Quadern de tornada XII

04/05/2020

Articles

 

Avui no sé si toca, però és igual, us n’entaule una altra. No sé si barrejar ous amb caragols, però hores d’ara temptar d’evitar-ne alguna d’incorrecta, ja m’és del tot indiferent.

 

“Dades (3.04.04). De totes les capitals de província de l’Estat espanyol, les que més han crescut demogràficament en el període 1981-2001 són Múrcia i Palma de Mallorca, les úniques on el PP ha crescut en vots respecte de les generals de 2000, el 14 de març passat. Palma, en concret, ha passat de 290.372 habitants l’any 1981 a 333.801 l’any 2001. Dels totals d’habitants, a les Illes Balears s’ha passat d’un cens de 655.909 a 841.669, de 1980 a l’any 2000, amb un increment del 28’32%. A Eivissa, en aquest període s’ha incrementat la població un 46’96%; pràcticament s’ha duplicat. Un cas evident de substitució demogràfica i lingüística, en conseqüència. En termes absoluts, en seixanta anys s’ha passat d’una població catalanoparlant de 354.261 persones a una de 270.000. Relativament parlant, suficient per marcar l’extinció paulatina de l’ús de la llengua. El punt d’inflexió es produeix en la dècada dels 90 i en els primers anys del segle XXI. La inanició del PP i la continuació de la normativa absentista els anys del Pacte, gràcies al manteniment de les mateixes persones en llocs clau i bàsics per a una veritable modificació de la política lingüística, fan que es perdi la batalla de l’acollida massiva que arriba aquests anys. Una visió arrelada en el passat ha impedit una transició que es prometia vertadera el mes de novembre de 1998, arran de la manifestació per la defensa de la terra.”

 

Més articles

 

Excepcionalment, recolliré aquí els darrers articles publicats al Diari de Balears, precisament el mes de maig. Són aquests:

 

“Matas, hereu de Zaplana. (2.05.04) En un article publicat en aquest mateix diari el 18 de setembre de 2003 dèiem ‘Camps no és Zaplana, però Matas continua essent Matas. De fet diria que l’hereu de la política de Zaplana no és Camps sinó Matas’, en referència a la valencianització de la política balear. Aquestes Pasqües llegia en aquest mateix periòdic que Camps començava a assemblar-se massa a Soler. Dies després, a ran de la commemoració del Consell de Mallorca (?) un editorial d’aquesta capçalera taxava en dues generacions el temps que li queda a la llengua catalana. Alea iacta est, en deien els romans per referir-se a un fet consumat. Els càlculs més optimistes per la substitució definitiva d’allò considerat mallorquí en sentit estricte no van més enllà de dues dècades. Matas, efectivament, és l’hereu del cartaginès destronat, i farà de foner tot el que sàpiga i més per guanyar-se els favors rebuts en el passat, de la mà de Zaplana i els seus seguidors.

Per cert, qui corregeix els exàmens que els resistents de la JAC es negaren a avaluar és el Servei d’ensenyament del català, el cap del qual continua sent el mateix militant, exconcejal, exllista, del PSM.”

 

“Primera codolada (12.05.04) Llaurat de fresc com encara era l’Institut Ramon Llull (5.04.02), ja ha rebut el ‘finiquito’ de part del foner (7.05.04). Els anys viscuts a Mallorca em varen ensenyar a entendre que no hi havia un PP balear condescendent amb la llengua i la cultura catalanes, com s’insistia precisament per part del PSM, aliat natural de CIU incomprensiblement. La teoria segons la qual la catalanitat estava assegurada fins i tot per part de la dreta més reaccionària, afirmació acceptada des del cor mateix del departament de Filologia Catalana de la UIB en dir que anàvem bé en relació a d’altres territoris on es menjaven crus els catalanistes, va quallar en l’imaginari col·lectiu illenc autòctonista. Greu errada que el PP ha sabut aprofitar des de l’any de l’Estatut (25.2.83). Ni s’ha avançat un gram, ni han deixat fer des de dins els col·laboracionistes del règim dretà illenc d’ençà de la Llei de Normalització (29.04.86). Hi ha gent del PSM que ocupa càrrecs de lliure designació en relació a l’ensenyament del català i en català des de l’any 1990. En tot aquest temps només s’ha fet el Decret 92/1997, que no s’aplica ni serveix de res, diguin el que diguin. S’han perdut vint-i-cinc anys cabdals, precisament en un territori on el temps juga exponencialment en contra per raons demogràfiques objectives. Si els frares i les beates sorres no són literalment esborrats del panorama illenc, Matas, el Foner, deixarà a l’altura del betum Zaplana, el Cartaginès.”

