Quadern de Tornada VII

06/03/2020

Improductivitat

Abril (2004) ha estat un mes poc productiu, pel que fa a aquestes provatures d’escrits que practique d’ençà d’uns mesos. Les Pasqües a Consell, punt d’habilitació cap a la norma, han estat francament pacífiques i llegides, potser una mica massa descontrolades pel que fa a la climatologia, excessivament canviant i capritxosa, amb uns matins de sol esquerp i unes vesprades de vent i pluja intermitents, amb baixades sensibles de la temperatura en dies concrets. D’ençà que vàrem arribar a Mallorca, més concretament des que es va vendre l’orxateria de la platja, maig de 1996, sempre hem passat les Pasqües a l’illa, amb més o menys fortuna climàtica. S’ha de reconèixer que per aquestes èpoques de l’any, la primavera, en què encara hi ha poca presència de turistes per la roqueta, si el temps acompanya i pots estirar-te al sol, és tot un plaer anar de cales i calons, estrets i dunes, golafrejar de sal i sorra, d’aigua i ventet lleu de l’embat, olor de pinassa i aroma de prat encara humit del recent hivern illenc, estendre els cossos nus a la vora d’una mar pletòrica de renovellada harmonia, ara que els barcos no sovintegen nombrosos les superfícies transparents i nítides de la mediterrània, oldre el salnitre de l’ambient rocallós a l’aguait del foc encès a propòsit d’una paella improvisada, sempre excel·lent i ajustada en quantitat per definició i conveniència, capbussar-se tènuement i ràpida a l’aigua freda i solitària d’un qualsevol dels infinits racons que afiten el territori més marítim que terrestre, més dels passavolants que dels aborígens, dels nou vinguts més que dels Rogers, definitivament nostre, dels catalans peninsulars del sud, que òbviament compartim amb qui vulga gaudir d’una de les raons per les quals paga la pena l’illa, la seua frontera, inqüestionablement desconeguda per als de dins, font d’atacs i perills seculars, atractiva i eròticament camuflada per als visitants, de més o menys nissaga, sempre més carregada d’urbanisme i ciutadania que la pròpia de l’aïllament. Aquestes són les Pasqües que enguany no han estat possibles pel temps variable que hem patit, però que altres anys sí que hem pogut plaure. Pràcticament, això és el que hom pot fer tot el temps, llegir i descansar, dormir com feia temps que no ho fèiem i llegir, afartar-nos de lletres (Stevenson, Defoe, Porcel, Torrent, Riera) i menjar a casa cada dia el que ens ha vingut de gust, atendre les notícies del canvi de govern, observar els gestos repetits dels veïns que s’alegren de tornar a veure’ns, fer una mica de barret amb els més agosarats, demanar alguna curiositat pels canvis produïts a la fesomia del poble, com ara noves construccions, particions de finques, planificacions urbanístiques d’última hora, presències discretes de nouvinguts al nostre carrer, nous cotxes que delaten nou veïnatge i silencis al matí que dibuixen canvis d’hàbits en el proïsme més pròxim.

Particions

Avui hem sabut que les famoses particions de finques a l’illa continua sense fre. Finques, en concret aquesta a què em referiré de Consell, camí des de Sollerics amunt cercant el del Raiguer, a mà dreta, després de travessar les vies del tren que encara rutlla entre Palma i Inca (dic encara perquè el d’Inca a Manacor ja ha passat a millor vida, de moment), partida ja pel camí suara esmentat que du del poble pel dels Sollerics cap al del Raiguer, perpendicular al traçat de la via del tren recentment recuperada entre Palma i Inca, que un temps tenien en amo a famílies senceres de nissaga nombrosa i que ara no poden ni mantenir-se tancades. El senyor, en aquest cas senyora, infermera a Son Dureta, i amb cases a Valdemossa i Palma, no pot mantenir la casona de darrere de Son Bet i vendrà aviat la seua part. Ara de moment s’ha hagut de partir perquè els propietaris hereus d’una tercera de la finca sí que volen mantenir-la, però aquesta senyora, infermera i soltera, vol vendre i consumir en aquest món allò que a l’altre, morts els pares, no s’endurà de ben segur. M’ha recordat aquesta història que hem conegut avui la de Baltasar Porcel ‘Olympia a mitjanit’, farcida de casos illencs en descomposició, illa perduda de referents, òrfena de fars en la fosca, abatuda per tempestes de canvis que en res volien ni podien aprofitar el que es trobaven al davant, espai de pèrdua, de novetat, d’alternativa, malauradament basada en el guany ràpid i competitiu, perquè no basta en vendre com fa el veí,. És que s’ha de vendre ‘aparentment’ en millors condicions i amagar la necessitat de fer-ho fins a límits desconeguts pel món actualitzat i globalitzat del segle XXI. L’home que ens explicava avui la història de la partició i de la posterior venda, sense dir-ho, venia a fer-nos veure que es parteix perquè una part vol vendre, encara que als ulls del món semblava que es partia perquè una part volia mantenir la seua. Francament, els mallorquins han esdevingut notaris interessats de la compravenda d’un territori que ja no els pertany però que encara senten com dels seus morts i soterrats avantpassats.

