La revista degana en valencià

Quadern de Tornada IX

01/04/2020

Economies

Tenim un problema domèstic. Qüestió de ‘duros’. A qui podria interessar un tema tan banal i tan poc atractiu, si és que es parlava de diners de casa, d’aquells que serveixen per tirar endavant l’economia d’una família, ni que siga de dos membres, sabent com sabem que hi ha altres problemes més greus que atemoritzen l’humà, que ens porten de ‘cul’, per dir-ho barroerament, i que són, segur n’estic, qüestions de més alta volada que la que aquí plantegem, una senzilla i poc brillant matèria de butxaca. Evidentment, una cosa d’aquest gènere difícilment podria tenir la més mínima possibilitat de figurar com a motiu de conversa entre gent d’estudis, que són aquells que se n’han pogut escapar del jornal pur i dur a costa de l’amo, que un dia varen agafar el darrer tren, que encara rebufen satisfets sabedors que pels pèls no va anar que perderen l’última estació del mercaderies que els duria a bon port, solen ser els més exigents, per això, precisament per ser l’avantguarda dels il·lustrats pobrets, els primers en poder parlar-li de ‘tu’ al vostè que encara hi roman a la memòria de casa, i era evident que un tema tan flonjo no enganxaria la tertúlia que s’estava coent a foc molt lent en aquella casa aquell dia càlid de primavera. No n’era, però ves-te’n tu a saber si sí que ho era inconscientment i volgudament de part nostra sobretot, l’hora adequada per encetar uns arguments tan indigestos, el cas era que el problema existia i era del tot real, malgrat la poca disposició per part del respectable a fer-ne una escolta adequada a plantejaments tan ordinaris, i era també un bon moment per provocar un gir de tres-cents seixanta graus als debats de gran presència que anaven mostrant el morro, sempre els mateixos i dels quals ja n’estàvem tips de debò, atipats de mena, afartats de luxe, plens de sentències aclaridores d’entrellats que ningú havia sol·licitat i que només orejaven per les boires de qualcú dels presents, per aquí s’havia de plantejar el cop de timó conversacional, pel fet de tractar-se de boirines que ja no omplien el comú dels assistents a la reunió de germanor, temes caducs de tan tocats, temes de savis on tothom hi podia ficar cullerada alegrement, temes de llarg per a auditoris llegits i doctorats acompanyats sempre de les idèntiques respostes, temes de lluny i del passat més remot que ens entestàvem a ressuscitar periòdicament a ritme de conversa de batalla sense fi, temes recurrents i buits de tan transparents que a ningú motivaven ja ni per sortir al carrer i que una vegada i una altra acabaven pesant damunt la taula dels ‘agermanats’ mentre altres temes potser més planers s’escolaven pels claveguerams de la ciutat, càlida i fosca en aqueixa hora del practicant de contertulià, temes profunds i estàtics ancorats en la memòria dels nostres avantpassats més remots que cap dels soterrats als cementiris actuals recordaria ni fent-lo partícip d’una samba multitudinària al Passeig de Gràcia de Barcelona en temps del Fòrum ’04, temes de sempre i mai resolts, sempre els mateixos, recurrents, repetitius, circulars, irresolubles, vergonyosos, que ja no serveixen per xerrar una estona de cafè, ni de fresc a l’hora tardana i càlida d’un dia de primavera com era el cas en aquella casa aquell dia, a nosaltres ens preocupaven els ‘duros’, el com arribar a finals de mes sense haver de malbaratar res, reduint al mínim el pla de pensions, les aportacions periòdiques a l’associacionisme de què tan presumíem en aquella Mallorca nostra, que sembla que tot va enfilat a un llarguíssim cordó civil de regust eclesial i humitat de tramuntana, rebaixant fins a límits desconeguts les hores de gas a la catalítica, el cos a remulla a la banyera, les fregadisses de plats en condicions acceptables contra el greix, les compres bàsiques –de les extraordinàries ja feia temps que ens n’havíem escapolit-, però sobretot per fer front a la temible quota mensual de la hipoteca dels collons d’aquesta casa dels nassos que ens hem comprat a València, ja em diràs, qui ens obligava a fer cap despesa d’aquesta mena a un lloc on nosaltres ni de rebot voldríem viure, però aquí hi som exiliats oficials de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, perquè ara ja sí s’ha fet públic l’escàndol, i hem comés l’errada de pensar que així ens estalviàvem un lloguer, de categoria ara que els interessos estan baixets, correcte, vàrem pensar, o ara o mai, i així que ho férem i com n’estem de decebuts de la decisió presa, que ni per tot l’or del món ho haguéssim tornat a fer, tan tranquils com vivíem, i encara aguanta a quatre lletraferits de torn que no et deixen ni expressar la teua dèria primera que són els ‘duros’, que és ben humà i deixem-nos de ‘conyes’ de sobretaula i de problemes de llengües. Tenim un problema i no era el millor moment per parlar d’elevades històries que a ningú vénen ja a omplir, com demostrava l’actitud dels companys de paraula, més decantats a repetir-se i a llançar balons fora que a definir-se clarament per una o altra resolució del tema, com d’altra banda ja vaig haver de comprovar en altres ocasions a ca meua on crèiem que tot estava sa i estalvi amb l’amo Canyelles, i més encara amb el substitut Soler, fins que va arribar el tecnòcrata Matas i ho va llançar tot a fer punyetes. Tot, déu meu, fins i tot el nostre futur daurat de funcionaris illencs, els primers després de vuit-cents anys de catolicisme a l’illa. De què ens va servir expulsar els moros i exterminar els jueus si ara érem llançats ‘noltros’ a l’exterior desconegut del món més estrany. Aquests encara estan parlant d’allò que nosaltres ni vàrem voler ni vàrem saber resoldre. La ‘puta’ llengua dels collons…i la hipoteca, què en fem d’això?