 

“El Poder Valencià (25.05.04) La Federació Escola Valenciana (FEV) traurà al carrer ‘Pel compromís amb la llengua’ aquest any, com cada any des d’en fa vint-i-cinc anys, entre els mesos d’abril, maig i juny, aproximadament unes tres-centes mil persones. Des del cap i casal, fins al racó més petit de la nostra geografia valenciana, la participació és increïble. A una ciutat com Gandia més del seixanta per cent de l’alumnat demana fer els primers ensenyaments en valencià. El darrer 25 d’abril n’érem pels carrers de València més de 30.000 exigint canvis en les polítiques populars del Consell Executiu de la Generalitat (des del medi ambient, fins a C9). La societat civil valenciana és viva i ben present, ben desperta. “La Societat Civil són tots els ciutadans que se senten empesos en una mateixa direcció com a reacció a determinada pressió política” (Poder Valencià, Diari de Balears, 8.01.04), i la valenciana ha complit, en fumigar el territori contra frares i beates sorres.

La cultura pot ser o no compartida. El poder, no: o és civil o és absolut. L’anticatalanisme valencià, rabiüt de mena, es cou i es prepara entre Martorell i Guerra, amb la inestimable ajuda de Brosseta, que al cel siga. Però no per una qüestió de noms: que el País Valencià no s’adscriguera a l’àrea catalana era fonamental per encetar el procés autonòmic. L’exèrcit no ho permetia, senzillament: febrer de 1981. Des d’aleshores, el País Valencià, la seua societat civil, ha hagut de treballar de valent i continua fent-ho per reconstruir el que s’ha volgut negar: el Poder Valencià rau a l’estructura socioeconòmica diversificada del seu territori i mira cap a Europa passant per Catalunya. Camps ho sap i la patronal valenciana també, que li ho ha fet saber a Pla. Zaplana aviat dormirà l’oblit barrat. La zaplanització de les Illes, en canvi, està ben viva i en mans de Matas, voltat de frares i beates sorres encara. Ubi sunt els mallorquins civils, al carrer, per la llengua, fent comparacions? Fumigueu, que prova.”

 

Ho faig així per fer coincidir, després de tants articles mostrats fora de temps, allò escrit en el camp de la ficció, i el de la suposada realitat, que mai s’arriben a discernir del tot, ja ho sé, però que mantenen una distància respecte del lector i una actitud diferent, com distinta és també la manera que té l’autor de desfer-se’n del text si s’elabora en clau ficcional o amb voluntat periodística, ficció o història, tindrem temps de remetre’ns a Ricoeur.

 

 

