Quadern de Tornada XIX

03/09/2020

Setembre(s) en majúscules.

Orriols.

El mes més immens de l’any, sense dubte, per les olors i els colors, els ritmes renovellats de la vida quotidiana, després de la soporífera estació de les vacances, i que duren, el mes dels sentits recuperats, de les absències recobrades, el mes del retorn a la vida real de la feina, les il·lusions dels nins per les novetats escolars, els escarafalls i les rialles, les estridències dels més petits, les ocurrències impertinents dels més crescuts, els idèntics silencis dels adults que callen el que saben, que callem el que no volem mostrar, que ens desplacem pels viaranys on és senzill l’oblit, on es fa fàcil ignorar algú o alguna cosa que se’ns mostra inoportuna, i en canvi, l’obvia manifestació de demanda per part dels joves, desvergonyits, renovadament acarnissats en la seva ingènua ostensió infinita, abans fins i tot de conèixer-te ja t’assalten i t’assetgen, involuntàriament hi ha demanda, una demanda inacabable, una sol·licitud de la pròpia naturalesa que s’acreix i comença a expandir-se del groc moribund de l’estiu al verd ple de les primeres pluges tardorenques, aquí, on les estacions ja no són el que hom s’imagina, i més encara a la ciutat, on sembla que els canvis te’ls trobes gairebé imperceptibles pels racons dels carrers, en sortir del metro, pel riu als passejos de Boira, durant les anades i vingudes obligades, a l’horta somniada que cada dia et trobaràs pels camins, aquest any serà d’aquests de recordar per les seves olors, els seus colors, sobretot a l’eixida del túnel, ja pràcticament en el terme municipal d’Alboraia, a la plaça de l’horta, precisament, devora els marges del barri de Benimaclet d’eterna memòria, entre Emili Baró i Dolors Marqués, a la parada anomenada Machado, per encetar el carrer de Santiago Rossinyol, perpendicular a un altre de cita imprescindible, el de Sant Vicent de Paül, on tots vàrem ser més o menys iniciats en l’art de la vida, amb la presència ara sí visible de Sant Miquel dels Reis, la més gran biblioteca humanística del segle XVI valencià, i la més inútil gràcies als inquisidors propis i aliens, d’aquí i castellans, un camí planer cap al centre de feina, a dreta l’estadi de Ciutat de València, el dels granotes, a esquerres finques i més finques de preus assequibles encara, amb opcions de créixer raonables, un barri obert cap al nord per on bufa un vent inesgotable, receptor de vida encara i tranquil essencialment, on és possible trobar-te els llocs de lectura factible un diumenge al matí del periòdic al café, on es pot aparcar fàcilment el cotxe, enlluernador l’entorn del centre, amb una presència immigrada important i segurament allunyats de vel·leïtats urbanístiques més o menys aconseguides, un barri, certament, de llum generosa, d’accessos ràpids i amb les voravies netes i els jardins intactes de tan poc freqüentats com són encara, unes zones verdes netes de tot, de vida si es vol, però netes, on és possible el perdre’s ronsero mallorquí que tant estime, uns carrers de noms il·lustres i tanmateix nous i inventats en pocs anys, massa anys els que feia que no hi passava per allà, la darrera vegada en ocasió d’una visita a Sant Miquel dels Reis per la cosa del llibre en valencià, i més enrere amb motiu d’alguna passada pròxima o menys amb el cotxe, poca cosa per a la immensitat del canvi, Déu meu en què han quedat carrers com el de Porta Coeli o el de Motilla del Palancar, que eren els límits civilitzats més enllà dels quals rugia a la fosca l’artèria de Primat Reig, sempre farcida de fums mecànics, setembre de 1977, setembre de 2004, vint-i-set anys després, ara de professor de barri, tutor, coneixedor si en tinc ganes de les intimitats de les persones, però sobretot sabedor d’una vida, d’un art, que en bona mida va començar aquí, al barri dels Orriols, on hi accedies des de la plaça de l’Ajuntament amb el 69 mític, Orriols de vida i de gent, de ramats un temps on tornaré de gran un setembre farcit d’olors i colors, de ganes de viure un intangible que mai en la meua vida m’hagués pogut imaginar després de tants bacs pegats pels voltants d’aquell espai i temps màgic per on ressona el nom mai prou recordat de Paco Piñango, llarg i estirat com la forma que tenia de menjar-se les pipes…

Aiora.

