La revista degana en valencià

Quadern de tornada (V)

07/02/2020

Eleccions (març 2004)

Tota la prepotència amb què s’adreçaven a la gent se’ls ha acabat en vint-i-quatre hores. Han perdut les eleccions. El PP passarà a l’oposició després de vuit anys de govern, però el més important és que al País Basc i a Catalunya han perdut la meitat dels escons que tenien, i s’hi han convertit en forces residuals. Aquesta notícia possibilita i obre les portes a una entesa per la reforma dels estatuts corresponents amb una revisió ampla i progressista de la Constitució després de vint-i-cinc anys, una segona transició inimaginable fa quaranta hores. Realment, una bona notícia. He pogut comprovar, però, que a molta gent l’actitud del PP en la gestió de les notícies dels atemptats no els ha semblat una burla i vil manipulació mediàtica, destinada a guanyar unes hores importants i bàsiques de cara a la batalla electoral, sinó que els ha paregut raonable, que el que deien era el més lògic i adient, davant de la situació creada. No els ha convençut el fet que a mitja Europa els líders polítics, els serveis d’intel·ligència, els mitjans de comunicació i fins i tot els experts en economia i moviments borsaris, estigueren gairebé segurs de l’autoria de l’atemptat de dijous a Madrid, des de divendres mateix, i que aquesta autoria no apuntava en la mateixa direcció que l’assenyalada pel govern espanyol, pràcticament fins al mateix diumenge, dia de les eleccions. Senzillament, una vergonya.

 

La casa

He calculat que aproximadament passarem cent dies l’any a Mallorca, potser més. Conte les nits, perquè les arribades i les anades depenen molt dels horaris dels avions, dels barcos, de l’època de l’any, de les freqüències, en definitiva. La casa, d’altra banda, necessita de la nostra presència. I ara més que mai, que nosaltres no hi vivim de seguit. Això és un fet inqüestionable. Mentre dinàvem, hem comentat que a Pasqua convindria fer un repàs al fustam exterior, portes i finestres, que necessiten una mà de vernís protector contra el sol i l’aigua. Una casa és un ésser viu que precisa d’atencions, no tantes com una persona o un animal, però déu n’hi do, tampoc no és un mineral. Deixem-ho en un vegetal, a mig camí, doncs, que vol les teues atencions, sovint encara que no cada dia, i això dependrà, és clar, del tipus de planta o arbre de què parlem. Per exemple, un gerani les pot passar més o menys magres però amb poca cosa s’arregla. De vegades les atencions, si és per raó de malaltia, no serveixen de res. Ha estat el cas de la lantana de devora el forn i el xiprer de darrere, el que li havia de donar profunditat i perspectiva al jardí. Els he arrencat avui pensant que estaven morts del tot. Així em va semblar i avui que he passat la talladora de la gespa els he estirat i au a l’altre jardí del veí, on no hi viu ningú. M’ha sabut molt greu haver-ho fet, però què hi farem, n’estava convençut que eren morts i acabats tots dos. Ho deia per això de les atencions. De vegades hi ha cures que resulten més mortíferes que altra cosa. En mans de segons qui la cura i l’atenció d’una casa, d’uns animals, d’unes plantes, de determinades persones, pot resultar més nociva que altra cosa. Per tenir cura del món que t’envolta s’ha de ser capaç de romandre provisionalment al marge, sense resultar-ne protagonista, però estant molt atent als moviments que es puguen donar per respondre a temps, rítmicament i passant el més desapercebut possible. Ocupar una posició central i transparent al mateix temps. Són poques les persones capaces, preparades, disposades a fer un sacrifici d’aqueix gènere, perquè generalment allò que ens agrada més aviat és ser-ne part principal dels fets i si pot ésser autors i tot. No és sempre una qüestió d’egoisme allò que ens impedeix d’ocupar-nos dels altres, gairebé sempre és una manca de recursos. Falta de preparació. Una casa ocupada per un senyor incapaç de fer-se càrrec dels mínims cada cop més esdevé una mansió deshabitada, no diré carregada de fantasmes, però sí de males vibracions, de teranyines i tot si convé. La nostra de Consell ara està en bones mans tot i no tenir-nos de continu amb ella. Uns veïns la tenen ben ventilada i neta de polsim sempre que nosaltres arribem de visita per fer-hi una estada més o menys llarga. Els cristalls de les portes i de les finestres mai han estat tan nets com ara que no vivim de continu. No ens encisen aquestes tasques. Tampoc planxar, que és una cosa que fa molta caseta, ho reconec. Sobretot les vesprades d’hivern, quan l’aroma a net de la roba es barreja amb el caliu que es desprén del contacte de l’acer amb els teixits, lli, llana, cotó, fil, de les peces per endreçar. Aquesta generositat per als sentits de la planxa només és comparable amb la flaire de la roba neta estesa al jardí de casa, els llençols voleiant anàrquics al compàs del vent capritxós, i a l’olor del forn farcit de pomes i peres o ocupat amb un arròs en forn un dia de primavera qualsevol. D’aquestes petites coses es compon la simfonia de la quotidianitat. Poques coses, pocs ingredients, alguna bona lectura, la il·lusió per un bon passeig, una agradable estada a vora mar un dia de sol calent, promesa d’un bany a la mediterrània. En això consisteix i consistirà el viatge periòdic a Consell de Mallorca, sempre que puguem, i a preu de resident, obvi.

