capaç de deixar-me introduir lentament al bell mig de la cisterna panxuda i descansar les hores més pesades a l’aixopluc de les seues parets amoridores. Reconec que cada cop es fa més complicat passar un estiu per aquestes latituds amb una mica de dignitat i sense que el nostre sistema coronari ens anuncie que tard o d’hora ens passarà els comptes. Què hi farem. La platja sempre és una alternativa factible a l’acalorat camí de Santa Maria un dia d’estiu. Ara com ara, es deixa estimar i el d’avui ha estat un passeig dins la norma dels bons usos i costums mallorquins.