Certament no es pot dir mai d’aqueixa aigua no beuré, perquè ja em veig altre cop pastant pel mateix centre, o no, del curs passat, però si haig de ser sincer, després de tornar-me a trobar amb els i les alumnes de l’any passat amb motiu de l’examen de setembre de recuperació, novetat de novetats de tots els de funcionari de carrera, no em sabria gens greu repetir espai de feina, i així li ho vaig fer saber a la nova i flamant directora, cap de seminari el 2003-04 meua, i al sotsdirector, pare de la criatura que ara viu al carrer Fiol, en qualitat de llogater, i ja veurem per on ix el sol, que se sol dir quan no se sap ben bé què és el que s’ha de fer, com és el cas que ens ocupa, de moment esperarem esdeveniments, continuarem les lectures d’aventures, ara per autors (Twain, Dumas, de moment), encetarem les de la sèrie negra (per ordre), ens curarem el constipat d’aire condicionat que hem agafat i potser anirem a per aigua a Agres, fins i tot, sense descartar, malalt i tot, alguna visita al cinema (Mar adentro, La terminal, etcètera) per fer boca i anar obrint el camí d’aquest nou curs a València, que es presenta, ho reconec, molt més atractiu que no pas el de l’any primer del retorn, eixut i poruc, aquest, en canvi, tot i les primeres nits en vetlla per diversos motius, també pel refredat que duc a les espatlles, es presenta pla i disposat en la seva realitat com un d’aquells d’un temps ençà on les sensacions a flor de pell prevalien per damunt d’altres experiències més o menys afortunades, tinc la impressió, i espere no equivocar-me, que serà un d’aquells hiverns, primer de tardor, i finalment de primavera d’estiu, més bonic dels que jo recorde, quasi diria que m’haig de retrotreure als primers anys de vida i amor, de passeig i estada, a la ciutat de València, allà pels volts del 1977, Déu meu, quines coses, però així és i així ho conte, els anys d’una continuada efervescència per conèixer coses, per reconèixer-te en els instants més quotidians de l’existència humana, aquells on no cal afegir massa gestos més per entendre’ns, i potser cap paraula seria capaç de fer-ne un dibuix més explícit, moments de goig i de dolor pels arbres dels carrers, per les cares de la gent als mercats de barri de cada dia de la setmana, pels minuts passats esperant que arribe l’autobús que sempre fa tard, memòries i records, vivències d’ara compartides amb més voluntat i coneixença del món, sense que això implique cap cosa pejorativa, unes sensacions noves no per desconegudes, sinó per oblidades, ganes de viure i de viure també ingènuament, aprofitar allò que planteja la ciutat en la seva dissortada evolució, i en els seus encerts, que de tot ha d’haver en el camí, el cas és aquest, que ara em trobe davant una conjuntura sorprenent, de possibles realitzacions de somnis llargament aturats i fossilitzats, tornar-me visible allí on m’havia convertit en poc més que un espectre, volgudament decidit a recuperar un temps congelat massa hores per pors poc raonables, després de tants anys veient el mateix supose que era ben normal i natural tenir una mica de depressió acumulada, i ara sembla que va de bo, personalment i amb la meua dona, amb Boira al costat, estic en condicions de reprendre un camí anys perdut que em du, senzillament, a tornar a ser ni que siga provisionalment però amb ganes de perllongar-lo aquell ésser humà que s’enamorava de les coses que feia fins que venia el cap de fava de torn i m’ho espatllava, hom no ha caminat tant per tornar enrere, tan enrere com jo he tornat en algunes ocasions, no, és el moment de fruir del camí fet de la mà de qui tants anys porta acompanyant-te, sensacions noves per oblidades, carrers descoberts de bell nou després de tants anys ignorats, olors, colors, les de setembre, el mes de l’alliberament, aquí a València, la ciutat de l’adolescència avançada i la primera joventut, després de tants anys, i en condicions de poder triar, si vas o véns o t’entretens, si mai et detens, mirar les cares de les persones que t’envolten i tranquil·lament poder dir-te sense cap pena afegida com d’humans som tots si de bon de veres com el bon Jesús som capaços de perdonar-nos-els-n’hi, entre nosaltres, els possibles errors, amb generositat, de sortida de l’armari, cadascú des del seu, és clar.

Constatacions.

