Quadern de Tornada XL (b)

Març de 2006

Moure’s o no

Si hom es vol fondre i passar inadvertit és senzill, altra cosa és que s’haja de fondre per passar inadvertit, o que es confonga amb els símbols, fins i tot que l’assenyalen impunement, enlloc de dialogar amb ell, això ja és motiu més que suficient per fer-se el fos, el fonedís d’ànima, i encetar un llarg viatge, aquest pot ser real o imaginari, tan se val, però cal iniciar-lo, convé fer-ho per al cos i per a l’ànima, una manera de fer-ho ràpid i barat és llegir, una bona novel·la, per exemple, també es pot agafar l’imprescindible i anar-se’n ben lluny, o no tant, tanmateix la cosa és anar-se’n, és el fet el que compta, per a uns bastarà de remuntar la muntanya del poble i passar uns dies sol entre els pardalets, per a uns altres la cosa haurà de prendre maneres més serioses i caldrà agafar algun mitjà de transport, conjugar-lo amb les pròpies forces fer-ne trams a peu, sempre va bé exercitar el temps que hi ha entre la partida i el suposat final del nostre viatge, i res millor per poder-ho fer bé que dedicar-li temps al temps, avançar lentament, no hi ha cap viatge que no pague la pena de fer-lo si és fet amb uns mínims d’amor propi, la lectura més soporífera pot ajudar per prendre distàncies, el caminoi més elemental i la ruta més fàcil també, hi ha qui camina tota la seua vida i hi ha qui no es mou del lloc, deixant-se enrunar a poc a poc, hi ha de tot al món, lògicament, també s’observen persones que sota l’aparença de moure’s molt no aixequen ni l’aire quan es desplacen o creuen fer-ho, d’altres, amb la seua senzillesa t’expliquen històries que demostren sense aldarulls que són uns dinàmics passavolants del món, una pel·lícula també basta per desplaçar-se alegrement i amb pocs diners del lloc on s’està habitualment, sobretot si hom té la sort de tenir a prop de casa seua un cinema de barri d’aquells de reestrenes de sessió doble, va bé per posar-se al dia de coses que han passat per un mòdic preu, i pots sopar d’entrepà a la fosca de la sala, sempre que sigues un poc escrupolós i vages amb compte, que als seients hi pot haver de tot, ja se sap, són les sales fosques per a tothom, també per als solitaris, unes breus vacances de quotidianitat li van bé a tots, fer-les o no, de vegades no depèn tant dels recursos econòmics de cadascú, una obvietat, però sovint la gent es fixa més en els prolegòmens que no en l’execució, aquesta és responsabilitat única i directa de nosaltres, els primers poden ser anecdòtics en determinats casos, sempre importants, per a qui viatja de fals resulten indispensables i l’excusa ideal per a no moure’s d’on s’és, qui, contràriament, delerós de partir per una necessitat franca s’hi fixa més en l’acció que el durà a allunyar-se’n de tot el que l’incomoda i enceta el camí fàcilment, sense tenir-los massa en consideració, rèmores que et subjecten al present mai ajuden a partir, així el món acaba per dividir-se en dos meitats força diferenciades, aquells que s’han hagut de moure, aquells que de fet s’han mogut, i tota la resta, immòbil caricatura de la humanitat, són els descendents del sedentarisme que un temps va caracteritzar i diferenciar al seu torn l’espècie humana dels altres animals, els primers, en canvi, els desplaçats de si, eternament cercadors de si, teixeixen la malla perquè els altres hi puguen dormir tranquils voltats del bestiar domèstic, resulta paradoxal, però són els sense sostre, o aquells el sostre dels quals són els estels, els qui cusen la ferida perquè el dol trobe el repòs per a tothom.