La revista degana en valencià

Quadern de Tornada XIV

01/06/2020

2.02.04 “Qüestió de números. He llegit, amb molta atenció, perquè sé que qui l’escriu ha estat implicat des de sempre en tot allò relacionat amb la llengua catalana a les Illes, des de primeres posicions d’ençà de la transició i encara més, la carta de Joan Miralles, publicada al Diario de Mallorca, dia 2 de febrer. Ningú posaria en dubte, boig seria, la seva autoritat i la seva saviesa ‘en tot allò que fa a la llengua catalana’. Estic absolutament d’acord amb tot allò que li diu, des d’un punt de vista tècnic i lingüístic, al president Matas (altrament ambaixador del Regne de València). Pel que fa al bilingüisme, les modalitats i l’assessorament de la UIB. També amb el que no li diu de ‘Som Ràdio’, dels referèndums per als pares, de les concessions dels nivells als fills…Ara bé, el que no compartesc ni entenc és com apel·la a la humanitat, cas de perdre’s el català a les Illes, si és capaç de carregar-se a quasi cinc milions de parlants del País Valencià en referir-se als set milions i ignorar aquells que, amb l’ambaixador i qui li escriu la carta, comparteixen llengua.

Nosaltres mai hem dit que ‘anam bé’, com he sentit dir jo tantes i tantes vegades a les màximes autoritats científiques de les Illes. La llengua, senyor Miralles, no es pot parcialitzar: som i serem allò que passe a València, a Lleida o a Sineu. No ho dubte, en cas de decidir-se per una o altra contraprestació, ara que està de moda, cinc milions de votants pesen més que un milió.

D’altra banda, malament podrà convèncer de res al nostre ambaixador si no ens inclou dins dels comptes, senyor Miralles, que a les Illes som multitud. Ni als seus, si encara apel·la a ‘gent més o menys afí al Poder’, si dins d’aquest inclou a persones que tant ballen el so del Pacte com el del PP, sense canviar de lloc de feina. I encara, formant part a l’ensems del departament de Filologia Catalana i del govern actual (càrrec de confiança).

La casa pels fonaments. Segur que dins del departament de Filologia Catalana de la UIB hi ha qui sap sumar; em consta. I fins i tot hi ha qui estaria disposat a mullar-se una mica més que vosté. Els atacs són tan forts, crega’m, que els uns sense els altres ja som l’adob per menjar-se crua Catalunya.”

 

5.02.04 “Més rialles. Voldria elogiar els articles de Llorenç Capellà. Em semblen, tot sumat, els únics que, sense abandonar una sana distància irònica de la realitat, saben anomenar les coses pel seu nom, en ocasions sabut de tothom però volgudament ignorat. El darrer fa referència a unes fotografies (5/02/04). Em permet de suggerir, per acabar de morir de riure, de llegir l’article de Joan Miralles de dia 2 del Diario de Mallorca, company de Joan Mas a la UIB, sobretot quan diu ‘una política lingüística que ens pot dur a conseqüències estic segur que no volgudes per part de molts de ciutadans de les Illes Balears, fins i tot, potser, per gent més o menys afí al Poder’. M’imagine al senyor Matas, que és a qui s’adreça, morint-se de risa a ca seva en companyia del senyor Rodríguez (valencianet) i altres convidats ‘afins al poder’, fent de cambrer el cap del servei d’Ensenyament del Català, del PSM. És un suposar, és clar. També em puc imaginar el president Matas reunit amb la plana major dels responsables de les polítiques lingüístiques i educatives del govern reflexionant-hi sobre el darrer paràgraf de l’esmentat article: ‘No vos he sentit mai un sol discurs ni he llegit cap paper en què hàgiu sortit amb briu com a defensor d’aquesta llengua, que compartim, vós, jo i set milions de persones més. Em permet recordar-vos que sou el president de totes i tots els ciutadans d’aquestes illes, dels qui us varen votar i dels qui no. Sabeu molt bé que aquesta és la grandesa de la democràcia. Pensau que si un dia desapareix la nostra llengua no solament desapareixerà la modalitat estàndard sinó també la modalitat parlada dita popularment mallorquí, menorquí, eivissenc i aquesta seria una pèrdua irreparable no solament per al nostre país sinó també, com sempre passa en perdre’s una llengua o una cultura, una pèrdua per a la humanitat.’ I sabent-se segurs de compartir les mateixes inquietuds i la mateixa realitat de qui un dia va ser, durant anys i panys, el màxim representant del Departament de Filologia Catalana i Lingüística de la UIB i actual catedràtic i membre de l’IEC, caure espatarrats de riure. Entre les rialles del Mas i les paraules del Miralles, el cambrer que fa de cap del Servei d’Ensenyament del Català alliçona els amos amb les xifres que aquests volen escoltar sobre ús del català.”

