La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XI

22/04/2020

Taronjades a dojo

4. La vida del Jordiet per ciutat era veritablement un infern, i més ara, després de la victòria del València, l’equip local que en deia, de la copa de la Lliga i de la UEFA, que encara no està gens clar que la Champions Ligue i la UEFA no siguen la mateixa cosa, o sí, i què és això de l’Eurocopa, i la copa de les Nacions, i els campionats del Món, i vés a saber quantes coses més adornades de copes que pul·lulaven per la ciutat, de color taronja, el no va més, el coloret dels mundials del ’82, de les mateixes taronges, com el seu nom indica, i traques i sorolls a dojo, i desfilades com mai les havia vistes ell a la seua ciutat llongueta, que allà només desfilaven en arribar les Pasqües i solament els senyors un temps, ara també l”escabrum’, que són aqueixa colla d’andalusos de baixa categoria, gentola de mal viure, antigament beneficiats llisos que s’acollien a la seu de Palma per no morir de fam i que rebien topades una darrere l’altra dels aspirants seriosos a fer alguna cosa més que el seminari, vergonya de què, fins on havíem arribat a l’illa, i aquí déu meu, que veure’t la senyora batllessa, ja no queda sentit del ridícul, amb perruca taronja saltant com enfollida al balcó de la casa del poble, la primera dama de ciutat, enfilant-se devora els jugadors per mostrar-se tan activa i contenta com aquests, més, que és el seu ofici de polític, exagerar el gest per vendre’l acomplert al públic i que ni l’oposició en puga afegir ni un tros més, senzillament patètic trobar-se la ciutat ocupada per cotxes que rebenten de clàxons, amunt i avall, amunt València, que no el deixaven descansar ni concentrar-se en la nova feina, en el nou barri, en la nova gent de cares diverses d’aquelles que coneixia de l’illa, fins i tot les respostes a preguntes quotidianes eren del tot diverses a les que n’estava avesat a la seua estimada terra, Bon dia, Bon dia, Com va això, Va bé, d’aquí no solien passar en les salutacions del mig de l’aigua, fins i tot podien quedar escurçades a la meitat, Va bé, deixant acompanyar una llargada en la pregunta que en realitat no era ni una demanda protocol·lària, més aviat ja era una resposta del mateix que feia la suposada pregunta, en realitat a l’illa qui preguntava es contestava a si mateix en un gir inesperat per a la resta del món, per por de gastar-ne alguna de més de paraula, segur, i així esdevenia invisible el receptor de l’enigmàtica demanda, la salutació es feia privada per a un mateix, però era llançada a l’exterior davant d’un foraster del ‘jo’ per si de cas servia d’exorcisme de qualsevol perill que poguera aportar a ‘mi’ i al meu entorn, i ara, ja em diràs, aquests valencians dels collons, que per saludar-se s’estaven mitja hora, no així els llauradors d’un temps, com ara de la Vall de Tavernes, que així incloem els de Simat, més abstrusos, els de Benifairó, i els oberts a la mar de Tavernes de la Valldigna, que se saludaven fent un soroll mig gutural mig llobí de tros a tros de la marina preferentment, que era on habitaven els amos recents de les terres més pobres, però almenys es contestaven uns als altres repetint el mateix soroll, però açò de l’illa, això sí que era estrany, parlar per a un mateix abans que l’altre t’haja saludat fent la seua salutació i la teua pròpia en una de sola per estalviar, Va bé…, i ja s’ha acabat, sense apel·lació a la resposta, quina meravella, i ara aquí en aquesta ciutat, has de donar mil i una resposta obligada perquè altrament la gent no entén que no contestes el Bon dia com déu mana, barrejat tot amb una explosiva manera de funcionar com ja s’encarreguen de mostrar aquests afeccionats al futbol, alumnes inclosos, que un dia sí i l’altre també em demanaven de quin equip era jo al bell mig de l’eufòria festiva pel València, i jo, silent i mallorquí com sóc, els havia de dir que del Mallorca, però que arribat el cas també era del Madrid, que a casa la dona ho era i jo n’estava habituat a callar i defensar tan bèstia deformitat, que un temps el mateix president del Govern Balear també compartia, i el batlle d’Algaida, i altres excel·lències del partit que m’ha portat en aquestes terres maleïdes, i els alumnes em miraven amb cara de llàstima, com pensant pobre desgraciat què collons haurà anat aquest a fotre aquí des de Mallorca, això on està?, és clar que és una illa, d’Eivissa ja n’hem sentit parlar, però de Mallorca, i amb la cara que fa aquest que més s’assembla al frare del poble de ma mare, aquell dia del bateig de la germana que a cap altre professor dels nostres, i a més parla tan rar, i és del Mallorca el ‘capullo’, que a punt ha estat de baixar a segona, insòlit el tipus aquest. Jordiet ho aguantava estoicament, l’única cosa que havia aprés a l’illa i que aquí li serviria per a alguna cosa, aixoplugar-se de les envestides dels valencians que més semblava que vivien contínuament de festa que pendents de l’esdevenidor, com a mi m’havien ensenyat de petit.

