La revista degana en valencià

Quadern de tornada VI

25/02/2020

La condició humana

De què podria parlar avui? En realitat no té la més mínima importància, la qüestió és bastir l’estructura, que el contingut no siga cap bestiesa, que el relat, en definitiva, faça la seua funció de cohesió que té assignada. D’això es tracta, i d’això es tractava quan es va començar aquest relat interromput, intermitent. Hom deixa per fer alguna cosa si no es construeix el seu propi relat, que no cal escriure, és clar, no tothom en té ganes, però que cal dibuixar mentalment i atorgar-li la forma que es vulga. Allò del fill, de l’arbre i del llibre, les tres tasques que conformarien la condició humana, sense que aquesta dita no passe de ser una pura afirmació simbòlica, té el seu sentit per a determinades persones. Una certa idea de continuïtat en el primer objectiu, de durabilitat en el segon i de consistència en el darrer, podrien assegurar, si no la condició humana, una cosa bastant pròxima. La continuïtat no cal que siga necessàriament per via de sang, basta que siga jurídica, en reconèixer algú com el teu hereu, adoptar un fill o simplement deixar que els vincles familiars ja establerts continuen el seu camí. La idea de la durabilitat, un cop ja no hi ets, s’estableix bastant correctament en l’arbre que deixes i que superarà algunes generacions posteriors el teu llinatge, en convertir-se aquell en testimoni mut d’un temps que pren relativament la condició de perpetu, d’etern. Finalment, la consistència, l’assenyada manifestació en vida de l’ésser, allunyat en la mesura de les possibilitats raonables de què s’investeix de la badoqueria més absurda, seria la simbòlica al·lusió al llibre, com a representant màxim del treball lògic i elaborat de l’home. El llibre, la història del qual acompanya en silenci allò humà, com a correlat del llenguatge, expressió inequívoca de l’ésser. No es podria traçar ni de lluny, ni tan sols imaginar una condició diversa dels ens, si no fóra pel llenguatge, aquesta és la vertadera raó de l’existència d’aquell. És a través del llenguatge que l’ésser s’apropa a l’ens i s’allunya, que el desvetlla i s’il·lumina a l’ensems, que transita, que es relaciona amb altres éssers, per l’existència mateixa de l’ens, per la petjada del llenguatge. Un triangle impossible de separar, de desplaçar. No cal ser cap intel·lectual reconegut per reconèixer aquesta pràctica, basta tenir la condició d’humà. Quan parlem del llibre per fer referència a la consistència d’aquesta propietat, en realitat ens referim a una cosa tan elemental com és la condició del créixer, del saber-se relacionar, del comunicar-se amb el proïsme, del saber estar tot sol, del moure’s pel món, pel pròxim o no, del no tenir fred ni por al matí, dormir tranquil els dies normals de la teua vida. Parlem del relat de la teua vida, de la de cadascú, fet en el format que hom vulga triar, ja siga escrit, oral, silenciós, gestual, imaginari, visual, contradictori, però sempre seguint una estructura més o menys volguda i desitjada, escollida ni que siga per eliminació, sentida com a pròpia, digna i humil, vertadera en la seua confrontació amb l’ens, amb els altres éssers, amb un mateix. Per això dèiem al principi d’aquest xicotet apartat que és amb l’estructura amb allò que hom s’ha de fer en primer lloc abans de practicar-ne una obertura d’aquesta, de fer-ne una provatura d’aproximació i d’interrelació, per bé que les coses, el triangle, no es poden separar. Sense estructura, sense una praxi inherent, és impossible construir-se la pròpia representació, esdevenir ésser humà. Ja sabem, i ho hem dit en altres ocasions, que cap ésser humà s’aparta de la lluita per aconseguir la seua pròpia condició, ningú està lliure de l’error en la provatura, de la necessària resiliència per sortir-se’n amb èxit de l’encontre, de l’intercanvi amb el món, però això és precisament la cosa per la qual paga la pena lluitar, no per l’èxit, sinó per tenir la capacitat de lluita. L’ésser, per ésser-ho, precisa d’aqueixa capacitat que s’aprèn en l’acte de la comunicació amb els altres éssers i amb la vertadera assumpció d’interlocutor de l’ens, en la confecció de la seua estructura, del seu propi relat. A qui li siga negada aquesta condició de possibilitat li serà negada la possibilitat d’ésser. Són els muts fredorencs que es miren el món amb por, i en són multitud, i és injust.

