Quadern de Tornada XIII

10/05/2020

Privat

El joc de les dades pot resultar una afició de gent gran, i és possible que me n’estiga convertint sense adonar-me’n massa del fet, tant se val, tard o d’hora havia de passar que el meu interés pel passat, però també pel futur, per la vida en definitiva, arribara sense escarafalls ni violentes manifestacions de desconsol, això és així i prou, havia d’ocórrer i ja ha succeït, el cas de les dades, el ball de xifres ha començat, l’any 1972, el cinc d’octubre mor ma mare, la tardor següent som amb mon pare a Perpignan, el meu germà, el meu cosí Paco i jo mateix, a veure ‘El darrer tango a París’, mon pare, és clar, i recorde perfectament que nosaltres ens vàrem esperar al carrer, a prop del cotxe, i mentre fèiem temps entràrem en un forn a demanar alguna cosa per berenar, en valencià de xiquet de Tavernes de la Valldigna, tots del passeig, i ens atengueren amb tota naturalitat, això ho recorde perfectament com si fora avui, fou el mateix viatge en què anàrem a Andorra i després a Barcelona al Tibidabo on pujàrem a un braç d’aquests que s’enlaira, cistella mòbil, i el meu cosí vinga a fer el rònec movent-la i balancejant-la com si haguera perdut l’oremus, pobre, i jo acollonit assegut al terra de la cistella i el meu germà aguantant el tipus, però també emporugit s’ha de dir, un viatge on hi va haver de tot, fins i tot ruptura del moll de l’accelerador del cotxe en plena corba entrant a Andorra i acceleració fatal consegüent, que ens va anar de ben poc que no sortirem de la carretera, mon pare sempre ha estat un bon conductor, resolució provisional de l’avaria, que es va allargar fins arribar altre cop al poble, mitjançant un elàstic dels impermeables contra la pluja que dúiem, d’aquests que s’engoleixen dins d’una borsa petita petita i que te’ls pot aferrar al cos, còmodament, sense esforços addicionals dur-lo on vulgues sense adonar-te’n del cas, un viatge que segurament deguem de fer encoratjats per la germana de mon pare, la tia Emília, mare de Paco i vídua al seu torn del tio Paco, que se’l miraria i miraria i no sabria quin beuratge alleugeridor donar-li perquè s’oblidara una miqueta del desastre de la pèrdua de la dona, ma mare, recorde que ens va acollir a ca seua l’hivern de 1972, uns dies, fins que mon pare estiguera un poc recuperat, com ja ho va fer quan mon pare va obrar casa l’any 1966, casa nova, de dalt a baix, l’escala com a eix central caragolada que unia totes les plantes, la llàstima és que no es va fer un soterrani, cosa que haguera augmentat la capacitat de la vivenda a la planta baixa, la cuina compartia espai i importància amb el lloc on s’elaborava l’orxata i tot el que es venia al local, l’obrador, i ma mare en patia les conseqüències, segur, de no poder gaudir d’una miqueta de tranquil·litat ni tan sols quan feia l’arròs caldós per als seus fills i el seu marit, el negoci estricte ho inundava tot, respectava la primera planta on havia els dormitoris i el bany principal, la segona planta tornava en estiu a estar ocupada d’estris de guerra, sacs i més sacs de xufles i de sucre, caixes i més caixes de tota mena de begudes, d’envasos de plàstic, de gots a milers i milers, retolats amb el nom de la casa, que no era altre que el d’’Orxateria Franco’, normalitzat uns anys després, encara no mentre ma mare era viva, a dalt de tot l’enterrat, amb zona coberta per als llavadors, umbracle perfecte orejat de nord a sud pels dos espais descoberts on s’estenia en funció de les necessitats, però espai també dedicat als dipòsits d’aigua, sempre escassa, malgrat el pou, provisòriament és clar, degut a l’enorme despesa diària que en fèiem per fabricar tota la quantitat ingent de suc de xufla i gelats i granissades variades, lloc màgic el del pou, a baix, paral·lel a l’eix de l’escala, compartia l’aigua d’un riu soterrani amb la que després li arribava a la fàbrica del gel de ma tia Emília, fins i tot això teníem en comú, uns i altres, tots fartets del passeig, on va anar a viure ma mare l’any 1958, en què es casà mon pare, al passeig del carrer Buenos Aires, vuit anys a casa vella, de pallissa i corral, sis anys més a casa nova dirigida al carrer i exposada al públic veí i amic i