Recialles

Avui (18.05.04) volia presentar-vos el tercer escrit publicat a les Illes

«L’ambaixador. (3.10.03) El Regne de València ja n’ha tingut d’ambaixadors: Sant Vicent Ferrer, dominic. Conta el malaguanyat Sanchis Guarner que N’Eiximenis, frare també gironí i molt estimat dels jurats de ciutat de València, li digué en una ocasió, una de tantes en què el dominic tornava a ciutat envoltat d’una gentada entregada: “Què, fra Vicent, com va la bufa?”, a la qual cosa respongué el sant: “La bufa va i ve, però no es deté”. El pobre no sabia encara que tanta bufa el faria abandonar el País i morir a la Bretanya francesa, fart de les discrepàncies (vertaderes, entres els Centelles i els Vilaragut). Esperem que al nou ambaixador tanta mentida al cor de Serveis bàsics per a la llengua catalana no el facin emigrar a Malta.

Resulta curiós comprovar com acabem creient allò que més ens convé en funció de les circumstàncies. Sembla que hi ha discrepàncies (aquestes falses) entre les Conselleries d’Interior i Educació i Cultura al voltant de la llengua: a qui se li ha d’exigir (amb més o menys edat); quin nivell, i, quin termini es dóna l’Administració per exigir-lo (ara fins el 2006). Però ningú no presenta la dimissió. Al cor del Servei d’Ensenyament del Català hi cova la raó d’aquest fet: ningú no dimiteix perquè, en realitat, no hi ha tal discrepància. Hi cova gent del PSM i del PP.

Creure que hi ha discrepàncies entre la gent del PP balear al voltant de la llengua és allò que promouen els que sempre hi són ocupant el mateix lloc de feina, governi qui governi; i ha estat, entre d’altres, la raó del desastre del PSM. Ocupant el mateix càrrec varen fer creure als del PSM que no calia modificar el Decret de Mínims d’ensenyament en català (per exemple), fet pel PP l’any 1997, i que tantes desil·lusions va provocar entre els militants d’aquell partit; segurament els mateixos que ara promouen la descavalcada de l’aparell estantís i ranci del PSM. I és per aquí que s’entén que ara ERC comenci a tenir nuvis i núvies: solament des d’un partit net de frares i beates sorres és possible plantejar una resposta de la societat civil davant dels reptes bestials que ens esperem a la cantonada, per evitar que l’ambaixador no hagi d’emigrar.»