 

La realitat

Dimarts (23.03.2004) tornaré a escola. Segurament preferiria quedar-me a casa, com estic ara, potser des de fa massa temps, però ja és ben hora de tornar a la realitat a poc a poc. Procuraré fer-ho amb la màxima tranquil·litat possible i evitant que factors externs em puguen afectar a mi i a la meua vida. Ja sé, i ho sé positivament, que això no serà gens fàcil, però ho intentaré. Crec, objectivament, que la meua incursió a la feina de docent, després de tants anys sense exercir-la, no va anar acompanyada d’un mínim de recursos bàsics que hagueren ajudat. El primer de tot, haver deixat a la calaixera l’opció de l’escapisme els caps de setmana, de moment. Després pretendre passar pel centre sense sol·licitar cap complicitat, ni amb els companys de feina, ni amb els alumnes. Em movia pel centre massa predisposat a fugir, com si tot allò no anara amb mi, com si fora del tot provisional la meua estada allí. De fet, una part de la no adaptació té relació amb aqueixa no pertinença al lloc, amb aquesta nul·la complicitat de què parle. Tampoc no l’he trobada enlloc, i potser així haurà de ser fins a finals de curs, mig aïllat per les circumstàncies especials que han fet de mi més el substitut que el ‘titular’, encara que de comissió de serveis. Em convé, doncs, posar-me les piles ràpidament per tenir un final de curs preludi del què ha de venir, que desconec cap on anirà. Només compte amb un parell de fets. Potser precise d’una complicitat una mica més viva per poder fer la meua feina. Això vol dir tenir davant meu uns alumnes que en certa mesura siguen valencians parlants, que no vegen el fet lingüístic com quelcom estrany a ells sinó, encara que no prioritari, pròxim perquè siga la llengua de la família o del veïnatge, vist que no ho és de l’administració ni dels administradors. Uns alumnes que, encara que no la parlen amb assiduïtat, l’hagen estudiada en un context d’ús més o menys habitual. La clau està ahí. Uns alumnes que en sentir-me parlar no vegen un professor aliè totalment a la seua quotidianitat. D’altra banda el centre on voldria estar no hauria de ser un lloc on cancel·len qualsevol possibilitat d’elecció de grups i horaris als nouvinguts, als emigrants gairebé, als qui han arribat en darrera posició. La vida en un centre, de vegades, depèn de poder respirar un poc d’aire lliure, descansant unes hores en un grup que puga ser més o menys receptiu, alumnat més adult, ja més filtrat pel pas dels cursos i del temps. Un centre, en fi, que en arribar et tinga mínimament en compte. Ara cal creure-s’ho per poder assumir la tornada a l’aula amb uns mínims de garanties per a no sucumbir altre cop.

 

