La revista degana en valencià

Quadern de Tornada VIII

25/03/2020

Maig

L’arribada

Temptativa de relat

Un mallorquí despistat

1 L’arribada (5.05.04)

¿Te has cortado el pelo?

Claro, jilipollas, que no te enteras.

Aquestes varen ser les primeres paraules que Jordiet, Jordi Bibiloni Alonso de nom estàndard, va escoltar el dia del seu bateig com a docent a la Ciutat de València, on havia estat destinat erròniament en un concurs de trasllat d’àmbit nacional, en haver-se suspès cautelarment el d’àmbit autonòmic per frau notori a la conselleria d’Educació de les illes. El govern en el poder a Madrid havia optat per aquesta solució salomònica, no donar el concurs per nul, per no malbaratar les opcions dels gairebé déu mil funcionaris que es veieren afectats indirectament per la jugada del PP a les illes, amb el vist i plau del partit autonomista per excel·lència, el Partit de Mallorca. Així que els Jordiet de Mallorca, que mai no havien somniat ni en la pitjor de les nits que eixirien de sa roqueta, es veieren expulsats del paradís, que d’altra banda ja començava a semblar-se més a Hong-Kong que no pas a l’illa de la calma.

El dia era clar i llampant, d’un blau desconegut per Jordiet, més avesat als blaus empastissats de l’illa per la humitat de l’ambient, tota illa és així, suspeses en l’aigua com estan, de visibilitat reduïda, d’hiverns que assenyalen llunyanes malalties d’ossos, de terres relliscoses, però sobretot de paisatges aplanats pel poc relleu que permet l’aigua en suspens a l’aire, tot més barrejat i difús, els núvols i les muntanyes confosos en el mateix pla, radicalment diferent d’aquesta visió d’avui, cel nítid amb els colors del verd del riu i de les acàcies que poblen el barri de Russafa i l’Eixample vius com l’alfàbega que s’havia endut amb ell des de l’illa, record melancòlic del partit de la seua vida, el Partit de Mallorca.

Havia eixit de casa d’hora, era el seu costum, d’ençà que es dedicava a aquesta feina tan poc reconeguda, li agradava de passejar una bona estona abans de presentar-se davant dels alumnes, sobretot els primers dies en què calia arribar ben tonificat, ben disposat, els sentits alerta, la mirada sostinguda i capaç de guanyar les batalles de resistència a què seria sotmesa en les properes setmanes. Els alumnes, els primers combats amb el professor, els plantegen visualment, gestualment, obertament, sense concessions, fent servir tota l’artilleria de què disposen, calia anar preparat i res millor que una bona caminada matinal per refrescar les idees i planejar l’operació d’apropament, les primeres presentacions, les indicacions bàsiques que fan referència a avaluacions, actituds, els mínims que se’ls exigirà per poder aprovar l’assignatura sense que hagen de perdre la vida en la temptativa, però sí un esforç genèric, generalitzat, d’abast universal, que després ja començaríem a aplicar allò tan comunista de a cadascú segons les seues necessitats i de cadascú segons les seues possibilitats, que no deixava de ser l’ideari de la Logse dels ‘sociates’ i que ara els del PP volien arraconar amb la famosa Loce, que no se sabia fins on s’aplicaria, si és que algun dia veu la llum real després del desastre electoral del catorze de març (2004), però als alumnes allò que els interessava en els primers compassos era esbrinar fins on podien arribar en el tira i arronsa aplicat sense pietat al professorat en general i especialment als nouvinguts, més perduts que un ànec en la cuina d’un restaurant pequinès, volent dir dues paraules seguides amb trellat, sense que la veu tremole, aplomadament, amb seguretat, assenyadament i ferma, d’aquí els preparatius diürns a consciència els primers dies, els més importants, els bàsics i decisius primers dies, on tan important com el parlar era el vestir, el bolígraf que feies servir, com agafaves el guix, cap on miraves en cas de fer com si pensares una paraula més adequada que l’altra, tota una disposició escènica perquè els alumnes no notaren la cosa, la cosa que tan atemoria el Jordiet íntimament però que no podia manifestar ni al més íntim dels companys de feina que, d’altra banda, no existia encara. Totes les prevencions se’n podien anar en orris i no hi hauria cap resiliència possible que el fera tornar al solc, el trauma seria inevitable, la ferida massa profunda per poder-se enganxar al nou lloc de feina, distant, ja li ho havien augurat, ell mateixa ho sabia d’altres persones que li havien dit que a València es menjaven crus els que parlaven en la innominable llengua catalana i el desastre es produí, inexorablement.

