Quadern de Tornada XL (a)

Març de 2006

La clau de la vida

Tres setmanes i falles, de fet, aquestes setmanes la xicalla ja s’ho agafa com s’ho ha d’agafar, mig de festa, i els joves, els desbordants adolescents, adopten maneres fora mides, el temps acompanya, han anunciat un canvi de l’oratge, però serà cosa de tres dies mal comptats, la primavera es fa notar alguna nit ja, fa gana sortir al carrer, fa bo, la gent va i ve i no sap què fer-se per allargar l’estona a l’aire lliure, el riu esdevé aquests dies un riu de vida, colors i ganes, mirades, es veu que ha estat un hivern una mica més cru que d’habitud en una ciutat poc avesada a aquests rigors climatològics, res seriós, però la gent mostra la vertadera cara, es tenen ganes d’eixir al carrer, d’encetar altres dinàmiques, la casa es fa petita a l’hivern, gens còmoda per als més inquiets, normalment no és un lloc on els més joves hi comanden i han de cercar alternatives, si fa fred al carrer no els queden massa opcions més, els locals no conviden tampoc si la butxaca es curta, com sol ser-ho en aquestes edats, on més intimitat es pot descórrer és curiosament al carrer si fa bo, una delícia les olors dels tarongers en flor ara pel març i l’abril, les platges, les primeries de l’aigua salada, neta, transparent, encara no assolada per les avingudes de forasters, els boscos i les dunes, les vores de la mar desertes de gent conviden a la pau compartida, unes carícies són suficient per saber-se viu, l’aire lliure permet somniar, cosa que l’habitació esquifida de vegades impedeix, el jovent no sol tenir sort a l’hivern, depèn massa dels pares, estan tancats, presos per les seues mateixes carències, en canvi a l’estiu, quan arriba el bon temps se’n saben avenir a la manca de diners, hi posen imaginació i tenen la fortuna de la vida per endavant, unes mans enroscades són suficient, els pares també proven de sortir però són més inútils, més dependents dels possibles, s’organitzen coses inaudites per passar les vacances, versions increïbles per fer com si ho passaren bé, als joves els basta coincidir amb una colla de gent de la seua edat, uns contactes de la pell són suficient, el bon temps és la vàlvula d’escapament de tantes desgràcies que altrament es produirien que li hem d’estar agraïts als Déus delerosos d’oferir-nos-el, eternament agraïts, les cases s’obrin de bat a bat, els horaris es relaxen fins ben tard, proliferen els contactes, la vida comença precisament allí on acaba la casa pairal, en molts casos, massa casos, són uns pocs els elegits que la fan seua durant la calima, els pares anats, desapareguts, provisionalment absents, la vida es refà de tanta grisor ara amb l’arribada del bon temps, un poc de sol es capaç de fer reviure el més trist dels humans, els joves ho saben i els majors també, encara que semblen haver-ho oblidat massa sovint per les cares que posen en veure els fills gosar de la vida, de les primeres angoixes d’adolescent, les primeres calors ineludibles, els primers sotracs dels membres, fil de vida que pul·lula pel carrer, evident sentit de la vida, l’única possible, la gent gran que descansa a la vora de ca seua mentre els més joves s’ho fan com poden arrecerats a l’ombra de la lluna d’una garrofera vella, sentors de vida barrejades amb l’olor de gespa recent tallada a les vores dels jardins urbans, els cossos dels més agosarats mostrant-se obertament, sorra que s’aferra a la lluentor de mel d’una pell tensada com la dels timbals, un bany és suficient, encara una mica més, tanmateix demà no sembla impossible aixecar-se i fer vida normal sense necessitat de recórrer a cap àpat contra la ressaca, això és cosa del vellam, dits que corren a la recerca de vida, un breu bri de vent ajuda a copsar millor les formes canviants, la promesa d’un futur immediat carregat de vida, la vida que tant s’escola de les mans de qui n’haurien de tenir cura, vida que recau en les úniques mans agraïdes que se la saben amidar, el bon temps és una simfonia de possibilitats per al món si no és que el món es tanca les portes, l’única cosa que pot impedir fruir-lo de ca nostra com caldria i es mereix és la seua persistència en anar més enllà d’uns límits raonables i acabar convertint-se en llosa insuportable faedora de suors inacabables, niu de cansament tothora, motiu d’efecte contrari a aquell que es pretenia, tancar-se a casa sota l’espantall de l’aire condicionat de tan mala premsa, si tant estreny el bon temps pot acabar convertint-se en la presó més immensa que hom pot imaginar, els moviments s’alenteixen si no acaben per desaparèixer, la xafogor pot convertir aquella presó de l’hivern, presó intimista, en una galeria de personatges indesitjables, des dels sorolls inevitables perquè tot s’ha de tenir obert de bat a bat, fins les olors alienes de les cuines vomitives dels veïns que ara no podem esquivar, les veus dels pares discutint, el remor de la televisió posada a tota llet precisament la nit del dissabte amb la programació tan exquisida que solen fer, massa calor ho llança tot a perdre, i aquesta és l’únic emperò que li troben a la clau de la vida.