 

14.02.04 “Del 14/02 al 14/03. Un dubte raonable em rossega per dedins: a qui s’adreçava l’editorial del vostre diari el dia dels enamorats i següent? Voldria entendre que a tots els ciutadans de les Illes, però em sembla que només ho feia als de Mallorca. Què ha quedat d’allò de ‘quatre illes, un país cap frontera’? S’adreçava als agermanats? Als Cabrit i Bassa, Colom i Crespí? Déu meu! Que el 25 de maig de 2003 els mallorquins no votaren Autopistes? Potser no ho feren Cabrit i Bassa, Colom i Crespí, Alcover i Costa, Bisbal i Darder…qui més? S’adreçava als nouvinguts atrets pel bitllet fàcil? Potser s’adreçava a mi, que vaig arribar a Mallorca com una allau desfermada, juntament amb molts altres professors valencians que cercaven feina i que ara són residents? No ho sé. Jo votaré dia 14 de març a Consell, que és on tinc la residència. Un poble, un de tants, que s’ha desenvolupat desmesuradament i que havia mantingut un creixement modèlic i equilibrat durant segles, segons el vostre editorial. Algú es pot creure que això és així, tan senzill? Com aquest ‘jo’ n’hi ha molts que humilment us preguen que els tingueu en compte. És un prec desesperat que sap que en ignorar-lo haurem begut oli tots plegats. És un prec que incorpora als nouvinguts, forasters o no, que representen una bona part dels votants, molts més que els 50.000 de la manifestació de dissabte, on m’hagués agradat ésser. Sense ésser gent mallorquina, de soca-rel, la que estima el país tant com la seva ànima, tampoc no sóc un segment de la immigració, sovint encara no integrat, als quals encara els manca temps per aprendre a estimar el país…No sóc dels qui han permés als dels PP asfaltar l’illa, tinc sentiments, respecte l’obra dels meus avantpassats i voldria que els meus fills pogueren també dir-ho. També en això ens guanyen els conservadors, que només en privat distingeixen els uns dels altres, els mallorquins que els voten i els forasters que també ho fan.”

 

20.02.04 “Reunió amb el Conseller. L’STEI hauria d’explicar qui era a la reunió de dia 10 de febrer per començar a negociar amb el conseller, vist que ni aquest ni el director general hi eren; què es pensava negociar; amb quina autoritat ho feia sense haver estat informada la Comunitat Educativa; si són o no conscients que per primera vegada se’ls exigeix una actitud ferma i de combat enfront d’uns dirigents polítics que volen assassinar bona part del teixit illenc; si se n’adonen que ja ha passat el temps dels parxes tebis i quedar-se curts; si seran capaços d’estar a l’altura de les circumstàncies presents, o si fóra necessari un canvi a la direcció del sindicat, sempre els mateixos. L’STEI, un cop més, no pot fer-li la ziga-zaga als treballadors de l’ensenyament, amb la complaença grata d’uns càrrecs de confiança del govern, caps de servei, que actuen com a cans de bestiar quan s’han d’apagar focs, perquè això els fa responsables de l’assassinat premeditat que promou el govern del PP.”