Este sí que habla catalán pero catalán

Ja te digo, casi.

Un corrent elèctric indesxifrable va recórrer el cos nu, ara sí, obert a totes les mirades, del pobre Jordiet, Déu meu, i mira que l’havien avisat aquelles primeres paraules de la cap del seminari uns dies abans, el dia del primer claustre, avantsala d’allò que l’esperava en aquest sant centre de secundària quan li va dir en presentar-li un nou company de seminari,

Et presente el Josep, un company del seminari de català…bé de valencià, si ací no podem dir de català ja em diràs.

Combustibles

Ja sabia jo que si abril era poc productiu, tard havia de començar la sembra de maig, i més ara, que se m’acut encetar un nou apartat de lletres de nom esquiu ‘Un mallorquí despistat’ que segur que acaba fent figa o canviant de títol, fins i tot de destinatari, ara un suposat lector, i després per al consum intern i privat de casa, i com a molt algun despistat d’on siga que s’afegesca al desvari, què hem de fer si la llenya no dóna per omplir la llar i potser no paga la pena d’encendre-la, com quan a casa de Consell fa fred però no en fa prou com per fer els necessaris oficis que precisa ‘Harry Potter’, que és la nostra estufa de carbó privada, comprada a uns francesos del mercat dels diumenges del poble de Mallorca, via foto, perquè on realitat vàrem anar a trobar-la i pagar-la, carregar-la al cotxe i pujar-la fins dalt a l’estudi, va ser a Sencelles, devora Biniali, de segones mans, feta a començaments del segle XX al nord de França, pròxim a Brussel·les, que encalenteix una barbaritat amb el carbó comprat devora el mercat de Santa Catalina, a l’altra banda de la riera palmesana, al carrer de Sant Magí, a una catalinera franca, d’aquelles que encara es veu venir de lluny els llonguets de ciutat amb cara de sabuts i que segurament jo dec despistar bastant perquè en no ser-ho, de Palma, per la parla òbvia que tot d’una detecta qualsevol mallorquí de mitja canya, molt més encara una catalinera avesada a la devastació del poble, ara barri, feta pels ciutadans i ara pels immigrants, segur que li infringesc una sobtada sotragada cada cop que hi vaig per carbó, sorpresa pel ritme tan poc harmònic que dibuixen els meus viatges, i més encara darrerament d’ençà que no hi vivim a l’illa de seguit, en què les visites en fan a deshora, improvisadament, de Consell estant decidesc d’anar-hi quan trobe que la provisió de carbó disminueix perillosament, en dies de pluja i fred que assenyalen baixades intenses de les temperatures, seguint els consells de mon pare, que on només en feia falta un d’estri en tenia dos per si de cas, com una mena de ferramenta d’aquelles que tenia guardades sota l’escala de caragol de l’orxateria del passeig, així jo amb el carbó, quan encara me’n queda prou per botar-li foc a l’estufa m’aprope a Santa Catalina, tafaner, amb el propòsit de fer d’home de casa, que les meues xiques m’esperen arrecerades i segures de l’èxit de la meua excursió, de vegades barrejada amb una visita al dispensari de gas Repsol en format bombona taronja, al polígon de Son Castelló, d’energies renovades va la visita i les despeses que amb el gas i el carbó ja em pot ploure i fer fred pel poble, definitiu si faig una xicoteta aturada a la benzinera de Santa Maria, que a Consell no n’hi ha, i carregue el dipòsit del cotxe, ara sí, ple d’energia n’estic més que disposat a tornar-me’n a casa i mostrar-los-els-n’hi amb total condescència els trofeus a les meus xiques de la butxaca pagats, que res no regalen avui en dia, i menys encara a l’illa on pot ser que la llum se’n vaja si fa més fred del normal, que el carbó s’acabe, si hi neva una mica més del compte, que Repsol faça fallida de reserves, si la mar s’encabirona una mica més del compte, ara que encara no s’ha fet l’oleoducte famós, el planejat pel Zaplana i el Matas quan havien de ballar damunt d’ous de Pasqua eternament, mentre les dones d’ambdós, conegudes de comarques valencianes, casada una amb el cartaginès i l’altra amb el foner, pastaven les panades aquelles que al senyor Sampol se li varen passar de mena posades al forn a mala hora un dia abans de les eleccions autonòmiques del maig de 2003, que les benzineres tanquen a l’hora foscant ploga o neve, o faça fred o sol o altra cosa desconeguda, que els illencs són molt seus, idò jo, pel món d’excursió, de tornada quasi a casa, avançada la boqueta de la nit, mig oberta per començar a devorar els desprevinguts viatgers d’hores passades, carregat de benzina, de carbó i de gas m’atanse a poc a poc, cap a casa, on m’esperen amatents les meues xiques, deleroses de veure’m de tornada, n’estic segur que així és, i per a elles escric el que escric, i per elles també ho faig, que no és altra la raó que el ‘divertimento’ de refer el relat en què m’havia convertit, tot un desvari per al món, el pròxim i el més allunyat de la raó que hom puga imaginar.