Les olors del paradís

Podríem dir que, de tots els sentits, l’olor és el més persistent a la memòria, aquell que més nítidament ens transporta a moments del passat, que més fàcilment ens diposita en la tènue boira del temps perdut però recobrat per uns instants. L’orxateria serà per sempre això, una olor a fresc, a net, a vainilla d’auro-nata, a café acabat de moldre, a xufla acabada de premsar, a suor del pare, a la corfa de la llima ratllada, al sucre cremat, als gelats barrejats però amb la seua dominant de torró, d’ametlla, de nata, de xocolata, d’aigua-llimó, de llet merengada i granissada, d’orxata en totes les seues variants, fins i tot la del polo de petits, amb els altres sabors de provatura, la fusta dels pals, l’acerat paper que els envoltava, tota la pastisseria de suport, ensaïmades, fartons, rosquilles, i alguna boutade improvisada d’última hora, el lleixiu de tothora, l’agre-dolç de les barreges nocturnes per les vores de les tapes de les geleres, l’aigua blanquinosa de les culleres de mesurar els gelats, tan metàl·liques i perfectes, fredes com armes de matar, el llevant del migdia salnitrós, el passeig d’acàcies i baladre, alguna sèquia rebel, la sempre mal ajustada sortida d’aigües brutes d’uns claveguerams i d’uns banys afrancesats, dels de peu, alguna pica en vertical sense corbes, déu meu, la roba neta estesa al sol del terrat, la pastilla de sabó de ‘lagarto’, el llavaor de dalt de tot, el de baix de la cuina i les restes de polpa de xufla, l’olor a humit del pou, les seues parets sempre suant, hivern i estiu, l’escalfor de les màquines a ple rendiment com a la sala central d’una artilugi ancestral en moviment, el racó de ferramentes del forat de baix de l’escala i l’òxid inherent, el contacte de la pell amb el teixit dels sacs de xufles, fets d’espart bast, la mare vetllant-te el somni del ple migjorn, que els xiquets dormen després de dinar, que el pare descansa, que no hi ha ningú pel carrer, que ningú no juga en aquestes hores, el rum-rum de les cortines de canut de plàstic, la frescor del terra, la pell de la mare, els seus batecs dormilegues a l’engronsadora quan pràcticament ningú no gosava ni aguaitar el morro en aqueixes hores de pau, de ràtzies de moros en temps passats, els primers clients del matí, les primeres colònies de la tarda, les darreres suors de la nit, el menjar del migdia i la seua preparació a la cuina de tots els temps, la cuina de la meua vida, la cuina de l’hivern tancada i xicoteta com l’ànima del cel projectant-se pel celobert de la casa, vertadera artèria de comunicació de sorolls i olors, de plors i rialles, de converses no volgudes i d’altres fetes públiques per equivocació, els sopars de la nit, diferents cada dia i multiplicats per tantes i tantes persones que per allí varen passar un dia i es varen quedar a fer feina, i d’altres que s’afegien per devoció a la xerrada noctàmbula, despreocupada, la més intensa del dia, la més callada i silenciosa, acompanyada del remoreig de l’aigua de la bassa del passeig, olors d’ous fregits, de llonganisses, de sardinetes fregidetes amb tomaqueta, de la barreja de vi i aigua-llimó que tant agradava a ma tia Vicentica, la dona d’un dels homes més bons del món, mon tio Batiste, els darrers coets del dia, el llit t’atrau amb força, demà serà altre cop un dia màgic, tot el món al voltant del passeig, de l’orxateria, del Montecarlo, de casa Ximo, del Talisman, tothom que volia ésser viu o passava pel passeig o passava per la plaça, però a la plaça hom anava a llogar-se, a fer d’empleat d’algú, al passeig, en canvi, hom anava a fer d’amo, agafat a la dona