La revista degana en valencià

Quadern de Tornada X

08/04/2020

Finances

Potser s’acabaran ajustant les coses, financerament parlant. Un col·lega del Sorolla té un fill que fa feina d’interí a Mallorca, al Pont d’Inca, i pot convenir-li llogar la nostra casa de Consell. ‘Magari’, que diria un italià. Resulta que aquest senyor, professor del departament de Física i Química, si no vaig errat, està casat amb una mallorquina, també docent a Burjassot, no sé si de primària o de secundària, i l’home, parlant l’altre dia a la sala de professors va fer el comentari que coneixia molt bé tot allò, referint-nos com estàvem a Mallorca, que el seu fill hi treballava, que anaven de vacances com uns claus sempre a l’illa, que la dona era de Palma, jo em vaig callar el comentari de si era o no ‘llongueta’, com així els denominen els de part forana als ciutadans de Mallorca, que a banda de Palma no hi ha cap més ciutat per allà, si descomptàvem Alcúdia, que ho és per haver ajudat els nobles senyors partidaris de l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemània en la revolta de les Germanies, que la varen sitiar durant l’hivernada de 1521-22, la cosa és que avui (24) li he comentat si li interessaria al seu fill o coneguts, o ambdós coses, la nostra caseta de l’illa, déu m’escolte, i l’home m’ha avançat que molt probablement vist que el fill hi viu actualment a casa dels avis, molt ample, és cert, ha afegit l’home, però amb poca mobilitat i menys llibertat, que els avis, i més si són mallorquins, et corden curta la cadena de vigilància, el xicot té ganes de desfer-se’n una mica d’aquest control, i m’ha fet l’efecte que el pare, que tots parlen bé dels fills i aquest també, m’ha indicat que el fill de vint-i-set anys té ganes d’anar una mica més soltet, i jo afegiria que son pare també en té de ganes, potser més fins i tot que el seu fill, que aquest en efecte vaja al seu aire per l’illa, a veure si trobarà núvia o amistançada, dona al cap i a la fi, per jaure amb delectança les nits humides i fresquetes de Mallorca, ja ho dic, senzillament m’ha semblat un pare preocupat pel seu fill de qui ràpidament m’ha dit que era un bon xicot, noble i franc, que no tindria ni de lluny cap problema ni amb la casa ni amb els acords de permanència que signàrem, i jo m’ho crec i me n’alegre, déu ens ajude, perquè de debò que fa falta alleugerir una mica la càrrega fiscal que suportem, un xic massa engrandida per a un sol sou, com ara és el cas. En fi, que l’amic del Sorolla, que això acabarà sent si fem negocis, potser amb el seu comentari de l’altre dia, ens ajudarà una mica a respirar econòmicament. Si encara resultarà que l’aliança de Mallorca i València de les Germanies contra l’Emperador, aliança concertada però també prou espontània, tindrà els seus fruits cinc cents anys després, val a dir que aquella ho fou també per motius religiosos i aquesta d’ara només ho serà per raons d’índole econòmica, no se sap mai si també per motius d’església, ara que ho pense, vist com de curt lliguen el nét aquestes bellíssimes persones de Palma, que segur que tracten el seu nét com una joia, però ja se sap que en qüestions de faldilles els mallorquins i els valencians tenim poc a dir-nos, aliança doncs, econòmico-religiosa la que s’albira un cop més, que els agermanats ni estaven d’acord amb la vessant centralista que de la religió tenia l’Emperador, que ens volia a protestants i a catòlics junts en una gran comunitat cristiana universal, Erasme pel mig, ni ho estaven tampoc pel caire globalitzador que de la seua política econòmica se’n derivava una pujada forta dels grans elements aristocràtics i latifundistes en detriment dels més petits artesans i burgesos, petita aristocràcia i ciutadania en general. Bé, ara per això no discutirem, fill de valencià i mallorquina, el xicot ara pot traure a uns valencians del pou fosc financer en què s’hi trobaran, si déu no ho remeia, i tots contents.

“La Batalla de Mallorca. (20-01-04) Llegesc, no gaire sorprés, que comencen a canviar les coses en el panorama lingüístic i polític illenc. El PSM demana la dimissió del Conseller d’Educació, però no la del cap del Servei d’Ensenyament del català, que anava a les llistes del PSM i és del PSM; em sembla que les dues coses són incompatibles: ésser del PSM i cap del Servei d’Ensenyament del Català; sol·licitar la dimissió del conseller i permetre la participació del PSM (directa o indirectament) de la política lingüística d’aquell. Bé, veig que els esperpents són ben vius encara a l’illa, per a la grata diversió del cos d’Inspecció.