Galeria de personatges

Ja he parlat en alguna ocasió dels amics mallorquins de Temps Moderns, Manel-Claudi Santos (Manuel Santos Sànchez), Toni Serra, Jaume Vidal, Toni Figueras Salvà, a qui caldrà ara afegir Jaume Pomar, periodista, amb qui vaig coincidir una nit de sopar de dimecres, d’aquestes que ells en diuen del voltant del comercio i del ‘bebercio’, una de tantes en què a Sa Nostra passaven Vértigo, 1958, del mestre Hitchcock, i jo duia una bona engatada, periodista de qui he conegut la notícia que el primer de la relació anterior, poeta, ha publicat un llibre de narrativa, el primer, a la col·lecció Perifèrics, d’en Lluís Maicas, sota el títol, cregueu-me, Quadern de retorns, quan jo he intitulat aquest tempteig de provatura de lletres Quadern de tornada, i quasi m’haig de disculpar d’avantmà com feia l’Edgar Allan Poe en aquella nota final que cloïa el conte Manuscrito hallado en una botella, quan deia que el manuscrit l’havia escrit abans de conèixer els mapes de Mercator, i per tant la representació que en feia de l’oceà en el conte no copiava la del geògraf i cartògraf flamenc (Gerhard Kremer, 1512-1594), que gran ha estat la sorpresa a trobar-me davant un títol tan semblant a l’escollit per mi, d’un antic conegut, autor de tres llibres de poesia publicats, guanyador un temps dels premis Ciutat de Palma i Diario de Mallorca, segurament l’any del senyor de 1993 o 1994, precisament quan jo arribava a l’illa i en vaig tenir notícies de la seua existència pel senyor Lluís Bueso Galera, gran personatge de la Vall, expert en llengua catalana com poques persones vives puguen dir-ho, malgrat alguns arribistes, sorpresa total en trobar-me’ls de tot plegat davant dels nassos aquesta pletòrica galeria d’individus, perquè això són en definitiva, paisatges d’un temps que no se sap mai si tornaran a aguaitar en la vida d’home, de fet, he fet dues telefonades i he parlat amb les mares de tots dos poetes, que d’això va la cosa, d’antologies d’autors vius, de la del Manel i de la del Lluís, que així ha volgut la casualitat que es relacionen. La primera, castellana, m’ha comunicat que a sopar i a dormir va a casa. La segona, valenciana de tot cor, amb dificultat podria parlar en castellà, més críptica, no m’ha pogut informar de què, ni del telèfon del fill, ni si va o ve, avui o demà, de si fa feina a Alzira ni quan, si al matí o al vespre, protectora fins al paroxisme, fins que no m’he presentat, i encara, no he pogut treure-li l’entrellat, d’on és el fill, què farà demà o el mes de vacances, la dona m’ha reconegut tot d’una, Pepito Franco, de l’orxateria, però a la segona o tercera vegada de dir-li-ho, sordeta com queda manifest que es torna, lentament però irremeiablement, crec que viuda, no ho he preguntat, però m’ha fet l’efecte que viu tota sola, perquè finalment hem tret l’aigua clara que demà a dinar estaran el fill primogènit i ella mateixa dinant a casa seua, que torne a tocar per telèfon que ella s’encarregarà de demanar-li el seu al fill, que ara no me’l donava que no era partidari que ningú el molestara a distància, de fet m’ha sobtat que em diguera que tenia telèfon, perquè fins fa quatre dies, anys en realitat, no n’havia volgut sentir a parlar de posar-se’n un de telèfon a casa, finestres tancades i treball de nit, com els brúfols, en silenci, monacalment. Déu meu he viscut deu anys a Mallorca i ara és quan en veritat me n’adone de la poca distància que hi havia entre els meus estimats tavernícoles veïns, jo del passeig, és clar, i els conveïns de les illes, t’agafes qui t’agafes com a exemple, com ara el Lluís de qui ara parlem. Me n’alegre pel Manel, i investigaré si el Lluís té en ment fer alguna cosa en aquest sentit. S’imagineu tenir-los a tots asseguts a la mateixa taula parlant i divagant de literatura, de música, de cinema, de dones, ai, les dones, quanta falta els fa als poetes que viuen amb les mares encara, entranyables, protectores, enfollits, mares, nins.