del ‘braseo’ esperaven la sortida dels xiquets del Capitolio i de l’Astoria, fins i tot de la Rosaleda, del Principal o de l’Ideal, tot al voltant del passeig, la vida, els bancs, els negocis, els esbarjos més sonats, la variada presència del món de la Valldigna, de Simat, de Benifairó, de Barx, dels voltants, com un imam que atreu el món, així el passeig, i jo hi vaig nàixer al bell mig del món, de tots els mons, com no havia de topar amb la mentalitat mallorquina estreta i esquifida de Mallorca, part Forana, París de França i terra de Moros, si el meu petit passeig era senzillament el món on tots aspiraven a venir algun dia de l’any, ni que fora una vegada a asseure’s a la terrassa de l’orxateria i poder dir que han anat de passeig, un cop l’any ésser al centre, passar per on es couen les garrofes, on seien els rics i poderosos senyors de les terres i de les fàbriques que començaven a mostrar-se en aquella xicoteta vall de flor de taronger, la humitat dels bassiols els dies de pluja, els arbres negats, les botes de goma negres ben estrenades, la mare segura d’evitar el constipat, el mai benvingut refredat que impedia la marxa normal de la casa, el pare a l’hivern al magatzem de taronja, la mare ocupada a casa, cosint els vespres al segon pis, els estius a tot hora pels fills i per l’home, cansada, ma mare no va estar mai preparada per a l’exagerada centralitat del negoci, per on tots passaven, de nit i de dia, els banys del migdia devora la bassa, senyors de l’univers, a la conca de zinc, les abelles escoltant-nos, i algun bany que altre a la mateixa bassa, amb permís o sense, la qüestió era marcar el territori del qual el tio Santiago, el del barraconet, i la dona, però menys, eren talaies permanents, còmplices del senyoriu, gairebé també amos, pletòrica remesa de sensacions enfilar-se a la barra del barraconet, de tots els colors imaginables, textures, embolcalls, grandàries, amb la seua presència permanent, ningú no feia tantes hores com ells dos a la caseta de fusta, ara ocupada per Lola, vídua del moreno el gran, a la primera hora del berenar, abans que ningú no gosara interrompre la tranquil·la beatitud del plemigjorn, que també disfrutaven a la fresca del llevant, un gotet d’aigua-llimó, abans fins i tot que mon pare abaixara les escales i es fera el tallat tocaet a les escales de caragol, al darrer graó, això era el preludi del canvi de vents, de l’inici de la tarda immensa, exultant, quan començaven a arribar els cambrers, primer mon tio Batiste, abans que ningú sempre, puntual com un rellotge, quinze minuts per les cinc, de bon humor, poc xerraire però honest i franc, i l’esclat de la llum en obrir-se les cortines de canuts de plàstic, i el retorn de les olors primàries de la pastisseria acabada de coure expressament per a l’orxateria, de ca Lluís, els primer estadants a la barra del berenar d’orxata, els primers benestants a seure a la terrassa abans que no era l’hora d’acabar la feina, ni la del camp, ni la de la fàbrica, alguns avançats que havien fet horari intensiu de sis a dos del migdia, però encara pocs, alguns forasters i les seues flaires característiques de ciutadans de ciutat, estiuejants de pas que deixaven empremta, els cafés primerencs de la vesprada, la Gaggia neta, per estrenar, les primeres moltes de café perquè el pare posara en marxa la seqüència tardoral de la cuina, mai quieta, sempre viva, vertadera màquina de fer olors. Llàstima no saber distingir-los tots, què no donaria per haver tingut l’olfacte de Boira i caure estès de goig per uns segons d’escolta. Quina vida més plena, aquella que parteix del nas.