Paisatges de ciutat

De vegades les coses no són el que semblen. Una senyora cridava amb la poca força de què era capaç per fer-se escoltar de l’amiga que, innocent a tota la cridòria, feia el que se suposava que havia de fer, com cada dia, a determinada hora, cercar l’amiga que la cridava al portal de ca seua per fer-la baixar a fer un xicotet passeig per Antic Regne, però la de la cridòria cridava per avisar-la que ella ja era a baix, al passeig, esperant-la amb el seu gosset petit, i s’esforçava vehementment per fer-se escoltar de la senzilla amiga que insistia a pitjar el timbre de ca seua, la de l’amiga que ja hi era al carrer i cridava i afegia, perquè els passavolants que observàvem l’escena no ens sorprenguérem dels crits, als seus crits paraules de descrèdit adreçades a l’amiga que insistia a tocar el timbre d’una casa on ningú ja no esperava, què sorda que està, i la senyora amb el ca, convençuda que la seua amiga era al portal de ca seua tocant i tocant i que no la sentia, desesperada, continuava adreçant-se-li sonora, segura que aquella no l’escoltava, clar, avui ha fet més calor del previst i me n’he sortit a passeig abans, però l’amiga no ho sap pas, l’hauria d’haver avisada abans d’eixir de casa i ara m’estalviaria aquests sorolls molestos per a tothom, per al meu ca sobretot que, histèric, m’està retrucant com si els crits foren per ell, pobrissó, a quina mala hora me n’he eixit de casa i me avançat a l’hora de sempre sense avisar l’amiga del fet excepcional conseqüència de la calor que fa avui, i la dona continuava i continuava, sense veure que l’altra, la del timbre que s’havia avançat a l’hora de la cita ja feia estona que l’havia vista i que li feia amb les mans senyals d’haver-la, si no oïda, controlada amb els ulls, aquests ulls que tan mal li funcionaven a la de la cridòria, que acusant l’amiga de sorda el fet era que ella era cega, que no hi ha pitjor parella que la d’un cec amb un sord.

 

