Quadern de tornada XL (f)

Març de 2006

Mal pas

És curiosa la toponímia, la relació estricta de les llengües pot derivar-se atenent bàsicament aquest criteri, ultra els límits de les anomenades fronteres lingüístiques, massa vegades fictícies, encara que necessàries per establir-ne les distincions, i així hom pot trobar un Mal Pas als extrems nord orientals de l’illa de Mallorca, per on bufa el gregal, entre la badia d’Alcúdia i la de Pollença, un nom exòtic i adient al lloc, i trobar-se’l també en un lloc tan poc atractiu com devora Picanya, entre les sèquies de Torrent i l’anomenada del Terç Braç Fondo, ningú podrà negar la gràcia d’aquests fets, que imposen, més enllà o més ençà de disputes en nom de la llengua que molts no parlen, la pertinença o no d’una comunitat a un territori, una comunitat que comparteix, efectivament, la mateixa llengua per damunt dels interessos legítims de cadascú per endur-se un grapat de vots, i així assegurar la continuïtat al poder polític de les famílies uns anys més, la realitat, com sempre passa, és cabuda i pertinaç i acaba mostrant-se com és, i ja la pots pintar de verd, el llaurador de l’horta de València i el pagès d’aquella part airejada de Mallorca, sense saber-ho, hi formen part d’una mateixa realitat ideològica que anomena el món que els envolta amb les mateixes estrictes paraules, sense saber-ho, es comuniquen amb les coses més íntimes, batejant-les de la mateixa manera, assisteixen als actes més transcendentals de la seua existència fent servir idèntiques paraules, perquè en això consisteix anomenar el món, fer-se’l seu i poder-lo compartir amb el veí, l’horta de València veïna del nord de l’illa de Mallorca en la descripció del món, i és que els mons s’assemblen molt més que no podíem imaginar, un mal pas el pot fer qui siga en algun moment, la proximitat de les coses no és sempre la mateixa, ara ja no es té record de com costaven els desplaçaments un temps, l’accés a la ciutat de València des del sud oest està barrat de sèquies que neixen o moren, segons es mire, a l’Albufera, antigament molt més extensa, encara avui impressiona veure-la arribar, quan es neguen els camps al sud del nou llit del Túria, fins a les portes de la mateixa ciutat per conrear l’arròs, però un temps això era molt més exagerat i hom es pot imaginar com costaria de travessar els darrers kilòmetres per als carros carregats d’hortalisses directes al mercat d’Abastos, que és exactament on va a parar la carretera que ve del Mal Pas de Picanya, deixant a l’esquerra Vara de Quart i a la dreta el barri de San Isidre, o com els resultaria als veïns de la llunyana Alcúdia, altra que la de L’Alcúdia o L’Alcúdia de Crespins, passar a l’altra banda de la serralada per atansar-s’hi a la badia de Pollença, hom ha de vigilar els mals passos que es puguen fer, en tot cas batejar-los ajuda a allunyar-los tot d’una del perill més immediat, i això és el que fa la gent, d’aquí o d’allà, senzillament, sense pensar en cap altra cosa, i la toponímia fa la resta.