Quadern de Tornada XL (c)

Març de 2006

De la condició de crear

Si t’asseus davant de l’ordinador sempre cau alguna cosa, per poc que siga, quatre ratlles mal comptades i pitjor enfilades van sortint, és qüestió de paciència, hom em dirà, i repetirà l’obvietat ja sabuda, que això no és crear, que la creació requereix d’una passió desbordada, com feien els simbolistes francesos, els romàntics espanyols o els del segle d’or nostrat i veí, sempre emprenyats d’espasa o de ploma per motius de faldilles, i en canvi jo crec que no ha de ser així necessàriament, de fet, si he estat en disposició d’escriure alguna vegada en la meua vida en aqueixes condicions o és que anava borratxo o camí d’estar-ho, la passió certament és una altra cosa, la creació, també, me les imagine més com un procés intel·lectual que no pas combatiu per força, no sempre s’ha d’estar rabiüt en observar una obra d’art, hom se la pot estimar equilibradament i amb la mateixa intensitat que ho faria qualsevol descerebrat d’aqueixos que van pel món gesticulant sobrerament per fer-se escoltar, com ara el Pau Gassol quan s’apropa a fer cistella a la NBA, obri la boca desmesuradament davant l’atenta mirada de l’adversari que no mou ni una cella, en canvi la Isabella Rossellini, una dona ja maura però de molt bon veure, afirma que ella és una gran amadora de l’art en la seua justa mesura, sense estridències, d’aquestes ja n’ha vistes massa en la seua versió mascles brètols, s.a., i es considera, francament, una dona bella, sense més consideracions afegides, a això li dic jo envellir en condicions, cada dia és el que compta, cada passa fa camí, hom pot fer de la seua vida una xicoteta obra d’art si és capaç d’arribar a estar d’acord amb ell mateix, per petites raons poderoses, insignificants argúcies de la vida, observar el món, en la seua completa extensió, des del més pròxim fins el més llunyà, o a l’inrevés, saber-se compartint un temps i un espai amb la persona estimada, amb les coses que a tots dos acompanyen, conrear les il·lusions, no falsificar res, si és possible, i cas de convertir-te en falsari professional, assumir-ne les conseqüències, que solen ser sempre les mateixes, restar sol com els cans (amb perdó) allà on ni tan sols se’ls mirarien de tanta fam com hi passen, aquesta és la versió més absoluta d’allò contrari a la creació, malbaratar la pròpia vida i la dels que hi depenen gratuïtament, hom ha de deixar viure abans que dedicar-se a viure a costa dels altres, la vida, l’art, la passió i la creació precisen de persones lliures crescudes en pau, qui pense que cap d’aquestes coses se sustenta sobre el sofriment va força equivocat, i no farà només que crear confusió allò on siga, eternament.