 

28.03.04 “Novedades. He llegit amb molta atenció l’article de Miquel Payeres i la carta de Jordi Bibiloni, de diumenge, i estic preocupat. El cap de l’oposició, Antich, serà qui s’ha de barallar amb Zapatero, tots dos del PSOE, per aconseguir Matas, del PP, els seus propòsits. Bé, és el mateix cas del cap del servei de català, el cambrer Felip Munar, del PSM treballant per al PP. D’altra banda, hom se n’adona de la possibilitat d’un rebrot de xenofòbia al carrer. Hauré de recordar que setembre de 2002 l’eterna Reina Munar atribuïa als immigrants un possible rebrot d’infeccions a les escoles? Cars amics, des de València estant, efectivament, no veig las ‘novedades’ per enlloc. Perquè això passara, a les illes, caldria una segona (que seria la primera) transició política i deixar de servir l’amo. Amb frares i beates sorres de per mig, no hi ha res a fer. Res.”

 

28.04.04 “Projeccions. Contundent, la darrera novel·la de l’andrítxol Porcel, sense concessions ni als frares ni a les beates sorres, que encara sovintegen pel panorama illenc mallorquí, encauats de per tot (vegeu el Servei d’ensenyament del català, d’ara i d’abans), arrecerats per partits polítics sense vergonya. El temps de la narració del Porcel a Olympia transcorre, aproximadament, entre els anys cinquanta i primeries del segle XXI, els mateixos que, en matèria de llengua, volíem comentar. Una societat, al cap i a la fi, es fa o es desfà en funció també dels referents identitaris, i entre aquests la llengua. Entre 1960 i (aquesta és la projecció, si Déu no ho evita) i l’any 2020 desapareixen els unilingües de llengua minoritzada (10% versus 0%), la catalana, així com els pràcticament unilingües però coneixedeors de la llengua castellana (20% v 0%). Els bilingües d’ús majoritari del català davallen a la meitat (50% v 20%), en la mateixa proporció, però invertida, que augmenten els bilingües d’ús majoritari del castellà (10% v 20%). Els unilingües castellans coneixedors del català d’escola, no usufructuaris, però, passen d’un 0% a un 30%, de la població total. Els unilingües castellans augmenten també d’un 10% els anys seixanta fins a un 30% l’any 2020. En conjunt, en seixanta anys, els mateixos en què transcorre Olympia, la islandesa, s’ha passat de tenir una relació de 80 a 20 a favor dels usos catalans a una d’invertida de 20 a 80, i les zones més fortament poblades i substituïdes lingüísticament i demogràfica tendeixen a concentrar la població, just el contrari del que hauria de passar. Contundent.”

 