Camins traçats

Els passejos de cada dia cap al centre, cap a l’IES, s’estan convertint en la millor experiència, física, de fa molt de temps, i també mental, per què no reconèixer-ho. Són un plaer indescriptible, si hom ho relativitza respecte de fa uns mesos, en què el viatge amb metro cap a la feina esdevenia poc menys que un transport rutinari cap al centre de concentració, encara a les fosques, amb la por a la pell, el cos encongit pel fred mental, el record de l’enfrontament present a cada segon del dia, els bàtecs del cor accelerats i excedits de tota mesura raonable, les passes feixugues com de busos perduts en el fons marí, sense alè a l’ànima ni paraula a dir, cares repetides les del forn, de l’estanc, de la pastisseria, les del bar de la cantonada de Colon amb Hernan Cortés, refugi d’esfínter aquell primer dia fatídic en què no hi vaig ser capaç ni tan sols d’arribar-hi net i estalvi, ni sa, a les portes del tub, que en res em recordava cap espai acollidor. Quins dies, Déu meu, de boca seca i nits en vetlla, maleïts dies de verí en la sang acumulat per tanta ignomínia, dies de pànic i amagatall quan llegia a les fosques reclòs com un esperitat mig enfollit pels records i el present tan enormement fugisser i lleig, dies eterns de buit, àcids com la fel, dies en blanc, sense vida, tocats per la mà de la mort, pluja, nit, fosca. La mà que et paralitza la marxa cap al centre, que et retén i et fa dubtar i t’impedeix mirar al davant com si esperares trobar-te amb el dimoni més acarnissat que és el teu mirall desencaixat. El metro o els exteriors, tant se val, l’infern era més mengívol. El psiquiatra diria que es tractava d’una forta depressió, i diria bé en aquest cas, i es deixava fora tantes coses que no cabien en el diagnòstic que arrenglerades una al costat de l’altra podrien omplir una altra fulla d’ingrés al manicomi. Quanta barbaritat en un cos acumulada. Fa uns mesos hom eixia al carrer de matí mort d’entrada i arribar al centre i entrar a l’aula era com aguaitar al fons marí sense equip per respirar, t’ofegava el fet de passar llista, els noms i els llinatges, pobres alumnes, els esbufegaves quartejats de mena, que ni ells sabien a qui et referies en nomenar-los, ni tu encertaves on mirar i com per confegir-te un mínim de seguretat que del nom et portés a l’ésser, perdut entre tanta energia, mancat de forces per emmotllar-la, per dur-la d’un lloc a un altre, tasca del docent, i en el camí aprendre ni que foren els noms dels pobres alumnes, i del teu cos assegurar uns mínims que serviren d’exemple a tantes mirades ansioses. Res, la mort més absoluta. Es fa difícil d’explicar-ho, però és en aquest context que hom ha d’entendre l’actualitat lluminosa que s’obre davant meu cada matí ara, cinc mesos després, sis mesos després, amb l’alta del psiquiatre a la butxaca, de dobupal exempt i d’orfidal alleugerit, els peus em volen al matí mentre es dibuixa el rosa al fons del pont de les gàrgoles, sobretot la fortalesa ingent que se’n desprèn de les quatre aus humanitzades, que abans eren enemigues i ara te les imagines portant-te folles al pati de l’IES per fer un recital de positures enlairades, Déu meu quin canvi de perspectiva, desitjant arribar-hi per compartir gestos i cares, cossos i rialles, ulls endormiscats i respostes a mitges, salutacions cordials dels conserges, sempre tan amatents, ara és diferent, és clar, saludar el forner, voltar la cantonada i coincidir amb els contractats de l’obra, creuar els semàfors de vies principals i contemplar les cares dels viatjants d’autobús, fer un tros de camí acompanyat d’algú, anònim, cada dia diferent i algun dia el mateix, a qui reconeixes perquè ara mires fins i tot els humans de qui tan lluny volies abans mostrar-te, gosar incrèdul en el pas en roig fet de botets, tan distants de mi que em sembla trobar-me al davant d’un desconegut que imbècil creua el carrer content en aquestes hores del matí, ara sí, de dia, no com abans, fosques hores matinals i fredes, amb coll de camisa els dies que de tan bon temps com fa t’ho permet l’oratge rosa i blau que va avançant-se com els teus peus avancen sense embull ni destorbs ficticis en el seu camí planer i llarg, de més de tres quilòmetres d’anada i d’altres tants de tornada, per l’avinguda de França, per evitar el carrer de