Desastre total

5. Lectures i més lectures (Mark Twain, Las aventuras de Tom Sawyer, Jonathan Swift, Los viajes de Gulliver, Rudyard Kipling, El libro de la selva, Herbert George Wells, El hombre invisible, Julio Verne, La vuelta al mundo en ochenta días, Howard Pyle, Las alegres aventuras de Robin Hood, Edgar Allan Poe, El gato negro y otros cuentos) i desastres i més desastres, així anava transcorrent la vida de l’inefable Jordiet de sa roqueta a ciutat de València. Els desastres eren la seva quotidianitat, i no entenia el perquè, si al cap i a la fi ell no se’n cercava de desastres, què cony anaven a buscar-lo d’ell tan reticent a la més mínima alteració atmosfèrica, si només feia que tancar-se a casa a llegir i llegir, ara que havia trobat una manera senzilla i econòmica de fer-se amb una biblioteca d’aventures que publicava El País, llibres d’aquells que ell de petit no havia llegit, que a ca seua els llibres no entraven ni per equivocació, casa de pobres llauradors, assalariats del camp dels pobres pobres, sense arribar a l’extrem d’ésser en amo, més endavant pujats al llindar de propietaris jornalers, però de la terra més erma, aquella més propera a la mar, la salabrosa, la que ningú no volia, fins ara, una col·lecció que xino-xano anava entrant-li a la capçalera del llit, com ja havien fet Robert Louis Stevenson (La isla del tesoro) i Daniel Defoe (Robinson Crusoe), quants foradells descoberts, que les ‘fufes’ valencianes les havia donades per perdudes de tan inabastables com les trobava, mig avesat com era, bé que cap expert, a les estretors mallorquines, tant de pa com d’oli, de pomes i tomaques, aliments materials i més apropats a l’ànima, pobresa era el que venia a resumir la seua vida infantada i d’adolescent, per això trobava en l’aventura recentment visitada un marc d’aixopluc que l’alliberava dels esforços diaris, de les contradiccions sense nom que dia rere dia anava trobant-se al centre i al carrer, aquest, per cert, ben poc visitat, que amb prou feines sortia per comprar i alguna cosa més, necessitats diríem que d’urgència, que a passeig encara era l’hora que l’havien vist els veïns, sorpresos de tanta quietud i discreció com mostrava el nouvingut de les illes, que ja havien tingut ocasió d’esbrinar-ho, l’escala, escala era i de pocs veïns al cap i a la fi, però curiosos com qualsevol fill de veí, de finca o de carrer, de pati o de casa, tothom veu qui ve de bell nou i en treu el trellat, altrament hauríem arribat al desconeixement mínim que exigeix la convivència, saber qui collons és aquest que acaba d’instal·lar-se, i el Jordiet ja havia complert en fer les estrictes presentacions d’escala, que aquí en aquesta finca on vivia d’ascensor no n’hi havia, però això i prou, no el veien més que d’esquitllentes i de tard en tard, com fugisser esperitat, escàpol perpetu a la recerca del llibre corresponent, viatjat per les illes del pacífic, aturat al nord de Brasil per tenir cap d’aigo, compartint el seny de Huckleberry Finn, assabentant-se del poc nivell de correcció política del senyor Gulliver, en fi, sabent pels animals com de bèsties són els humans i fins quins extrems més mesquins poden fer servir els seus suposats coneixement científics per resoldre un puzle inútil de vanitat, mentre els gais de Sherwood s’ho passen d’allò més bé, per on caurà Phileas Fogg, i un llarg etcètera plantejat pel desconegut de sempre que és Poe, i entre tanta literatura els desastres inevitables, el darrer haver comprovat al centre que l’any vinent, en què segurament repetirà lloc de feina, no se sap ni tan sols si tindran equip directiu, contestataris com s’han mostrat a les noves directrius de Conselleria que marquen la possibilitat de nomenar-ne mig a dit a través d’una comissió participada en la seua majoria per l’administració, i el claustre que diu que no, que no hi participa, i ell ja s’ho veu venir, si de Mallorca l’han enviat aquí per temptar l’administració d’allà una clara operació discriminatòria cap als nouvinguts, d’aquí, amb els companys de claustre mig anarquistes mig caps de fava, l’envien déu sap on i ell sense coure res ni molt manco tastar-ho, que ja és mala sort això d’anar d’aquí cap allà sense haver-ho sol·licitat, i ara a més a més mig fugitiu de la justícia perquè vés a saber en què acabarà açò del plantar-se l’any vinent i fer boicot, boicot?, a què i a qui, si som el claustre els qui ens neguem a participar de la gestió, directa o indirectament del centre, què podem exigir després si no és el perdó de l’administració i esperar que aquesta vegada siga més condescendent, que és evident cada dia que passa que el nostre col·lectiu està més i més puerilitzat i es creu amb el dret de demanar eternament sense fi. Tan silenciós com s’ha volgut mostrar durant tot el curs i ara vindran els de sempre i l’embolicaran en algun desastre de dimensions desconegudes, que déu m’empari, jo m’hi abstinc de prendre part.