estrany i forà, i després adéu, segur que no va tenir temps ni energies suficients d’ordenar-se la vida, la curta vida que va viure (1936-1972), vint-i-dos a ca’ls pares i catorze casada, tres fills, tres perles, la darrera la perla tan esperada d’una filla per millor poder suportar la vida d’homes i bravates en què estava submergida allà al passeig, sempre atenta al servei, de l’home, dels fills, dels clients, massa cosa per a una sola persona, que mon pare era molt més fort, recorde dies abans de morir d’una embòlia cerebral el darrer viatge amb la meua mare, per Andalusia, El Rocio, Doñana, mon pare demanant un camí alternatiu, més curt, per avançar cap a Portugal, cap a Isla Cristina, on mon pare havia estat l’hivern anterior o l’altre amb el Papi, prop de Huelva, posant en marxa una cadena de processament de taronges en un magatzem, ben pagats, aventurers, segur que treballant moltes hores, el cas és que el camí que s’havia d’escurçar es va allargar pel mig de les marismes, tan se val, eren les de Doñana, de Río Piedras y Flecha de El Rompido, les mateixes d’Isla Cristina, o qualsevulla altra inventada, el cotxe s’aturava per l’arena, no avançava i es feia de nit, mon pare i ma mare, i nosaltres dos xiquets empenyíem amb poca fortuna, el cotxe estava pres per la sorra i la calor, la meua germana dormia a dins del cotxe, dos anys i escaig, ma mare era ja una dona amb tres fills i quatre parts al coll, grosseta, de trenta-sis anys però de salut justeta, ella venia d’un carrer on aquestes barbaritats no es feien i si es feien no li les feien fer a les dones i als nins petits, que qualsevol alarma es podia resoldre d’altra manera, potser caminant tota la família i abandonant el cotxe, que més tard ja tornaríem a recollir-lo, que l’home que ens va indicar el camí no es mereixia tota la caterva d’insults que mon pare li dedicava, elevant la temperatura de la situació, fent més xicoteta la dona i els fills en tan desafortunada avinentesa, el lloc d’on ella venia la gent era treballadora que no es podia permetre tants i tants improperis, però sobretot s’encongia davant d’una situació de perill, li cercava una altra solució, no haguera continuat suant i suant, fent malbé la salut de la dona que ja s’havia de conèixer segur, sovint mal de cap, poques ganes de somriure, ma mare, Déu meu, si era tot rialla, com li va anar a aquella dona entre els farts, no gaire bé, i no gose culpar ningú de les desgràcies, Déu m’empare de fer aital bestiesa, no, que mon pare feia el que ell sabia fer, profílies d’home fort, d’home sa i treballador, segur que ma tia Emília se’l mirava, vídua com era, i no se’l veia, el seu germanet petit, treballador com un ase, recorde com ens deia sempre que podia, ‘ajudeu el pare, que està molt cansat’, mon pare amunt i avall, la fàbrica de gel li proveïa del gel necessari per conservar l’orxata que es venia pel món exterior, tothom hi col·laborava amb la bona marxa del negoci del menut dels germans, mon tio Batiste, ma tia Maria, el germà de ma mare va durar poc al negoci, tenia també un caràcter fort i xocava amb mon pare, gairebé sempre en defensa de la germana petita, mon tio Miguel va morir dos anys abans que la meua mare, el febrer de 1970, els Giner Grau, anorreats per la força dels vents de la modernor, encara hi viu la tia Vicentica, la seua dona, mare dels meus cosins Miguel i Vicent, ma güelo ja era Miguel, ma güelo el Mauro, l’únic que he conegut, segurament moria abans de veure l’obra de nova planta on anava a viure feliçment la seua filla, cap al 1965, què lluny del seu cap podia estar el desastrós desenllaç de la vida dels dos únics fills que tenia, Miguel i Encarnació. Ho deix aquí, això de les dades, de moment, segur que qui llig algun dia açò s’emociona, com jo ara mateix, però les coses són com són i no es pot fer res, mon pare mai no reconeixerà ni ara ni mai que potser algunes coses si haguera sabut més no les haguera fet així, tots som farts malcontents i sabem de què parlem, en el nostre món no hi tenen cabuda altres móns, són exclosos per necessitat, encara no sé de què, però és evident que el passeig era dels farts i algú més, territori barrat a la resta de la humanitat, ni que fora ta mare.