Avarícia

Resulta sorprenent com són de lladres les entitats financeres, fins al punt de resultar literalment cobdicioses, àvares, farisees, abusives de mena, sense escrúpols. El mes de desembre vàrem sol·licitar un préstec d’aquests d’urgència a Hispamer (Banc de Santander) de 10.000 euros. Ens en varen ingressar solament 9.780, cobrant-se d’avantmà 220 euros de despeses per la constitució. Després de pagar cinc mesos, de gener a maig, ambdós inclosos a 222,48 euros, la qual cosa fa un total de 1112,40, encara queden per pagar 9.804,67 euros, després d’haver-ne pagat un total de 1332,40. Si ara vull pagar la totalitat dels 9.804,67, en realitat n’haig de pagar 10.114,93 pel 3% de penalització resultant, encara 334,93 euros més dels que jo vaig rebre, que fan un total de 1.667,33 per un prèstec de 10.000 euros durant mig any, no arriba, a un interés anual resultant d’un 33,3466 %. Impressionant i depriment. Vaig a encetar les passes per desfer-me’n ràpidament.

Continuació del relat

  1. Dia de pluja, també avui. Em pregunte què estarà fent Jordiet un dia així a una ciutat desconeguda, lluny del caliu de la casa de Mallorca, apartat dels seus per llur negligència, parsimònia que en diria Maragall, perquè això va passar en el cas dels trasllats, lentitud a l’hora de resoldre allò que els sindicats germans d’altres territoris es varen avançar a denunciar ràpidament però no obertament per no ferir susceptibilitats alienes, laxitud en les formes i una forta displicència per les sol·licituds de demanda rebudes a la casa gran de la Conselleria, com així s’anomena on es va coure tot l’entrellat de les il·legalitats. Ja ho va advertir el delegat del govern recentment anomenat pel partit al govern central de la nació, que esperava rectificacions per part del govern autònom, però res, com si ploguera, encara varen contestar que suposaven que allò dit pel delegat no passava de ser un comentari desafortunat i que el govern de Mallorca no ho tindria en compte de cap de les maneres, si no era que afegien alguna cosa, com ara la dita pels sindicats docents i no docents, que el concurs de trasllats representava una clara i oberta jugada xenòfoba i discriminatòria que no volia només que afavorir els de sempre, els de dins, els de amb casa a l’illa des de sempre, com més arrelats millor, que era un decret de concurs que mirava solament pels avantatges dels autòctons i que deixava els nouvinguts, en cas d’arribar-hi, amb el cul a l’aire, amb menys possibilitats de tenir una plaça, no ja decent que era del tot impossible, sinó ni tan sols fortament escorada cap a les perifèries de l’illa, que amb prou feines esperava ningú de fora d’obtenir-ne cap mínimament que es mereixera un nom així, decent, però completament convençuts de la seua bondat havien tirat pel dret i havien ignorat la protesta unànime de tota la comunitat funcionaria, docent o no, que fins i tot s’havien implicat els processos de trasllats d’altres cossos de l’administració de l’Estat, i això sí que no anaven a permetre-ho els de Madrid, fins aquí s’havia arribat després de vint-i-cinc anys de caciquisme pur i dur, que semblava que Franco encara hi era per la ‘roqueta’ fent i desfent a la gana, que els anys de la democràcia no havien ajudat gens ni mica perquè la ciutadania de l’illa prenguera part del joc en les eleccions cap a alguna opció que no fora la de sempre, la del de dins per als de dins, de tanta por com tenien als de fora, foren d’on foren, de part forana, de terra de moros o de París de França, aquí es trencava la baralla. Ningú s’explicava com era que a cap altre lloc de l’Estat mai s’havia donat això de no governar les ‘esquerres’, si algú avui en dia es mereixia el nom, tret de la part gallega del territori, que tenia la seua explicació pel fet de l’aïllament en forma d’aldees del lloc, però de l’illa de la massiva afluència de turistes, cap antropòleg no en podia donar una explicació clara, si no era que l’hermetisme i la impermeabilització total i absoluta dels ciutadans autòctons havia guanyat sorprenentment la partida a més de cinquanta anys d’anades i arribes de gent de fora, més de vint milions cada anys, per mig segle, mil milions de persones que havien passat sense pena ni glòria per davant dels nassos dels avantpassats dels illencs sense que aquests no feren ni ‘mu’ ni donaren cap resposta ni senyal de vida. A Galícia es podia donar el cas, que acabarà segurament amb la mort del dinosaure Fraga, però a les illes, després del desnonament de l’amo Canyelles, la substitució pel Soler, la mort per coltell d’aquest a mans del Mates, per no parlar de l’interregne que no conta del ‘Pacte de Progrés’, que no es va arribar a saber si era o no de dretes, d’esquerres o del mig, de tan poc com va durar, ningú no s’explicava com era possible això, una mala passada pels Jordiets de torn, que sempre havien pensat que tanmateix no es podia fer gran cosa per canviar la situació, fins que aquell dia li va passar factura tanta desídia, el dia en què es va assabentar que havien inclòs tot el procés autonòmic de trasllats dins del sac del concurs estatal per evitar la més que probable xenofòbia i discriminació que s’havia denunciat. Quin dia més gris aquest pel Jordiet, plovent, a una ciutat estranya, més que això, enemiga, com l’havien ensinistrat força bé els frares del departament de Filologia Catalana de la UIB on va estudiar.