Família

Ahir vaig saber més coses de l’avi patern, El Soldat (1877-1947, aproximadament), i l’àvia paterna, La Farta (1880-1950, aproximadament), que mai en la vida. Mon pare estava xafarder, estava bé l’home i tenia ganes de xerrar, de fer-la petar, que en diuen a Mallorca, la xerrera, llargament, sense interrupcions insignificants i inútils, son pare va morir l’any 1947 i sa mare l’any 1950, aproximadament, jo no era nat encara i només vaig conèixer i poc el pare de ma mare, el güelo rosero, El Rosero, El Roser, que segurament moria l’any 1962, de la mare de ma mare no en sé res, pobreta. Mon pare entre els deu-onze, anys i la mort de son pare (1942-1946/47), ‘molero’, moler, com era, li duia el menjar en una fiambrereta i el compartien, menjaven plegats, al molí o a mitjan camí, que son pare li eixia al davant perquè ell no haguera de caminar tant, a prop d’una canaleta, a l’ombra, durant el bon temps, i tanta gana tenia que sa mare coneixent-lo ja li posava un bon tros de pa perquè no deixara a la lluna de València el seu home, poc menjador i menys encara de pa com era, que sembla que mon pare tan jove ja feia més vora que les revoltes de riu a una cassoleta d’arròs, de la mena que fora, en forn, caldós, sequet, sense res, que no hi havia tants mitjans com ara, malgrat que el nom de Farta li venia a ma güela de raça, de son pare, el meu besavi, El Fart (1860-1930, imagine), l’ofici del qual era estar-ne a l’aguait del telèfon de l’ajuntament, l’únic aparell del poble, per si de cas tocava algú preguntant per algú i comunicar-li que tornara a tocar d’ací una estoneta, ‘rato’ de l’època, mentre s’enviava l’agutzil a cercar-lo bonament i passar-li arribat el cas l’aparell al demandat, una feina del tot autèntica i segurament durant anys feta pel senyor més avançat tecnològicament del poble, vist com un ésser estrany entre els comuns, poc menys que agermanat amb els déus, capaç de parlar a la distància vés a saber amb qui, d’on i quina cara que faria el susdit desconegut, no debades l’ajuntament, el poble, li va regalar a la seua família, on reposen els seus ossos i els de la seua dona, una caseta, un panteó de pobre al cementiri de Tavernes, tal com entres el primer carrer a l’esquerra al final, que toparies i arribaries a entrar, a dir de mon pare, si agafares carrereta i no t’aturares, de tan dret com sembla que és el destí, els seus fills ja no varen tenir el dret de jaure-hi perquè no s’havia fet una carta de pagament com calia i era convenient, El Soldat i la Farta ja no hi caberen al niu, pensa-hi la resta, uns desconeguts en aquell indret, mon pare sempre m’ha dit que son pare va morir del