Futbol d’aquí

El Levante puja a primera, després de quasi quaranta anys. El Vila-real ja és a primera d’ençà d’unes quantes temporades. El València ha guanyat tot el que podia guanyar enguany. Què més volem, em demane, i els companys de l’IES em diuen que volen més carnassa (car lector ara em relacione fins i tot amb els meus companys a boxes). L’u em diu que ja s’ha desenterrat la destral de la guerra per part del Levante, que després de veure les declaracions a ‘granota.com’ ell no pot deduir que aquest serà un any de guerres redivives, com en els pitjors derbis de l’Estat, que això del Sevilla i del Betis es quedarà a l’alçada del betum, ja ho veurem, que ell preferiria equivocar-se però que li sembla que nones, que la cosa està posant-se seriosa, jo li retruque, perquè sé una mica de què va el tema pels meus cunyats, el Paco valencianista i del PP i el Marco barcelonista i dels de la ceba més verda que una soca de taronger acabada de podar, que això com és que la gent del València no s’alegra que el Levante granoter puge a primera i va i em diu que la culpa la tenen els del Levante, que ho comprove a la pàgina web que dèiem, però home serà cosa dels dos, de les dues aficions, i observe com va posant-se més i més nerviós, com els cunyats quan s’encabriten pel futbol, encara que ho dissimulen molt bé, que com és possible, insistesc que la gent de València de tot plegat no n’estiga que no càpiga més de contenta pel fet de tenir tres equips a primera, i encara podria ser més gros si també estigueren l’Hèrcules i l’Elx, què has dit cos morrut, ara sí l’has cagada que als d’Alacant no els poden veure, que tots són del Madrid, i els del Levante, sense dir-ho, però ho pensen, tots són del Barcelona, serà pels colors de la samarreta, encara que haig de dir que alguna estelada sí que vaig veure devora la blavera i les banderes estrictes del Levante per la TV el dia de la pujada, que avui serà més sonat encara, i la gent que rebufa i ja no s’aclareix, que es vol escapolir del debat que jo ja no entenc, si és veritat això de la Comunidad Valenciana, o això del País Valencià, ja no és que els uns parlen mal dels altres, que deia bonament el Sanchis Guarner, no la cosa està molt més verda encara, és que la gent s’ho mira com si foren parcel·les no en el seu conjunt, què collons li interessa a un seguidor del València allò que li passe de bo a la resta de conjunts del país, la cosa és que com que es lluita contra el Barcelona, contra el Madrid, individualment, contràriament a allò que deia el Joan Monleón l’altre dia per C9, que això del futbol agermanava i feia més gran un poble (quin?), la cosa és tot a l’inrevés, als del València els fot que puge el Levante, el Vila-real i la mare que els ha parit, no pots ja ni alegra-te’n que el País Valencià és l’únic territori de l’Estat on hi ha en joc tres conjunts de futbol a primera divisió, no, t’ho has de callar, collons, idò no, que s’ho empassen con vulguen, per aquí no passe, visca el València, el Levante i el Vila-real, que per això he estudiat a Vila-real, he viscut al carrer Sant Vicent de Paül devora el camp dels granotes, i ara visc al carrer Lluís Santàngel, ben del barri de Russafa que com que no té equip propi segur que són del València, collons, quan n’aprendrem, o quan n’aprendré jo, seria millor que diguera, vist com van les coses, xe ara que ni a Madrid ni a Barcelona ni a Brussel·les tenen tres equips a primera encara la cagarem nosaltres barallant-nos entre nosaltres i no deixant treballar tranquil·lament l’afició, em fa l’efecte que tots són uns mentiders, i que per damunt de l’anomenada de si són del València o del Levante o del Vila-real, està la lliuta de ser del Madrid (València), Barcelona (Levante), dels dos o de cap (Vila-real), de baix o de dalt (Hèrcules, Elx), Alacant contra Elx, que és Madrid contra no se sap què, com si d’un imaginari Alcoià ‘enjaumat’ es tractara aquesta barreja de ser d’aquí o d’allà, si a l’hora de la veritat se’ls veu el llautó, que és com veure’ls la llengua blava que tenen cada cop que es presenta l’ocasió, Déu meu, fins quan aquesta lluita, quan acabarà la eterna disputa de ser d’on per no acabar sent d’enlloc, del lloc on has nascut i des d’aquí amb responsabilitat i coratge defensar les coses pròpies i les de sentit comú al mateix temps que són la mateixa cosa, doncs no sembla possible, i així les baralles de saló dels meus cunyats tenen raó de ser, l’u des de Benissa estant que es mira València quasi com terra de forasters, amb prou raó val a dir però incapaç de fer res perquè deixe de ser-ho, impotent, sense recursos, i l’altre des de València estant es mira Benissa com terra de moros, que no sé què es pitjor, des de la seua Talaia de senyor del no res, perquè això és qui pensa que és millor perquè parla castellà des de la més dura ignorància i des de la més profunda prepotència inútil, ni l’u ni l’altre convenen a un País que encara lluita per saber si és d’aquí o és d’allà, o d’acullà, que és on acabarem si la cosa va com va, en tan fàcil que seria reconèixer que de Valencians només n’hi ha que d’una casta, i els altres són arribistes nouvinguts, immigrants tot plegat, que si es fan del València, del Levante o del Vila-real, ja ens va bé, encara que si n’hi ha algun del Madrid o del Barcelona, sempre preferirem al segon com a propi que és i no al primer, que és altre arribista però amb aires de grandesa, que és cosa insofrible i que no es pot tolerar de cap manera. M’he quedat molt sorprès de saber que la guerra entre els valencianistes i els granotes s’està covant, tot just ara que comença la festa. Crec que em faré dels granotes per compensar, perquè ja està clar qui rebrà i perquè. Déu meu, que m’haja de fer ‘futbolero’ per defensar les coses que bastaria explicar a una aula i prou. Cristo. Quina fardarada de vida.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top