Pesantor

És curiós com passa el temps. Aviat farà un any d’ençà del primer escrit publicat del mes de setembre (10 i 18, La realitat s’imposa i Alarma general, respectivament) de 2003. Passa el temps i passen coses, déu meu, si en passen de coses, un món entre aquella data i l’actualitat, tota una infinitat de successos dels quals els mes remarcables, sense cap mena de dubte, serien el fet de viure ara a València després de tants i tants anys vivint a Mallorca, diguen el que diguen algunes persones que ens varen criticar el fet de tornar-nos-en, una mica per vici de criticar i una mica per mandra d’ocupar-se de les seues coses, també per veure si podien, crec, posar-nos al dia del desastre valencià entre tanta crítica, fer allò que en retòrica clàssica s’anomena la fase d’apropament al públic, al receptor àvid de les notícies que tu t’encarregaràs a partir d’ara d’anar distribuint a poc a poc, l’atracció de la dispositio(2), o una cosa del gènere, perquè val a dir que la inventio(1) sempre era la mateixa, dividida en les seues quatre parts (l’exordio, la narratio, l’argumentatione i la peroratione) però sempre d’idèntic contingut, amb una elocutio(3) repetida també, d’excel·lent memòria(4) i una pronuntiatio(4), que inclou l’actio, sorprenentment iguals d’un viatge a l’altre. Conec poques persones tan fidels a si mateix com X., és capaç de repetir el mateix discurs, no se sap si per delectança, per persuadio o per commovere, quantes vegades calga per portar l’escoltador al seu terreny, i no cregueu que fa servir per als seus propòsits gaires figures de dicció, que malgrat agradar-li la poesia com alguna vegada a reconegut, però que negarà si convé davant d’un tribunal popular, no és partidari de les onomatopeies, paronomàsies, al·literacions, apòcopes, etcètera, ni tampoc és molt partidari de les de construcció, tan aficionat com és a la sintaxi de la llengua, ara que ha descobert la Conca autora, creu ell, de la teoria dels prototips –bàsicament, que no existeix en la llengua cap categoria que puga adscriure’s única i exclusivament a una sola funció, sinó que en contindrà en relació a les altres categories i funcions una quantitat més o menys explícita de trets que l’aproparan o l’allunyaran de l’anomenat prototipus-, que em sembla que a ell les figures no li fan massa el pes, i així es desentén dels hipèrbatons, pleonasmes, asíndetons, etcètera, com també passa de les del pensament, però no tant, i sí que fa servir algun eufemisme, dilogies, paradoxes, etcètera, però on més s’entreté, curiosament, és en les anomenades figures verbals o trops, que forcen el significat de les paraules, metàfores, ironies, metonímies, sinècdoques, fins al punt de ser per aquest cantó de l’estructura lingüística on més productiu resulta, sense abusar-ne, és clar, ni caure en el retoricar, que no és amic de sofisteries ni de retòrcer tant les coses que la gent no les puga entendre. De vegades, això sí, resulta una mica massa mestre entre doctors i acaba assemblant-se’ls excessivament, i aquí és on perd el nord. Lluny de ser cap persona poc il·lustrada, tot el contrari, no deixa de ser una mica anguniós parlar amb ell de qualsevol tema perquè de tots els temes en vol sortir guanyador en la comesa; més que un dialogant de café és un combatent de la paraula a la manera de Mossèn Alcover, i ja sabeu a mi com m’agraden els frares que ni tan sols a l’autoritat acadèmica respecten, i cauen en la mateixa desmesura que volen denunciar, la poca disponibilitat a escoltar, la nul·la dispositio a una altra inventio que no siga la que ells han dissenyat, encara que d’elocutio més ‘autoritzada’, si se’m permet la ‘bufa’, de memòria semblant i pronuntatio també decisiva. En fi, que s’ho haurà de fer mirar, perquè al món no hi ha tanta gent disposada a escoltar sempre el mateix a la mateixa persona, acòlits se’n diuen, que el temps és massa preciós i canviant, que les coses obtenen tonalitats diferents a cada passa de la maquinària de rellotgeria que és l’univers, la vida, tot el que ens ha passat d’ençà que hem tornat a València, el temps recobrat ara que ja no hi vivim i treballem a Mallorca, on solament anem i tornem molt de gust però de vacances i senyors de la nostra possessió, dels nostres cossos, de les nostres hores de lleure, de les hores de feina, dels gestos i les flaires, dels passejos, del no fer res i a ningú donar cap explicació, d’haver tornat al món després de tanta merda com hem hagut de veure directament, que és la merda més merdosa, i no és retòrica.