De fet, no em puc queixar. Les coses van sortint tal com esperàvem. Què més es pot demanar?

Olor de botes d’aigua.

Setembre transcorre plàcid i en alguns aspectes ‘bonívol’, fins i tot, que és com dir que resulta d’una estranya familiaritat, les lectures avancen a bon ritme, es cancel·len compromisos lesius i es procura viure d’acord amb les necessitats i possibilitats de cadascú, senzillament i a l’aguait de millors perspectives, sobretot la que comportaria una continuïtat en l’aspecte laboral de Gràcia, ara quan acabe el període d’atur, mentrestant ens retrobem pausadament amb la ciutat, alguna sessió de cinema, passejos estrictes i d’altres de ronsero, vagareig de l’ànima i orejos de l’esperit, bàmbola del cos lleuger que lògicament anirà posant-se a to en penetrar en la tardor que ja arriba silent i compassada de la caiguda de les fulles, la creixent i imperceptible fosca que avança i s’atansa als desitjos més elementals que voldríem fer durar encara, si no la calor, de la qual qui més qui manco n’està tip, si la claror del dia, sempre benvinguda al matí i mai ben acomiadada al vespre, les visites a la mar de Tavernes, encara verge en la seva banda més septentrional, de poca vida crec i pel que diuen, els gestos que ara pots fer duradors d’ençà que vivim aquí i per tant cap pressa no ens corprèn, la recollida habitual dels talls d’arròs de la partida, a qualsevol hora del dia, qualsevol dia mentre dure la presència abans de la collita, els camins represos, els adéus esmorteïts, pràcticament inaudibles pel poc sentit que contenen, a reveure i prou a les persones estimades, cap dramatisme en la veu, som aquí i allò, la casa de Consell de Mallorca està ben habitada i ben pagada, que nosaltres ens l’estimem igual encara que ocupada d’estranys que paguen, i no tan estranys s’ha de dir, ara que som aquí i res no ens impedeix de moure’ns per contrades conegudes i assajar volent visites al desconegut, pròxim, primer, ja encetarem vols més llunyans, setembre et permet de planificar obertament les accions a l’ombra que s’esdevindran el darrer quart de l’any, si més no el darrer trimestre, no contem el mes per excel·lència, el que ens ocupa, el novè de la llista, el màgic, el novell, la portella de tantes i tantes precaucions posades finalment en joc, que semblaria que Jano és aquest mes i no Gener, el de la doble cara, respirem tranquil·lament el trànsit, temps d’estrenes fílmiques, de propòsits efímers, de memòries literàries, de deutes íntims, desitjos revisitats, penyores pagades, somnis de novetats, llistats d’objectes i terminis, lectures ajornades, material de text i llibres nous com la roba de diumenge, espectacles a flor de pell, barbarisme segur, tantes coses, viatges, el món a l’inrevés, les ganes de viure, les primeres pluges i els primers contactes de bell nou amb els vestits de mesos ençà, matrícules i papers escolars, universitaris, promeses, carrers i gent coneguda a la ciutat retrobada després de tants anys i panys, amors recordats, cites d’infanteses reviscudes, quantes coses en un bassiol d’aigua que voreja l’arbre del passeig, les boletes de les acàcies caigudes, els pals de les fulles rebost d’arcs vegetals i tènues, senzills i fràgils com les mans que els preparen, mans de nin, xiquet que juga al carrer pletòric de saber-se agombolat per la mirada materna, mai tanta felicitat ha estat narrada, els primers dies de taula faldera, de botes de goma, l’armari d’olor precís, amb les coses dels peus i els paraigües, sabates de tota mena, armari discret a l’entrada de l’habitació dels nins, que segurament dormiran tantes i tantes vegades que haurem mester dels estris que hi són a la calaixera, al dedins d’aquests habitacle meravellós, porta de sensacions, frontera de decisions, amagatall d’esperances, l’armari a la dreta en entrar a l’habitació dels xiquets, Tia Lola, no ho oblide, hi trobarà totes les formes de sabata necessària per encarar amb bona sort les inclemències del mes de setembre, l’únic, l’incontestable mes dels xiquets, d’aquells xiquets que ara transiten els cels de ciutat sabedors de la sort de tenir uns ulls que els vigilen amatents.

La por.