La por a l’altre

Una nova identitat col·lectiva feta de valors compartits que enriqueix la societat d’acollida, això haurien de ser els efectes d’una política d’immigració d’acord amb una política d’integració. Lluny de ser aquest el resultat final dels moviments lliures de les persones, obligades en realitat a partir de ca seva per guanyar-se un benestar que els és negat als països d’origen, sembla que la xenofòbia i la por a l’altre comencen a instal·lar-se entre el proïsme.

Viatge accidentat

Hem tornat a Mallorca després de dues setmanes de canvis per València, d’ençà de les falles. Finalment he tornat a la feina de docent i sembla que prou bé per ara, tot i que continue amb la medicació prescriptiva dels metges. El viatge, aquest camí, s’ha fet bastant més llarg. El barco ja va arribar al port de Dénia amb dues hores de retard. Va eixir, però, a l’hora i salpàrem a les 17.00 hores, com estava previst, un cop tots havíem embarcat. Mitja hora després d’encetada la travessia, i quan ja era notori que la velocitat a la qual ens desplaçàvem era inferior a la de creuer, ens avisaven per megafonia que a causa de problemes tècnics arribaríem a Eivissa amb una demora d’aproximadament una hora, el cinquanta per cent més que el temps calculat en un desplaçament normal. La desviació temporal resultant final dels problemes tècnics va ser finalment de més de dues hores fins a Palma, la qual cosa és excessiva en un viatge de cinc hores i mitja, inclosos els quaranta-cinc minuts d’aturada eivissenca. Vàrem saber, no per la companyia ni per cap membre de la tripulació, sinó per la conversa telefònica que un passatger mantenia amb algú que devia ser també mecànic, i hem de reconèixer que això no es fa, escoltar converses alienes, però hom comprendrà que l’avorriment acumulat convidava obertament a aquesta petita malifeta, que el barco portava un motor inutilitzat ja des del viatge d’anada del matí. A Dénia s’havien fet les comprovacions necessàries i de rigor en aquests casos i la persona a qui escoltàvem la conversa, com d’aquesta es deduïa, no havia trobat cap novetat remarcable, però el cas és que no assolia la potència mínima i convenient per a la navegació de creuer. L’home. Preocupat, havia decidit d’embarcar-se fins a Mallorca per provar de trobar una solució d’urgència per al dia següent. Feia, no cal dir-ho, cara d’estar molt cansat, com així ho vàrem poder comprovar en arribar, perquè coincidírem en baixar del barco. Un viatge accidentat, però de mar tranquil·la. M’imagine el pobre senyor mecànic treballant tota la nit per aconseguir resoldre l’avaria del motor, un senyor d’uns quaranta anys i pocs, amb entrades marcades, panxeta generosa, de tracte afable, valencià de pro i de poble, disposat a enfrontar-se al cor del vaixell, vist que la companyia dels matutes et alii no acaben d’entendre que en casos així el que s’ha de fer és canviar el motor amb premor i celeritat i provar d’arreglar-lo sense destorbar la normal anada i tornada dels passatgers que han pagat per un servei que es prometia ràpid i ha resultat ser més lent que el viatge de Vicent de la Topa, mos de pa i mos d’abadejo, i au, cap a Mallorca nedant. Ni tots som ja capaços d’emular el de la Topa, ni estan els temps per fer-ho, la mar farcida de vaixells. Quant de temps d’aquelles històries!