mal del molí, els pulmons ofegats de tant de polsim de moldre, de l’ensacar, el molero, que era l’ofici de ma güelo, s’heretava de pares a fills, que era bon ofici, consistia a deixar caure a la mola el sac d’arròs perquè anara molent el gra, tranquil·litat la resta del temps, pendent de les moles, que no fabricant i treballador de la pedra, bona feina però bruta de mena com la del miner, mon pare ho veia cada dia que hi anava i li portava el dinar que compartien, asseguts, en silenci, un xiquet i un home gran que podria ser avi, cinquanta anys de diferència, menjant-se l’arròs a l’ombra d’un taronger, al recer del sorollós molí, les moles en marxa contínua, i després la migdiada de mon pare, sagrada com tota la vida, el ple migjorn diví, i després encara la bassa i el bany amb els amiguets, el Peperrogero i el Boluig, l’un fill d’un senyor que venia pebre roig i altres espècies, l’altre Bolutx?, xàfec, bolutxada, pluja intensa o conjunt de persones o animals en moviment, no sé si no seria pastor de bestiar l’avantpassat, sota l’atenta mirada del germà gran, mon tio Batiste, de més de quinze anys major (en tenia ja trenta aleshores?), que feia feina al molí en companyia de son pare i que anys després va passar a treballar d’encarregat de la fàbrica del gel de ma tia Emília, possiblement del 1950 ençà, o 1955, fins al 1975 aproximadament, que es crea Disvall i hereta el càrrec el seu fill i cosí germà meu, Juan Vicente Franco Ausina, però això ja seran altres històries, El soldat menja amb el fill petit, l’únic que encara és fadrí, nin, un xiquet, què serà del seu futur, és fort, creixerà, es farà un home, quin dubte hi ha, però ara, demà, malalt com estic, gran com sóc, i la meua dona que tampoc no és que tinga tota la salut del món, què serà del xiquet, de moment que menge, que menge molt i que jugue amb els amics, amics ja del passeig on la família de llogater ha passat a viure des de l’any 1929, tres abans del naixement de mon pare, 1932, quan en tenia divuit, poc abans de convertir-se en propietari de la casa del passeig en un viatge de moliners, com ell ho va ser 12 anys, sis i sis en dos molins diferents, dels catorze als vint-i-sis, en què es casa, 1950, de dol de mare, és capaç de menjar-se dotze plats de guisao, guisat, en una profília contra un xicot flac que encara es va menjar en acabar-se’ls un plat amb dos ous caiguts i unes llonganissetes de categoria, que diuen ara els de la Vall. Quina vida aquella, que ens deia mon pare. Allò sí que era viure-la de ple, i no ara, amb el pixorro que si va que si no va, fet un pixaner, una pixorra.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top