les Illes Balears, són carrers diferents, l’un de nova planta, d’edificis de més de deu plantes, encara en construcció, que m’enlluernen en la seva concepció arquitectònica, l’altre un carrer de trànsit antic, si més no fins al del Dr. Candela, de records i d’altres herbes, que desemboca al de Menorca, i enganxa amb el d’Eivissa, i que preferisca la de França, per la novetat, sóc poc gavatxó, però París sempre valdrà una missa, i ara més que mai que la germana la hi habita al carrer dels francs burgesos, en una família on som francs farts i algun roser per adornar, passejos aquests els dels matins d’ara que et projecten endavant, seria capaç de continuar caminant hores i hores, extenuat fins i tot caminaria, observar els treballs feixucs de les construccions de la Creu del Grau, el nou Corte Inglés semblant al de Lisboa, són uns luxes de l’enginyeria els detalls de les finques que hi estan fent, d’unes immenses foses que serviran per a fer els fonaments i els garatges d’obligat compliment, per no parlar dels edificis del llit del riu, vertaderes catedrals del demà, l’espina dorsal del palau de la ciència, la cuirassa rèptil del de les arts, l’ull invertebrat de l’hemisfèric, les veles allunyades de l’oceanogràfic, l’olor d’herba tallada de fresc, les torres, les torres, la gentada que hi viurà, quin volum de negoci més desorbitat, si Zaplana ho pogués fruir, desgraciat, descavalcat ja de la presidència orgànica del poder valencià (28 d’abril) finalment, alguns negocis en marxa, bancs, perruqueries de disseny, bars de marca, tot car, caríssim diria jo, de preus galàctics, els rics de les moreres que contemplaran la Copa d’Amèrica des de la terrassa de ca seua, però de debò, sense haver-se d’enfilar estranyament en cap gest, des de la butaca del saló, amb prismàtics, nus, prenent el sol de la planta catorzena, l’avinguda de França en plena expansió, ostensiva, enfilant-se cap a les portes del port del futur, germà de l’aeroport del demà, fins que enfile la cantonada de la caixa, vorege un nou centre que hi fan els de l’empresa pública d’Educació, a consciència, ampli i clar, de trinca, i per Noguera creue la interminable avinguda del Port, ràpidament, com de fugines, i entre en José Aguilar decidit a arribar a la segona casa en horari de feina. Són tantes les coses que et passen pel cap en tot aquest camí, llarg i tranquil, futurista, ciutadà al capdavall, sense més afegits, després de deu anys a l’illa hom em permetrà que fruïsca de la meua València, la que jo m’he fet a la meua mesura, la València valenciana impossible per molts coneguts i que jo fabrique cada dia, al centre, cada dia més en converses, a l’aula, amb els alumnes a qui els faig parlar i escoltar, demanant als obrers, contestant als vianants, la València impossible i que tanmateix existeix, la valenciana cap i casal del regne, del País, la que cada dia passege més i més a gust, cada matí cap a la feina, la meua feina, la de tots els luxes imaginables. He entés, finalment, que no es pot viure fora de la realitat i pretendre a més a més tenir raó, són dues coses incompatibles, hom si vol hi pot viure allunyat del dia a dia, i fins i tot morir-se, però no tenir al mateix temps cap relat compartit en present amb ningú, cap raó que t’assistisca en moments de debilitat. El món és injust en aquest sentit, no permet viure-hi dins i fora eternament a ningú. Un temps, el de les fosques, creia que era possible, i vaig anar una mica més enfora d’allò que l’humanament raonable haguera aconsellat, i vaig pagar les conseqüències. No és possible formar part del grup i jugar fora del camp, o a l’inrevés, cosa encara més patètica si cal. No canvie per res del món el viure d’ara amb l’angoixa d’abans, la pena eterna que m’acompanyava pels camins del món en la creença de tenir sempre argument i veure la partida des de fora. Que fàcil és passar pel món en aquestes condicions, si el cos t’aguanta, endavant, faràs un borinot ben engreixat, però poc més. Solament uns pocs creadors que els deus han volgut tenir per compte seu a la terra, es poden permetre el luxe de mirar-s’ho des del cel sense angúnies compartides. Uns pocs, com els bons jugadors de pilota, però no els seus satèl·lits, humanament violents perquè dia rere dia perden més i més patrimoni en el joc dissortat de la vida.