 

No publicats

Com que la cosa va de restes, us presente els escrits illencs no publicats, ordenadament en funció de la distància en el temps.

 

6.10.03 “Despenjar-se’n. Al riu de la ciutat de València cada diumenge s’hi apleguen colles i colles d’estrangers per passar el dia entretinguts amb les famílies o sense, per passejar o practicar algun esport, o simplement per cantar. També n’hi ha, com a les sortides de les esglésies o als llocs on coincideix molta gent, qui cerca negoci, qui s’emborratxa i qui monta renou, ‘sarao’. Són aliens al decàleg del Govern Valencià (que copia el dels temps d’Emèrit Bono a Economia de l’any 1991) que suggereix que l’administrador al País Valencià ha de, en primer lloc, fer servir la llengua oficial del territori en qualitat de garant d’una normativa. Però són ciutadans que, en alguns casos, s’han organitzat al voltant d’associacions que els protegeix i ajuda a integrar-se. També lingüísticament, tot i desconèixer el decàleg del Consell, perquè organitzen cursos de llengua per a estrangers al bell mig dels casals on es reuneixen per diversos barris.

La darrera definició d’immigrant és, senzillament, qui arriba l’últim. Generalment sol passar que aquells que ja hi eren en darrera posició durant un temps, però que finalment han aconseguit passar desapercebuts, no integrar-se, per als de casa, i que continuen mantenint posicions inestables pel que fa a l’economia, sociabilitat, etcètera, són els més contraris a l’arribada de nous immigrants, perquè els destapa i iguala a aquells que tot just acaben d’arribar. I es manifesten. Si una societat vol superar aquest cercle viciós no ha d’enviar la policia a parlar amb els nouvinguts, si no és que hagin fet alguna malifeta, sinó amb aquells que encara estan per integrar-se, maldament portin anys i panys per casa. I, com a portadors i representants de la cosa pública, fer-ho amb la llengua del territori, i no amb cap Decret a la mà (ni que sigui el 100/1990; algú el coneixia?). A un immigrant no l’ha d’ajudar a integrar-se la policia, sinó la societat en tota la seva extensió: la societat civil, no un o dos concejals, que més semblarien una ONG (amb tots els respectes).

I és a la societat a qui pertoca decidir en quina llengua ho farà, això d’integrar el foraster. Els decàlegs i les normatives del passat només tenen sentit si els ‘nous’ i els ‘antics’ ciutadans arriben a ser-ho, ciutadans. Per damunt d’oportunismes polítics puntuals d’uns i altres; de modes (nacionalistes o no). Pedagogia; això sí, desprovista de frares i beates sorres. És l’única manera de no haver d’abjurar i despenjar-se d’allò dit a casa el dia anterior. Tanmateix, objectivament, el canvi demogràfic s’ha produït, al polígon de Llevant i al riu de València. Ara, depén de nosaltres.”

 

3.12.03 “Un pont lleuger. El maig de 1999, al darrer míting del PSM, Pere de Ses Panades ens proposava un somni: s’imagineu Damià Pons Conseller d’Educació, un luxe. I era cert. La llàstima és que Pere de Ses Panades va preferir que se li cremassin al forn quatre anys més tard (vespra de les eleccions de 2003) abans que proposar el mateix Pons, ara sí, com a president del Govern, amb el vist i plau d’en Morro Pageset, l’Estantís. Primera desfeta. Segona desfeta. La tardor de 2003 la proposta ‘esquerrana’ del senyor Miquel Àngel Lleuger va ‘fracassar’ per un vot contra les tesis més verdes que mai de la senyora Rosselló, de nom Margalida. Un altre Rosselló, Miquel, d’EU, preveu fer-se amb el territori progressista del prat verd i del prat ‘nacionalista’ de les panades estantisses. Tercera desfeta. L’Antich agre d’Algaida, després de promoure ‘involuntàriament’ la caiguda de l’espanyolista Nàjera a Calvià a favor de l’ultraespanyolista Delgado, no dóna ni vi, on abans rajava a dojo i multicolora la vida illenca els capvespres d’estiu de la mà del magnífic Jaume Jaume.

Amb aquest panorama no és d’estranyar que tanquin ràdios, que canviïn decrets, que proposin TV espanyola (ja n’hi ha prou d’anomenar-la bilingüe, ni valenciana, que Zaplana, pare de Matas, ja és a Madrid), que agredeixin professors, que tradueixin dites i frases fetes pobleres santantonianes, que retornin els temps de la fam cívica, que és on els frares i les beates sorres fan el seu agost. No serà vestint-se a l’ample ni ballant ‘ball de bot’ que s’evitaran aquests trets neofeixistes. A la dreta illenca, seguint les passes del del bigot, li revenen aires de ‘mantilla i peineta’ difícils d’aturar si no és amb l’ajuda de la societat civil, atesa la conjuntura política. S’ha de crear, doncs, aquesta societat, a la manera i forma de la manifestació de 1998 a favor del territori, però amb els líders adequats.