La por, sempre la por, aquesta és l’única i la vertadera raó de les nostres incapacitats, que cap pastilla no pot de cap manera substituir, la por, aquesta mena de buit que ens acompanya de pertot, sempre, a qualsevol indret, en tot moment, la inapel·lable condició del mort, tenir por, estar fred, tenir por i no obrir la boca, estar mut de portes endins, potser radiant amb l’ajuda de la benzina, això que a alguns els resulta una agradable companyia en moments determinats de la vida, també per a qui té por, però en aquest cas se sap que és a més el motiu pel qual hom es prové de querosè, la por, motiva la ingesta, la redobla, la por provoca al seu torn que el torn es moga i t’estreny més i més, i et limita encara i sempre, és com un cercle viciós on res no queda per contaminar, mullat de por, la por esbargida contaminant-ho tot i tu el seu portador, portador de por, com en una epidèmia però de característiques íntimes, la por no es transmet, senzillament s’ol i s’aferra a tu com el quitrà perdut a la vora de la mar un passeig qualsevol en un malson més, put la por com l’aire salnitrós dels paratges tancats i assolellats, d’aigua estanca, de moscards immensos, pot més la por que res en tu, l’insomne en què t’has convertit duu la por a sobre també durant els bells raigs del matí, s’horabaixa tranquil·la de por farcida que regalima petites bombolles de pus pels braços caiguts inermes, blancs de por, com les pupil·les inflades després d’un interrogatori inútil per la violència exercida, la por inexplicable, i que tanmateix ens ocupa, la por a no pertànyer a cap grup, ni tan sols a una quadrilla, si és permesa l’expressió, a res, la por no s’aferra més que a tu, de tu es desprén l’olor a por, res més, quantes ganes de trobar-la enfora, de veure-te-la de cara de lluny, d’apropar-t’hi amb mans de cirurgià per auscultar-la objectivament, com un científic fred i gris s’apropa a les meravelles del món i de l’univers, amb paciència i una vegada i altra repeteix les mateixes preguntes, fa els mateixos experiments, prova una vegada i una altra de fer pactar la teoria amb la pràctica, amb mans de forense que s’ateny al mort i li demana si té por encara un cop mort i inútil pel món, si vol encara alguna cosa després d’estar ben mort i fred pel món, potser resoldrem el cas amb la teva inestimable ajuda de mort fred ple de por pel món, por pel món, del món, hom haurà d’explicar com és possible tenir tanta por durant tant de temps, potser ho haurà de fer la psiquiatria si és que no té por de fer-ho, tan freda com resulta i tan morta com s’assembla a primer cop d’ull, d’ull de forense, de científic desproveït de por de tacar-se les mans amb una mica de gel de por, d’aquell que ni per tots els sols del món s’arriba mai a desglaçar, la por del nin i de l’adolescent, del jove i de l’adult, del vell gairebé en què t’has convertit, por que has estat companya de viatge durant tantes dècades, que en realitat tampoc no en són tantes, quasi cinc, quatre en realitat, tres si descomptem els anys compartits amb l’única persona que em feia calor quan la por s’apropava, la mare, por què vols de mi ara que ja no en tinc de por, que el fred s’esmuny pels racons de la memòria mentrestant et mire desvergonyit sabedor del meu triomf, por de què ara que sé, por allunya’t devora meu que el glaç m’és del tot indiferent i he sabut, ara per fi, definitivament, omplir els buits del discurs amb lletres que em són bonívoles (sic) i plaents, mengívoles si es vol que una darrere l’altra van entrant i sortint del meu cos, a poc a poc, escalfades pel contacte de la meua pell receptiva i el meu cos amorós, por què vols de mi si en mi no tens cabuda, sóc el foc que et destrueix, amb mesura, sense cap altra actitud que la humilitat, ara sé que puc ajudar a qui té por a evitar-la, por, por, por, què poca por em fas ajupida com jeus als meus peus, subjectada com un genitiu passiu, d’aquells que fan servir els jueus per entendre’s entre si, perquè amb d’altres no sembla que ho aconsegueixen massa, por de mi què vols estúpida inutilitat, com m’allunye i m’acomiade de tu senzillament, sense estridències, quasi amicalment, després de tant de temps coneguts i amics, inseparables com la pus a la infecció, amiga por me n’haig d’anar a altres llocs, fer altres feines, et deixe maleïda eternament i convençut que davant meu mai no gosaràs atrevir-te de bromes atansar-te a algú i aferrar-t’hi com una llepassa vares fer amb mi, por què vols de mi si ja no et vull.