Un final més

Açò s’acaba, xiquets. Em referisc al curs, a l’any acadèmic, al primer de molts a València, espere, a tantes coses que han anant passant. Són tantes les coses que hom voldria recordar, contar, retratar. El temps, darrerament està passant a velocitats vertiginoses, fa por de tan veloç, esgarrifa la seua proximitat, sembla que es precipiten els esdeveniments enlloc d’acoblar-se prudents i estantissos, què passarà d’aquí a dues hores ningú no ho pot saber vertaderament a ca nostra, estem pendents dels pendents, d’ara mateix, del dilluns que ve, de demà mateix, amatents de trucades, d’on serà el què del curs vinent, i ara el juny, on anirem, què es farà el mes de juliol, qui estarà on i com, la incertesa treu potència a la màquina del temps, li’n’afegeix a cabassades com si d’un fórmula 1 es tractara (l’altre dia em feren pensar un cop més en la meua variant ideològica, la idiolectal se’n diu entre experts, per fer servir els verbs en –ès, l’aquí, i alguna deixalla més) i el temps s’accelera encara més si pot i s’encabrita com un immens cérvol que en abeurar al riu olguera la flaire d’una femella en zel i arrancara a córrer enfollit a la recerca d’una promesa que s’haurà de treballar competint amb la resta de bèsties del bosc, el temps s’estira i s’escurça a voler, avança i retrocedeix, s’escapoleix el cabró i no es deté, com la vanitat va i ve, i m’és fugisser com l’anhel de vida, ja és hora d’agafar-lo pels matxos i aturar-lo en clau de judo si cal i convé, que tampoc no voldríem malbaratar-lo que altre no en tindrem ni patirem ni gosarem llançar al fem, tantes coses al calaix de sastre, tantes i tantes vegades encegat i de la mà d’altres cecs, com en aquell quadre didàctic del vell Bruegel, Pieter I, anomenat el vell, del setze flamenc ‘Paràbola dels cecs’ (aniré al Louvre a trobar-me-la de cara, immens aquest quadre, motiu d’orientació en alguns comentaris acadèmics, al·legoria de la caiguda en la més profunda de les exclusions, l’església majestàtica al fons, testimoni del desastre que ni vol ni pot evitar, els camins es trien i també es creuen i convé saber dir fins on, fins quan), el temps en la seua expressió més senzilla, quan s’acaba i no torna a començar, quan el final és imminent en la pell de l’home, el temps et mira de cara si tu ho fas i mai no t’enganya, és franc de debò com la brama del cérvol al bosc que cerca el competidor millor que d’això es tracta i no d’altra cosa, d’assegurar la descendència més fibrosa possible, de musculatura més resistent, d’anques més potents i potes àgils com el vent, aconseguir el dibuix més adequat al fons del quadre que és el paisatge, aquell que convinga més al temps traïdor que de segur temptarà passar per les vores del món i plegar-lo, cloure’l, cancel·lar-lo impunement, el temps d’aquest any ha valgut el seu pes en or i no en podria cedir ni un gram de tan escàs com m’ha semblat, a mi i a les meues vides, Gràcia i Boira, i la família pròxima i llunyana ja m’ho perdonarà, que aquesta és la meua família estricta, tot el temps del món per recuperar l’alè, les voluntats de viure, què baix que s’arriba i què lliurement s’arriba i com de ràpida és la fi si no posem el fre, didàctica, al·legoria, simbòlica, que hom trie la textura que més li vaja al seu relat, relat al capdavall, amb els seus temps i espai, i altres herbes que redolen pel decorat, mai més el perdre’m, cabró estimat, et mostres quan vols en la teua més insolent presència ostensiva i pots arribar a ser tan penetrantment intensiu que fereixes i les nafres invisibles que regales amb la teua actitud arriben a doldre tant com punxons clavant-se-te en l’iris dels ulls, allà al bell mig del cristal·lí, què fàcil l’escriptura si el temps s’endinsa a la fosca i irromp sobtadament i sobtosa. Com aquest escrit, tot d’una acabat i finit.

Més Recialles

Em permetreu que us n’hi mostre un tast més d’aquells malaguanyats escrits mallorquins que tant m’estime com l’aigua d’Agres del Comtat, que en res ha d’envejar ni destorbar ni avançar la de Consell de Mallorca, la de la cisterna, que enguany no passa l’estiu que jo no nade a la seua panxa generosa, que no sé si ho consentirà tan orgullosa donzella. Aquí el teniu i bon profit.

“Qüestió de llengua. 28.12.03. He sabut per un ocellet que migrarà el grup d’intervenció de suport a la immersió lingüística, que els darrers anys havia augmentat (en canvi no hi haurà canvis en la direcció d’aquest grup) i que tantes coses bones havia fet en molt centres de primària, sobretot de Mallorca i d’Eivissa.

Escolte, pel que diuen, que la dèria urbanística no atura i que les cares del Consell de Mallorca, lluny de convocar manifestacions (com aquella de novembre de 98) fan ràpida la feina per després encetar vacances. Veig que ara que arriba l’hivern cru de l’illa la tribu migrarà encara més i marxarà cap als campaments íntims de les llars mentre els despropòsits, lliures de la presència ciutadana, augmentaran exponencials cap al cel obert del sense retorn. El problema ja no és cap on anem sinó si hem anat mai cap enlloc”.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top