Les cases

Resulta difícil d’imaginar-se una situació més semblant a aquella que hom havia dissenyat per l’esdevenidor que la que s’ha assolit amb el temps quasi bé, inconscientment, encara que mai s’haja deixat de pensar-hi, de projectar-la, d’atansar-s’hi, lentament, inexorablement, sense cap voluntat aparent però amb tota la força resultant, hom s’hi apropa quan creu que ho ha aconseguit. Poques vegades passa que algú passeja per les vinyes d’on naix el raïm que després servirà per a fer el vi que hom s’empassarà càlidament a l’ombra d’un vell ametller bord mentre escolta el remoreig de les aigües de la cisterna i l’agut xiulet de les aus de rapinya que ens mantenen nets de nius de rates el jardí i els voltants de casa, grans xoriguers de les dimensions d’un colom, petita família que ens acompanya en les estades a l’illa. Resulta poc creïble i en canvi és real, anar d’una casa a l’altra, hostatjar-se, i deixar que el temps faça la seua feina, amarar de familiaritat els espais canviants, les ments obertes a les noves disposicions dels espais, aparentment sempre iguals però del tot canviants, els moviments per cercar els llocs quotidians de la casa, dels voltants, els coneguts pròxims, comerciants i algun veí amistançat, les salutacions a les coses, als estris, als llibres, fins i tot a les butaques que fas servir per a llegir i estar-hi, sense massa concreció, basta arribar-hi perquè saps que la plenitud de la possessió no existeix en el fer costura, textures imprecises sempre, el temps canvia les formes dels camins i no es retroba mai la mateixa disposició, seran els noms de les coses les que t’hi aproparan però no deixaran que mai les pugues tenir completament, aqueixa és la gràcia de tornar-hi, ja siga a l’illa o a ciutat, canvien els punts de vista més o menys disponibles, més o menys regulats, però en tots dos casos es dóna la paradoxa del camí perpetu. Resulta inimaginable ara un món sense l’altre. Són complementaris. Les estructures mentals, qui ho podria negar, s’adeqüen a les disposicions espacials i temporals. Ara mateix Consell de Mallorca és el contrapunt precís (no indispensable, però) a una vida ciutadana que a poc a poc s’inflarà i es farà més plena, sense cap voluntat d’impossibles perfeccions, que supleix el poble que hom va perdre, volgudament, sense cap apel·lació a cap negociació, com així ha de ser quan hom habita el paradís. Hi ha coses que no són negociables, com ara el poder. Ja n’hem parlat, però ho farem reiteradament sempre que ens plaga, del passeig de Tavernes. Sense cap voluntat comparatística, seria impossible i inútil, si hom ha estat rei del passeig i aquest desapareix, requereix d’un tros d’univers on poder contemplar un temps i un espai que remotament s’hi assemble, en els tempos i en els espais, en els ritmes dels migdies de l’estiu, en els deserts dies de pluja i vent, en les olors dels forns que encara couen pa i altres herbes, en la tossuderia veïnal d’altres prínceps, en els mutus menysteniments, les sospites, els malnoms, això és un poble si no se’n té un altre, i sempre serà així, un per l’altre, de coixí de redreçament estructural de les ments, ara que habitem la ciutat d’aprenents i comence a moure’m pels passadissos mig il·luminats, mig en ombra de la meua professió de luxe. Em dedique a portar unes coses d’uns llocs a altres llocs, diferents, separats pels conceptes d’identitat col·lectiva, per aprendre de tots, dels alumnes, dels veïns tan dissemblants, de mi i les meues reaccions. Resulta difícil imaginar un viatger tan estàtic com jo, de nom docent, que aprèn de les cares i els gestos, especialista consumat si hom ha estat rei del finestrell omnipresent i poderós. Així voldria continuar, començant des de zero però ja des de la talaia panoràmica d’un altre finestrell, aquest dirigit cap a l’oest, llit tramuntanal desviat i farcit d’arbres, verdors exagerades per com ha estat de sec l’hivern. Així voldria la vida, ara ho sé, tranquil·la i distant de posicions enfrontades, porta oberta per a qui ara comença el seu camí, sense distincions, amb les lògiques preferències, casà oberta als viatgers que cerquen un espai on reposar-se un temps mentre els canvis s’asserenen, mentre els cossos tornen a emprar les positures habituals i és altre cop possible ajupir-se sense por d’esclafir-se el cap contra un seguit de paraules i frases inoportunes, que això és el món, inoportú de vegades i cal un lloc on desfer-se’n dels llaços incòmodes. Obre casa al desconegut i jueu atorga la humana condició a qui la cerque, amb el benentés que els miserables no tindran cabuda el breu espai i temps que, increïblement, comences a textualitzar, ara i aquí.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top