Continuació del relat II

  1. L’institut era per a Jordiet, com ho diríem per no ofendre ningú, ell que tants anys portava treballant a les illes, a la seua estimada Mallorca, però també a Menorca i fins i tot a Eivissa, si tant volem estirar la imaginació, què sentia per aquell lloc de feina, en forma d’ouera invertida, gris com l’hivern més humit, allunyat d’on vivia, d’una contundent arquitectura típica i pròpia dels setantes, orgullosa de si mateix, de fet havia estat catalogat com a BIC, bé d’interès cultural, no sabia el Jordiet exactament per a qui resultava tan interessant l’edifici, si de fet era més aviat ‘feo’, com ell deia, llonguet de nissaga, aquest maleït institut on l’havien enviat poc menys que exiliat, de famós n’havia de ser perquè hi figurava fins i tot als plànols turístics de la ciutat, era l’únic cas, amb el breu nom d’’institut’, que així era com era presentat, devora d’altres il·lustres centres de València, ciutat estranya pel Jordiet, com ara el Col·legi Ramon Llull, que ja li resultava més familiar per allò del nom, Universitat, Estudi General, que tampoc no li podia resultar gaire foraster atès que a Palma també n’hi ha un d’aquests, niu de l’antiga Universitat, era curiós comprovar com n’hi havia de semblances a dojo entre la seua flonja ciutat illenca i aquesta més militar ciutat peninsular, ‘mem’ si encara tenia raó aquell eixelebrat que em deia que haver-ne n’hi havia de coses paregudes, i fins i tot entre Palerm i Barcelona, si molt estiràvem la corda, a ell, que sempre li havien dit a la UIB que al País Valencià la catalanitat era morta, veges tu què no farien amb els mallorquins, que encara ‘parlam’ més ‘raro’, i a més, que l’única experiència estranyat de casa havia estat la ‘mili’ i ja n’havia tingut prou de conèixer ‘valencianets’ en aquell barco ancorat a la base naval de Cartagena, que no ho tenia gens clar això de fer feina a València després de tanta i tanta propaganda en contra, l’Institut, ara sí, en lletres grans, després de comprovar que era un centre reconegut per la Diputació de València i l’Ajuntament de la Rita com un lloc paradigmàtic de la ciutat, li resultava no obstant això, més obscur i pla que un dia de missa i bunyols de vent, com aquells que es menjaven els seus alumnes illencs el dia de les ‘verges’, més tancat que aquell cementiri jueu del pla de Mallorca, imagina-t’ho, més sorollós que una pinada d’estiu a l’illa de grills farcida, de passadissos petits i estrets, de sostres baixets, insuficients per les alçades dels nous ciutadans de quaranta-cinc de planta de peu, que eren molt més alts, no arribava encara a entendre-ho, que els corresponents i similars alumnes illencs, ho faria el menjar, l’aire, la humitat, el salobre, qui-sap-lo què ho faria, el cas era que les elevades altures dels xiquets l’empetitien a ell més encara, de natural bastant normalet, calb, que en res, però, desentonava pel pati del centre, tan aliè com