Finals i Papers d’aigua.

El darrer dia, hem anat Boira i jo, mentre Gràcia feia papers d’aigua, a la festa d’inauguració del centre, on hi havia ballant un grup multiculturalista de tamborets i sons estranys, de balls de panxa a l’aire i suors corporals exagerades, atesa la temperatura de la sala de múltiples on es feia l’acte, com així li he volgut fer saber al professor i cap d’estudis Miguel Àngel, de Granada, bon xicot, i el cas és que han fet pujar dalt de l’escenari, cosa que em recordava allò del Xapo i “ahora los mayores”, un mestre, Don Víctor, de tota la vida al barri, d’aquests que un dia arribaren a València, la dels anys setantes, i s’enamoraren de la marxa encoberta que ja festejava la ciutat a qui volia enganxar-se-li ben fort, un mestre compromés amb la moguda, vividor i conreador de l’amistat, escriptor a estones com m’ha fet saber a la primera ocasió que ha tingut, comentador d’anècdotes sucoses del seu barri de l’ànima, Benimaclet, paraules majors, el barri per excel·lència de València, la València autèntica, no la dels mamarratxos de ciutat que tot ho regiren, llengua inclosa, el barri dels amors i les pèrdues, el barri dels passeigs poc enllumenats, dels bars de tapes a qualsevol hora del dia, de les cases de menjars econòmiques, un mestre, Don Víctor, l’únic professor ‘emerital’ que rep aquesta denominació d’origen de part de l’alumnat que se’l coneix de quan era mestre d’escola, de la Miguel Hernández del barri d’Orriols, els graners de ciutat antigament, una mena de quarteres pròximes a murada des d’on es repartien i es feien parts dels aliments que arribaven del nord i de l’oest, una de semblant estació de repartiment existeix a l’entrada antiga d’Inca, i el mateix es podria dir de les duanes que existeixen al passeig de l’Albereda de ciutat de València, que arribava en carro o a l’estació d’Aragó, Orriols, si Benimaclet resulta del tot nostrat, Orriols és ja la primera casa a ciutat de molts companys i amics de Tavernes, on també hi havia Don Víctors a manta, no sé si tan balladors com aquest que he conegut al centre, del barcelonés diu l’home que és, es veu que es cuida, no sé si per la seua condició de manifasser reconegut finalment un dia, com segurament li va tocar d’acceptar vista la situació de la ciutat que l’acollia, de lluny més tolerant que moltes altres en aquestes coses i poc més, val a dir, ho dic això de la fatxenderia perquè l’home, també a la primera ocasió que va tenir, em va fer saber que el protagonista de la novel·la inacabada que estava manufacturant des de molt de temps ençà ho era, i he deduït, potser equivocadament, encara que determinats gestos així ho indiquen, que es tractava del Don Mateix, una manera com qualsevol altra de passar l’estona, a la biblioteca xerrant i xerrant, que l’home no calla, i em vaig haver de disculpar perquè havia de corregir, que també és una altra manera de parlar, això de dir que has de corregir exàmens, quan amb un colp d’ull ja saps qui i com aprovarà l’assignatura, i qui de cap manera no l’aprovarà, balla que balla, l’home ha estat discret i ho ha fet curt, altrament no sé què haguessen acabat fent els alumnes, tan poc democràtics com són i tan poc donat a acceptar que els mestres i professors siguem alguna cosa més que desgraciats al seu servei, a tots els centres, en aquest també, on Boira i jo avui de la mà hem volgut retre homenatge al barri d’Orriols, a la tornada a la normalitat de la feina, a la vida, al nou centre que estan construint, qui sap si expressament perquè el papi vaja a fer feina un dia, qui sap si perquè la mare veurà un pis àtic a la zona i s’enamorarà i farà allí els papers d’aigua, aqueixes preciositats modernistes que surten encara no sé ben bé com de la suspensió en líquid d’un paper on prèviament s’ha posat color i s’ha expandit lleugerament amb l’ajuda d’unes finíssimes agulles, tot de colors i contrastos que després serviran de guarda de llibres o de quaderns que de ben segur la meua Gràcia farà per al plaer i goig de Boira i jo, que avui hem fet pinya pel barri dels Orriols, un somni de tretze capses fet realitat, ara sí, ara que la por ja no hi és amb nosaltres.