D’altra banda, m’agradaria aportar la meva visió, com a ex cap de secció del Servei d’Ensenyament del Català, els anys gloriosos.

En el nostre cas, bàsicament hi ha dues lleis (l’Estatut de 1983 i la de Normalització de 1986) que caldria tenir en compte:

– El català és la llengua pròpia i cooficial del territori.

– Les institucions garantiran l’ús i crearan les condicions que permetin la cooficialitat.

Amb tot, hem de dir que la norma del sistema educatiu de les Illes Balears, en concret pel que fa a l’ensenyament obligatori, el Decret de mínims i l’ordre d’usos, possibilitarien, si s’arribessin a acomplir, que els alumnes inscrits, sigui quina sigui la seva llengua primera, rebessin com a mínim un 50% de les àrees en català.

El sistema educatiu aquí és, doncs, de bilingüisme integral: totes les escoles, teòricament, han d’arribar, com a mínim, a aquell 50%. Si alguna el supera basta que sol·liciti l’autorització (cap escola, lògicament, ho fa). Si alguna no fa les àrees que prescriptivament s’han de fer, cal que ho sol•liciti (lògicament, cap escola ho fa).

El problema d’una norma que vol ser homogènia per a tot el territori, tant pel que fa a percentatges i qualitats d’ensenyament en català com pel que fa a professorat amb capacitació, xoca amb l’evidència d’un territori que no és gens homogeni.

El bilingüisme integral se’l pot permetre un territori homogeni, sigui perquè ho sigui, sigui perquè ho pugui fer veure per estar altament cohesionat. Una societat terciaritzada, per definició, és una societat abocada a la desvertebració més absoluta perquè li manquen els mecanismes cap a l’interior que facin massa. De fet, la seva cultura no pot fer més que exposar-se a l’exterior per ésser consumida pel visitant. Una cultura de consum de masses aviat es torna folklore, i no precisament en el sentit anglosaxó del terme.

Ens agradi o no, el PP fa ‘realpolitik’. Els de l’ex pacte, com es desprén encara de les demandes de dimissió d’altres i no de les pròpies, fan ‘panades’. Ja els augurava, els anys gloriosos, que serien moltes les bufetades que s’endurien per carregar-li la culpa a qui no la tenia de la seva incompetència manifesta.

P.D. No veig enlloc el nom del cap del Servei d’ensenyament de Català
a la carta enviada avui (19.01.04) pels examinadors de la Junta
Avaluadora de Català.”

