Quadern de Tornada XL (g)

Març de 2006

Vida de Quaresma

Si ataülles l’aiguaneix avisa’ns que tenim set, que el capat ens persegueix enemic d’abeuradors i ja ens té esgotats, i així es podria continuar una història qualsevol de poc futur, com són aquelles històries que es fan per enllaçar paraules, quasi diria que per provar-les, tastar-les, demà Dimecres de Cendra, el primer de març, segurament, i que afita quan arribarà el Diumenge de Rams i el Dissabte de Glòria d’abans, tot un ritual que abans del Papa Gregori només durava quaranta hores, pels volts del segle IV, i ara s’allargassa quaranta dies, just quan arriba el temps més gloriós de l’any, aquell en què hom veu desvetllar-se el dia cada dia un xic més prest i ja no fa més pus mandra aixecar-se d’hora, o el veu anar-se’n també cada dia una mica més tard, i fa goig de romandre al carrer unes quantes hores més abans de retirar-se, precisament ara és quan la Quaresma ens vol fer retirar-nos prompte del mapa de la vida, és evident que amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident i d’Orient tot plegat, Dioclecià mort, segle V, els sants pares varen aprofitar l’avinentesa per posar límits a les saturnals heretades dels llatins, més aviat esteses per tot l’imperi amb més o menys fortuna, de novembre a març els soldats hivernaven i s’ho muntaven com podien, i això s’havia d’acabar, i tant que ho varen voler fer desaparèixer, però també és evident que feta la llei, feta la trampa, i la carn es continua menjant d’amagat sempre, fins i tot de porc, sobretot aquesta, que és la que no passa necessàriament per les carnisseries i sobre la qual no es té cap control, ja siga en forma d’embotits o de salats, d’envasos d’oli carregats de les parts més poc profitoses de l’animal, o d’aviram, sempre considerada la carn del malalt i via per la qual tothom en menjava també, per Quaresma o abans, la saviesa popular s’escapa de qualsevol manera de les arts dels capats, impedits i de vista torta, i sempre aconsegueix abeurar on convinga compartint el saciar la set amb qui convinga, és curiosa aquesta època de l’any, quan tothom comença a desvestir-se al ritme de les hores de sol creixents, l’església pretenia, i ho va aconseguir llargament en alguns llocs fins fa ben poc, que els xiquets anàrem de catecisme fins que el sol es pongués i els pares ens reclamaren a casa tot d’una després de la classe maleïda, evitant el contacte lliure i obert amb d’altres xiquets precisament ara que l’hivern començava a retirar-se de la nostra vida d’escolanets, maleïts sants pares, quantes hores sense deixar-nos ataüllar-la devora l’aiguaneix tota sola, sublim com un embruix de capvespre.