Estranyesa

Feia anys que en arribar aquestes alçades de curs no estava tan tranquil. Es tracta d’una tranquil·litat volguda, potser no totalment aprofitada per la poca experiència en aquests casos, què es pot fer quan hom es troba, diguem-ho així, bé, sense exagerar, però suficientment bé com per recordar coses agradables, deixar que les coses més feixugues i molestes, aquelles que ens envolten gairebé sempre, a tothora, desprevinguts en hores baixes, passen de llarg i carregar sobre allò que més ens agradaria compartir, les memòries dels moments màgics, els viatges acomplerts, recordava aquest matí després de deixar a Gràcia a l’aeroport, passejant amb Boira pel riu de bon matí, aqueixa hora fresca i pràcticament privada de les primeres maniobres dels jardiners i les jardineres, Formentera, a cavall entre el mes de febrer i març de 2000, els tres inseparables socis, quan encara existia allò de la setmana blanca, que de fet mai ha existit, Gràcia, Boira de sis mesos i jo mateix, únics passatgers de la barca d’Eivissa cap a la plana de la Mola, la mar moguda, asseguts a l’exterior per més fer, Boira emporugida als meus braços, Gràcia sempre ha dit que era seua però de ben petita i abans que ella decidira donar-me-la, com afirma haver fet, la gosseta sempre ha cercat en mi una protecció més consistent, si més no, que la que li semblava que podria trobar en Gràcia, més gràcil i de tamany menys opulent, Agres just uns dies abans, els primers nadals amb Boira, uns coets sonen a baix devora la porta de casa i la gosseta que se’n puja al meu bracet, però tornem a la mar i al barco, el viatge no es fa llarg, però Déu n’hi do si la mar no acompanya, com era el cas, així la cosa canvia, tanmateix paga la pena de fer-lo de qualsevol manera, si les illes són illes, Formentera ho és més de tan soleta com sembla que es troba allà baix més a prop de la moreria i dels barbarescos que de París de França, vàrem llogar un cotxe, un objecte de luxe ateses les distàncies de l’illa però imprescindible anant amb una cusseta, i vàrem cercar el lloc on dormiríem, prèviament concertat, quan viatges amb cans no t’ho pots permetre això d’arribar i ja veurem, i ens va agradar el lloc, regentat per una estrangera alemanya com no podia ser altrament, terrassa petita oberta amb possibilitats d’estirar les potes la Boira, cosa que no va fer falta perquè allà on anàvem venia amb nosaltres i ja li bastava així d’estirar les potes, Sant Ferran, Els Pujols, La Mola, l’Estany pudent, Cap de Barbaria, altre cop torna a començar que l’illa s’acaba aviat, pels Pujols vàrem coincidir amb el grup de rodatge de la pel·lícula “Lucia y el sexo”, amb el Julio Medem de director de localitzacions, vaig fer una partideta d’escacs amb un xicot al restaurant on sopàrem, la primera contra un humà després de molts anys, vàrem tenir sort amb el temps per l’època de l’any que era, fins i tot vàrem prendre el solet i tot, i allà coincidirem amb Jordi i la seua família, que feien una estadeta curta d’hores aprofitant que eren a Eivissa a passar uns dies, magnífic, férem més tard, al port, on ells havien d’agafar el barco, el comiat i unes copes de rigor, les justetes, excel·lent i una mica estranya a l’ensems la sensació d’acomiadar d’una illa uns illencs de soca-rel uns senyors que no deixaven de ser i ara encara uns aprenents de Robinsons, realment estrany aquest fet, encara el recorde com molt apartat de mi, així com el fet d’haver-los vist arribar amb cotxe, que havien embarcat a Eivissa, cosa que costa una doblerada, havent-ne per llogar a Formentera, una cosa sorprenent tractant-se de persones illenques que haurien de saber-ho, i ho sabien és clar, però per comoditat, vist que era el cotxe llogat a Eivissa, que hom acaba per considerar propi, per por de no trobar-ne en plena temporada baixa, a l’illa totes les coses es poden comptar amb els dits d’una mà, per anar de senyors, no deixava de ser un viatge extraordinari de tota la família del Jordi més directa, els pares i la dona, solament faltaven els moixos, qui sabrà mai perquè arribaren en cotxe, feren un volt per l’illa i partiren com esperitats, pura hipocondria, que jo ho conec i no sóc illenc, però ho sé que la pateixen, com moltes persones que una vegada o altra s’han vist impotents davant la mort d’un familiar, l’illa era deserta com sempre ho ha estat a l’hivern i això impressiona si no hi vas preparat, potser per aquí la cosa del cotxe també, és una mena d’ambulància perpètua allò on vages, però ja estem sortint-nos-en de mare, de solc, aquell dia pel matí un bon home de l’illa ens demanava si Boira era pastor alemany o gos policia mentre fèiem el desdejuni, tan petita com era encara no vàrem saber contestar-li a dretes i ho férem a tort, tastant la resposta més adient que l’home bo esperava de nosaltres, temptant una eixida en aquella illa tan calma, al matí les persones que hi fan feina amunt i avall amb les seues motos “mobylet” que basta i sobra per desplaçar-se per l’illa, sense sorpreses, si hi vas cap a un lloc, quan tornes tot està com ho has deixat, la mateixa gent asseguda als mateixos llocs, les figueres famoses de l’illa intactes, majestuoses, de brancams de potes que allargassen l’ombra increïblement, els mateixos cotxes, fins i tot repetits, que sembla que t’estàs passejant per dins d’un circuit tancat de proves, una mena de sidecars legalitzats per sortir del recinte, en una hora tothom sap qui collons ha arribat a l’illa, la guàrdia civil no cal ni que s’ho plantege, això de vigilar, ja ho estàs pel fet d’ésser-hi, clos, espai petit el de l’illa Formentera, ideal per portar solta tot el temps a Boira, però no per donar-li de beure de l’aigua de l’aixeta, inconscients, quina diarrea que va agafar l’animalet, que amb prou feines va arribar a temps na Gràcia perquè fes caca al carrer i no a l’habitació de la nostra residència, pels pèls se’n va anar que no fera allà on no tocava, d’altra banda, sempre que ens hem desplaçat amb Boira li costa una mica d’acontentar-se del canvi i li pren mal l’aliment, que no se’l vol menjar, que es fa la ‘remilgos’, que ja vorem si demà amb una miqueta de “jamón york” ho aconseguirem, que menge una micona, pobreta, tan bé com es porta, vages on vages, en barco o en avió, en cotxe o a peu, per la mar o per la muntanya, la qüestió és anar amb els ‘papis’, i d’aquesta manera a la fi del món hi aniria, sis mesets acabats de fer, una mena d’ós pelut de potes exagerades, orelles caigudes i llengua fora, policia disfressada, per Formentera, on tot semblava com aquella vegada pel setembre de 1977, fins i tot el lloc on acampàrem estava intacte. No és cap badocada, a Formentera el temps no hi transcorre.