S’imagineu un pont lleuger però força resistent fet de la unió del PSM (Damià Pons) (un cop expurgat de frares i beates sorres), Els Verds (Miquel Àngel Lleuger), EU (Miquel Rosselló), Esquerra Republicana (Bernat Joan) i allò (molt) aprofitable del PSIB (?)…

Joan Fuster va dir que el País Valencià seria d’esquerres o no seria. I la va encertar. Solament una coalició d’esquerres i nacionalista podrà fer-se amb les temptatives imparables de la dreta més castissa espanyola que des del segle XIX impedeix que la gent recuperi el que era seu dos-cents anys enrere.”

 

26.01.04 “L’atracció demogràfica. Existeix una regla en sociologia que es compleix en tots els casos: l’augment de la demografia és un factor de cohesió si es correspon amb un augment del poder econòmic, de la societat en general. És el cas de les Illes Balears? El conjunt dels habitants de les Illes, perceben que són un motiu d’atracció (el seu territori, la seva llengua, les seves estructures socials i econòmiques) per als nouvinguts, per als immigrants? (Per definició: el darrere en arribar). Com veu el seu territori un mallorquí de, posem, 70 anys? Una persona qualsevol. I una de 40 anys? És l’illa motiu d’orgull? Es percep com un lloc ric, on la gent pot trobar-se identificada coherentment amb un passat recent digne de ser mostrat? Què els hem  pogut ‘donar’ als nouvinguts a canvi de la seva força de treball i del seu poder de consumir?

Em fa l’efecte que a l’illa sempre s’ha exercit un poder dur contra l’autòcton per part dels més poderosos, també ben autòctons. Els passa, als poderosos, com a la Castella que no s’acaba de convèncer de la pèrdua del poder davant la Revolució Industrial, i recorre a l’aplicació de la mà dura. Passa, però, que als llocs on es va poder baratar l’aplicació de la mà dura per un creixement econòmic universalista i es va integrar la gent en condicions d’igualtat ha estat possible un sentiment d’identificació de doble direcció: de tots contra aquella mà dura (anomeneu-li Franco, o més recentment Aznar) i de tots a favor d’un territori (d’una llengua, d’una cultura, d’unes infraestructures) que gaudir. A les Illes la mà dura autòctona continua colpejant (de Franco a Matas, passant per Canyelles i Soler –tret de l’entreacte d’Antich), i això no pot ser símptoma, vist que la demografia ha augmentat, mes que d’una manca de poder econòmic generalitzat (disminució de classe mitja, si n’hi ha hagut mai prou per provocar el canvi). Ens trobem, doncs, davant d’un atzucac: el producte interior illenc només es vendible cap a l’exterior; ni l’autòcton es veu amb cor d’oferir-li al nouvingut la mà dura que pateix i ha patit al llarg de la seva recent història (per dir-ho suaument), ni l’immigrant està en condicions d’integrar-se plenament, si no és per la via de l’assimilació al context de la mà dura, cosa que no farà. Efectivament són dues societats separades, des de sempre.

Existeixen, amb tot, dues possibilitats de reconciliació, al meu entendre. La recuperació d’un territori amb polítiques socials avançades, capaces d’atraure l’atenció de tothom (en sanitat, educació, comunicació, qualitat de vida), cosa que implica la presència de professionals de la política d’esquerres competents i que guanyin unes eleccions (en aquest ordre). I dos, la perpetuació de la dreta (una o dues legislatures més seria suficient), que a bescollada neta es faria amb els rebels, el darrer reducte ‘natural’ illenc, i passaria a l’acció directa de cohesionar, integrar i vertebrar en la més estricta de les liberalitats: sauve qui peut la vie. En aquest cas no cal dir que tot seria a l’abast de qui més poder tingui, individualment.

Es veu així necessària una transició política si es volia caminar cap a projectes compartits i de futur, que a les illes encara no s’ha donat. I no es donarà mentre els ‘progressistes’ siguin capaços de mantenir posicions incomprensibles i dèbils davant la mà dura dels ‘amos’. No pot haver cap mena d’excepció: els partits polítics d’esquerres necessiten fer net a ca seva i renovar-se profundament per tornar-se creïbles davant l’allau massiu dels immigrants, fer-se atractius a l’augment demogràfic. I, malauradament, no sembla que aquesta sigui la intenció dels ‘progressistes’, a la vista dels successos recents: desfeta de maig, continuïtat de càrrecs vergonyosos davant l’atac a la llengua, declaracions que donen alé als ‘vermellets’ de cara, mancança total d’autocrítica, etcètera. O sumeu actius o desapareixereu.”