Acords sicilians

Ara va de bo, és l’expressió que fan servir els pilotaires valencians quan han agafat un punt de calentor suficient per assegurar-li a qui fa les apostes que la cosa va en serio, que ja pot tancar l’olla dels diners que van tots a parar a la saca dels aliats, això vol dir, d’aquells que hagen apostat pels mateixos que els blaus o els rojos que se la juguen més que ningú i són els qui manen en definitiva on aniran a parar els ‘quartos’, idó això mateix avui, va de bo, finalment m’he trobat amb A. Pérez a la Casa Gran valenciana, que a Mallorca també n’hi havia una d’aquestes, com per tot, i ens hem vist la cara i ens hem saludat correctament, tot queda clar com l’aigua i cadascú ha pres la determinació de continuar complint els compromisos no escrits però sí heretats d’una situació que s’endinsa dins mateix del moll dels ossos de quan vivíem a l’illa, un senyor aquest A. Pérez, ho dic de debò, sap ajudar a la gent que directa o indirectament també l’ha ajudat a ell i no se’n oblida com altres fan dels favors rebuts i te’n ret per partida doble, perquè parlem clar, què collons faria jo a Torrevella o Torrevieja, que tan se val, de fet el corrector ha marcat en vermell la versió en valencià d’un topònim que no en deu ni tenir, per no tenir-ne, ni nom en valencià, i l’home em complau en atorgar-me una Comissió de Servei, si n’hi ha de plaça, allà on jo vulga, un cop atorgades ja, és clar, les que se’n deriven del concurs de trasllat corresponent, un luxe definitiu, que només en l’apartat financer, que és un tema que em toca de prop com sabeu els qui per ventura un dia llegireu açò, fa que ens estalviem una doblerada, paraula ben menorquina, encara que a Mallorca també es faça servir, i que en el tema d’organització futura aquí a València de la família estricta ens és d’una ajuda inestimable, per això, quod pro quo, jo li he ofert obertament la casa de Consell de Mallorca a ell i a la seua família per a quan vulguen, sense compliments, i reconec que sense cap esforç, de cor, franc, burgés, una mica jueu, sí, que ja m’agrada a mi reconèixer-me en tots aquest referents, i més ara que sé que Encar viu a París precisament al carrer Des Francs Bourgeois , en ple barri jueu, i sabent que tota la vida al poble, al passeig, ja el coneixeu una mica, ens han aplicat el mal nom de farts malcontents, precisament als Francos, fartets, comerciants burgesets, sense exagerar, però ja de l’àvia farta, la Farta, la gran i única dona que va saber dur a la seva llarga família fins al passeig, gairebé arrossegant el soldat, l’home, que segurament de negociant no tenia com es veu ni el nom, en canvi La Farta, agafa’t els matxos si en sabia de fer negocis, va criar una família de sis fills, quatre femelles i dos mascles, a tots els va donar bon casament, uns millors i altres no tant, però tots honrats, i al fill més menut, morta ja ella, les germanes, en concret l’Emília del passeig i el seu home Paco, li varen poder oferir quedar-se amb el negoci familiar del passeig, mon pare així ho va fer, comprar-li la part als germans i pagar a l’amo de la casa, obrar i construir el petit imperi en què es va convertir on jo vaig nàixer l’any del senyor de 1960, una trajectòria, la dels farts, que hem de remuntar a l’any 1850, i que encara dura i dura i més que durarà, sobretot en la figura de qui ara ocupa el lloc físic de l’espai imaginari dels hereus, al carrer Des Francs Bourgeois, al barri jueu de París, Déu meu què petit és el món, del passeig a París passant per Mallorca, és clar, que d’això anava la història, francament li he ofert la casa de Consell de Mallorca a A. Pérez, bon amic i millor persona, sabedor que potser ideològicament no anem de la mà, tampoc no crec que anem dels colzes, però m’ha sabut escoltar quan l’he necessitat i enguany el vaig haver de reclamar molt urgentment i no m’ha fallat, un gest que l’honora i que m’obliga personalment a no defraudar-lo mai, cosa la qual faré de bon grat, perquè com dèiem a l’inici, ara va de bo. Ara toca triar on faré la pròxima aturada, en quin centre, a quina comarca, de quina llengua portador, etcètera. Tinc bona feina per triar-lo.

“Carta oberta als Coordinadors de Normalització Lingüística. (8-02-04) No sabia que encara existia aquesta figura, de la qual vaig ser coordinador durant el quadrienni revolucionari (1999-2003), excepte el darrer curs, en què vaig ser foragitat del Servei per raons de clara discordança amb el meu cap.

La figura de coordinador es va pensar per agilitzar la presència de l’administració al bell mig dels centres de secundària en tot allò que feia referència a l’ensenyament en llengua catalana. No era cap comissari polític, només una persona que posava a l’abast dels claustres una sèrie d’actualitzacions de la norma que regularment sortia en forma d’ordre, decret, instrucció, etcètera.

Reconec que no va ser fàcil fer entendre a tots els centres la necessitat d’avançar per aquesta línia de normalització lingüística. Finalment els 54 centres de secundària de les illes l’assumiren com a pròpia i puc donar fe de la feina feta per aquestes persones, malgrat la timorata disposició d’alguns membres del govern i càrrecs de confiança. De fet, dues són les raons fonamentals de la pèrdua de confiança d’aquestes persones i els seus companys als centres educatius envers la proposta política del Pacte de Progrés pel que fa a normalització lingüística: en primer lloc, saber que els cursos 2000-1 i 2001-2 es regalen títols de capacitació a tots aquells que pogueren demostrar que feien feina en català des de feia uns anys, després d’unes proves a l’aula més que lleugeres, al mateix temps que se’ls desproveïa als docents valencians de la capacitació, i que representen més del 50% dels docents de secundària; i, en segon lloc, la manca de suport real per part de l’administració i la publicitat de xifres inflades d’ensenyament en català, que el cap del Servei, any rere any, posava a l’abast dels ulls i les orelles que volien creure-se-les. Bàsicament, no s’avançava allò que es deia i s’actuava de forma discriminatòria.

Les raons d’aquest desencís acaben portant a bona part del cos de docents a executar un càstig en les urnes que es manifesta el mes de maig de 2003.

Davant de la nova situació política i tenint con tenen el mateix cap de Servei, tap entre les seues il·lusions i feina i l’administració que els ignora, m’atrevisc a suggerir-los la dimissió en ple. Convé donar exemple.”

Inscriu-te al nostre butlletí

Top