li resultava i en canvi tan ben posat en el paisatge de l’escola com resultava, fins i tot els banys s’havien quedat petits, déu meu com creix aquest jovent, amb prou feines hi cabia un adult en els destinats per als professors, i els dels alumnes semblaven una mica de joguina, amb poques places i reduïdes, les finestres, a més d’enreixades com si d’un privat espai mongí es tractés, disminuïdes en altura, la qual cosa et feia corbar-te si volies escodrinyar l’exterior, poc atractiu, tot s’ha de dir, el pati, mig tancat, mig obert, convertit en cosa pràctica perquè els alumnes hi puguen jugar al futbol i poc més, però amb els racons més bonics i històrics tancats a l’ús del comú, amb veritables peces de museu paisatgístic que han hagut de privar de la barbàrie quotidiana que practiquen els alumnes en la seua totalitat, espais on les aus estan lliures del desvari i la disbauxa col·lectiva en què es converteix el pati a l’hora de l’esplai, fonts municipals de ferro, pesades i a prova de la més feréstega de les reaccions juvenils, arbres de gairebé quaranta anys, arbres de l’amor i acàcies, pins i tarongers, es veu que és un centre d’aquells dels inicis de l’escolarització per a tothom, quan la ciutat es va obrir generosa als nouvinguts de més enllà de les fronteres del país i de dins d’aquest petit país on no plou o plou massa, plantes autòctones, romer, timonet, espígol, camamil·la, savines arboritzades, llorers gegants, cepells, ginesta, herba sana, fauna pròpia i en abundància, i flora d’exportació, com ara algun castanyer, sant centre encara se li assemblaria fins i tot a algun d’aquells de l’illa del meu record que tant enyore, centres que han estat símbols de l’educació de la ciutat, de la formació de munions senceres d’universitaris que després han estat càrrecs més o menys sonors del poder establert, centre roig un temps, centres forts, emissors de conductes, centres que varen ser emblemàtics i poderosos, es veu en la presència dels conserges, que encara et parlen de vostè, déu meu quin luxe entre tant pocavergonya solt pel món on anirem a parar si açò no ho atura ningú, centres que varen dissenyar ideològicament el futur d’alguns departaments de les facultats més esquerranes d’un temps, dels temps de Franco i encara, quan la policia no s’atrevia a entrar a les facultats no sabem si per por o per respectar allò del capítol a part de la universitat que juntament amb l’església es respectava un temps on era possible acollir-se a sagrat, un centre, ja es veia tot d’una, abocat al fracàs, al cansament més absolut, a la praxi d’allò precís i prou. No deixava de ser curiós que ell, tan poc donat a les solemnitats, es trobara ara immers al bell mig d’un centre d’aquells que podem anomenar sense por a equivocar-nos d’històric. Bastava veure com se les ‘gastava’ la directora, feta emblema del centre, però això seria per a altra ocasió.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top