Les falles

Darrer dia d’estada a Consell de Mallorca (20), aquestes falles primeres, després de molts anys de viure-les allunyats provisionalment de València. Els mitjans de comunicació ens informen, tanmateix, de la continuació de la festa a València, malgrat haver acabat les falles, perquè els dies següents al desastre de l’onze a Madrid, el país de dol, es varen suspendre alguns actes previstos a la del Túria i, pagats i pressupostats com estaven, es reprendran aquest cap de setmana, inclòs demà diumenge, vint-i-u de març. De fet el dia que marxem. Avui, en canvi, dia vint, a les 7.49 hores ha començat la primavera. A partir d’avui comencem a guanyar temps de sol, dos minuts al matí i un minut al capvespre. Les falles i l’arribada de la primavera són la mateixa cosa. Sant Josep no podia estar més ben triat com el sant que representa el final de l’hivern i de totes les cabòries que hi porta implícites, la seua cremada, i l’inici de l’esplendorós temps de la testosterona, tractant-se del sant pare que deixa en mans del fill tot el futur, assumint com a propi l’acabament de l’etapa que clou amb la seua mort a mans dels romans. Idó, això, demà marxem de Consell, vint-i-quatre hores després de començada la primavera, les falles quasi finides, occit el sant que les acull, i amb la il·lusió de retornar ben prompte, en dues setmanes, per passar les pasqües, època de festa preestival, on els colors i les formes prenen una altra dimensió. Les falles són la darrera festa de l’hivern valencià, si hi afegim la processó de Sant Vicent Ferrer de després de Pasqual, absolutament mortuòria. Les Pasqües són la primera celebració estival. Entre les falles i les pasqües hi ha una diferència abismal en tots els conceptes que les estructuren. Si les falles són festes paganes per excel·lència, en canvi els seus protagonistes vesteixen uniformats i encaixonats i els finals de festa s’acompanyen amb plors gairebé previstos i dissenyats per a la festa. Les pasqües, contràriament, són una celebració religiosa de profund significat arreu del territori i, en canvi, la gent les viu i les festeja lliurement adobat en el vestir, sense altre compromís que l’aplec d’amics per menjar i beure i evitant qualsevol record d’ordre i organització estructural, si no és el de dur imprescindiblement la corda per botar al passeig de Tavernes mentre es fa l’hora d’anar a sopar o a dinar o a berenar. És curiós, els fallers desfilen militarment en una festa pagana i els pasquers boten i beuen alegrement en una celebració religiosa. A Mallorca aquest contrast no es viu; pràcticament totes les celebracions llueixen una grisor excepcional. El cas de les falles de València requeriria d’un estudi rigorós, antropològic i sociològic. Els fallers van completament al marge del sentiment cívic i de la societat en general. Ocupen els carrers i a contracor del ritme de la ciutat ho paralitzen tot, tret dels seus actes, passejos, desfilades, sorolls, despertades, coets, lluminàries, bunyols i flaires. És una festa de la competició de l’excés i de la coentor, ocupats en fer-se sentir més que el veí, en fer la falla més gran, el carrer més vestit, el vestit més car, l’ocupació de la via més notòria. Els ciutadans que generalment viuen el dia a dia sotmesos a les més estrictes normes de la quotidianitat, que tenen en principi més a veure amb uns paràmetres d’interès general, de respecte pel proïsme, de sobte es veuen segrestats per uns usos que externament semblen seguir formes legals i que en realitat representen una pròtesi forçada de poders gens cívics, ans al contrari, ben poc compartits, basats en organismes sectaris que reprodueixen sistemes excessivament jerarquitzats, més propis de partits polítics farcits de proselitisme, que no de gent normal i corrent del carrer que aqueix dia va de festa. Les falles no són de tots els ciutadans, són exclusivament dels fallers, on tota una caterva de seguidors encegats reprodueixen a petita escala la societat que pateixen en la seua quotidianitat més jerarquitzada. Es podria dir que els fallers troben en aquesta pertinença al grup sectari la seua raó de ser algú, aqueix algú que la societat civil i cívica li nega per la seua manifesta manca de possibles. És als casals fallers on es reprodueixen amb més fidelitat les relacions de poder més absolutistes perquè es tracta d’un partit únic, d’un sistema tancat on no pots permetre’t el luxe de dubtar de cap de les opinions generals perquè altrament la disciplina cau a sobre teu d’una forma inexorable. Els fallers, segur, estan desproveïts d’aqueix sentit moral irrenunciable dels ciutadans lliures d’actuar per damunt dels interessos particulars i projectar-se més enllà fins a instal·lar-se en el territori del comú, en el territori del deure cívic. Els fallers estan mancats d’aquest sentiment compartit. Esdevenen una senzilla i patètica repetició dels eslògans més buits, més repetitius, més pròxims gairebé en totes les circumstàncies a partits de dreta extremada, on el líder marca el camí d’allò que es pot pensar, que es pot dir, que es pot creure. Són el més execrable exemple de manipulació, quan es tracta de tot el contrari: de ser una festa pagana que pose en solfa totes les mentides i cabòries que els poders fàctics i els poderosos de torn i els eterns fan tragar als humans de peu. S’ha convertit amb la punta de llança del sentit més radical de l’extrema dreta de torn, militaritzada i disposada a vessar sang per la pàtria.