Moreria

És el darrer dia d’abril i no voldria deixar passar l’oportunitat d’afegir alguna cosa més aquest mes tan poc prolífic en lletres, tot i haver-se celebrat el Sant Jordi de rigor, i el 25 d’abril, encara que dissabte 24, amb tots els honors i més. Segons l’organització n’érem gairebé 40.000, segons la policia prop dels 4.000; mai entendre les maneres de contar a la gent tan desinteressadament. És evident que algú menteix, em sembla obvi. Va ser una manifestació tranquil·la, si la comparàvem amb la de l’any passat, 2003, l’any segurament més tens i reaccionari que ha hagut de passar l’estat Espanyol des del colp d’Estat del 23 de febrer de 1981, pel que sembla de l’ambient que es respirava per tot el recorregut, com si els manifestants foren portadors d’alguna malaltia greu per a la ciutat i hagueren de ser embarcats el més prompte possible, com en la nau dels folls de l’Edat Mitjana. Tampoc entenc tanta por a la divergència política, si es manifesta d’una manera cívica, com era el cas, com sempre s’ha fet, d’altra banda. De vegades em demane d’on prové aquest pànic a la vessant catalana de la societat valenciana, la que parla valencià, que en la seua parla expressa el nom del cap i casal, del territori per extensió, de tot allò que ens defineix com a poble, si més no d’una manera més absoluta i definitiva. No ho entenc. No em serveix de res la tesi externa que parla d’una Catalunya excessivament forta amb el País Valencià de company de passeig, perquè ja s’ha demostrat massa vegades que això podia vendre a l’interior els anys de la transició, però ara mateix no hi ha cap empresari amb dos dits de front que això s’ho crega, ni cap polític que s’empasse que ningú no votaria cap plantejament d’independència, ni aquí ni enlloc. Potser un temps fóra possible vendre la burra de l’anticatalanisme i que encara quede gent que per pròpia burrera i inèrcia continue veient en els catalans la mare de tots els mals, però comencen a ser majoria aquells que pensen que els negocis que puguen promoure un arc mediterrani ben definit són ben sucosos com per deixar-los perdre per fer el ‘burro’. Jo apuntaria un altre motiu més profund en aquesta continuada manifestació de rebuig; el capitalí castellà sempre ha vist els valencians de parla més pròxims als moros que a uns conciutadans actuals. Som vistos per les forces vives castellanes de la ciutat i del país com una mena de moros per expulsar, com si la feina feta l’any 1609 no s’haguera fet ben feta. Els resultem tan estranys que es fan el compte que no som del mateix territori, o que l’ocupem per una mala política de repoblació després de l’expulsió. En realitat ens tocaria viure a les covetes de Bocairent o al Castell de la Reina Mora de la Valldigna; com a molt, al castell de Bayren de Gandia, i para de comptar. Però clar, ara veuen que som doctors, economistes, metges, i perden l’oremus, no s’ho expliquen. Jo confese que no puc ni oldre’ls perquè els veig com els usurpadors covards d’un espai que no els pertany, no per parlar en castellà, sinó per haver estat incapaços, ni tan sols, de fer una feina ben feta. Han tingut 300 anys per acabar d’exportar-nos a la Berberia i no ho han fet per mandra. Fa cinc-cents anys que dura la política de castellanització del territori i per no saber no saben que ‘Jaraco’ es diu Xeraco, i que la corbella també serveix per a tallar caps. Ara s’espanten de tenir-ne a tants en contra, de moros i de cristians que parlen moro, però és evident que s’ho han buscat després de tants anys fent el ‘burro’. Per cert, a Russafa, que és on jo visc aquí a València, està ple de moros com jo i d’altres que parlen el berberesc.