 

Represa.

Estic content d’haver tornat a la feina. Ha estat una època llarga i pesada. Prompte vindran les pasqües i tornarem a la casa de Mallorca. El salnitre illenc ol diferent del continental i la diferència rau en la densitat de la sal a l’aigua marina i en la humitat de l’aire, en els dos casos superior a l’illa, qualsevol illa mediterrània, més com més cap a orient, d’on les tonyines surten més vermelles en comparació amb les germanes de l’atlàntic o del pacífic, més tensades en la textura de la seua carn, més generoses en el mos del fantàstic peix a la planxa, comparable amb el del millor entrecot. Tornar a l’illa, però tornar a casa, aquí roman la vertadera gràcia del fet. Però ara parlava de la feina. Tornar a la feina, no per sentir-se útil de res, ni amic dels horaris matinals, dels trànsits sorollosos i la llet agra de les primeres hores, tan poc reposada, amb prou feines gosada, ni company de les fosques fredes relliscoses d’oli de camió esmorteïdes pel rítmic compàs de les graneres honestes, tampoc per molt que agrade còmplice de la flaire del café dels bars oberts a gent valenta, dels obrers que encara es mantenen uns minuts al cotxe calent pregant que l’encarregat s’agafe uns minuts de més en arribar en aquest dia tan gris i ploviscà, no, tornar a la feina per dignitat, una dignitat no verbalitzada, pròxima a l’humà que encara nida per ventura en jo, aqueix tan reduït i acomplexat jo callat, dignitat allunyada de cap temptativa d’honor, déu meu, ni tan sols públicament anunciada, ha estat en silenci que he passat el tràngol de tornar a ser una xicoteta personeta i gràcies, de cap publicitat ni enganyifa, només em sabrà greu no haver-la pogut compartir amb persones estimades, poc, perquè hi ha coses que no s’han de dir, senzillament, d’acord amb una llei no escrita, no es pot pretendre fer recaure damunt l’altre que tampoc està bé del tot cap responsabilitat, i encara i així ho fem insatisfets de l’acció, i encara i així hi ha qui paga per tu, rabiosos de no poder-ho evitar, i fins i tot ho provoques, el desfici, l’angúnia, el dubte, tot això i més que amagues en la teua illa perduda fins que retrobes la dignitat en petit, toquem fusta, i la pretens fer durar, en la feina, en veu baixa, poder mirar a la cara els alumnes, i somriure als companys en la tasca comuna, tampoc sense massa escarafalls, mai m’han agradat els ‘boxes’ que és el lloc on es reprenen converses repetides de situacions velles, passades, allunyades, simplement entrar acompanyat al centre, ni roca ni coltell, humà passa a passa, situant-te enmig i invisible, humil i silenciós, mentre l’acte litúrgic d’arribar a les aules es complementa amb els xiuxiueigs compassats de les ànimes adolescents que lluiten per resistir l’envestida del dia, que es presenta llarg i feixuc, pesat, pobres, com es queixen de tantes matèries com tenen, de tants professors com suporten, i l’aire et convida de tarongina al pati abans de prendre posicions. Com entenc ara el suplici de determinades persones en oficiar la missa, sempre pública i canviant, mai amb el mateix repertori de gent, un dia volats i l’altre també, potser avui tranquils i demà també, o no, i la teua visió de les coses que pretén controlar els canvis propis i els aliens, per moments se’t fa fosc, torna un raig de llum al final del passadís quan ja prens l’eixida, però no, encara no ets a punt, no és l’hora i has de tornar, avui sí i demà ja veurem. I no sempre hom s’hi troba, ni de lluny, ni a les palpentes. No és fàcil, però s’ha d’intentar si és la teua feina, per dignitat, per tu i pels altres que t’acompanyen en la preparació de la feina. De tan lluny com me’n veia, i no se’m feia gens pròxim el dia d’atansar-m’hi, tot era mesurar el mapa de ciutat, i mirar els carrers per on podria aconseguir-ho, prendre mides a l’infinit no resulta agradable, i torna i volta, i aturar-me i començar de nou, en una situació rocambolesca de tan surrealista, apropant-m’hi i de cop i volta era a París, a l’altra banda del Sena. Comence a rumiar seriosament si tot no ha estat fruit d’un esdevenidor que encara no s’ha manifestat però que no trigarà gaire a fer-ho. La feina, això sí, i la dignitat, tant es pot observar assegut a una terrassa dels Boulevards com a la plaça de la Reina.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top