Març 2006
El Vent
Ha fet un dia típic de tardor aponentada, vent fresc que tanmateix no era de llevant, segurament mestral, han baixat les temperatures, de fet, les isòbares semblaven juntes, els viatgers dels avions avui hauran temut per la seua seguretat, més d’un aeronauta s’haurà preocupat a l’hora d’aterrar el seu vol, les ratxes eren fortes en alguns moments, més de cent quilòmetres per hora en algunes zones, passejar pel riu avui semblava fer un tomb per dalt del Montcabrer un dia de vent, com aquell llunyà Nadal en què un cop de vent va fer desplaçar-se a Filca dos metres apropant-la al barranc, vàrem témer el pitjor, però no passà d’un bon ensurt, tampoc no haurà estat un bon dia per als navegants de vaixell, la línia de Dénia a Eivissa i Mallorca sofrirà les envestides tramuntanals, aquelles que impedien l’Ausiàs arribar a port, a casa, es fa llarg un viatge en aquestes condicions, fins i tot els desplaçaments per carretera resulten enutjosos, la conducció esdevé penosa i forçada, els cops de vent semblen voler corregir la direcció correcta i acabes amb un mal de braços terrible, de tanta força que fas per evitar-ho, passar avui per Tarragona o Girona haurà estat un suplici per als camioners que fan les rutes d’Europa, segur, el vent incomoda fins i tot el tranquil transeünt que vol fer un passeig pel seu barri, caminar es converteix així en un desplaer, enlloc d’afavorir la relaxació, el vent ho destorba tot, no concep un fenomen meteorològic més antipàtic, un temps tan necessari per a la navegació, encara avui una força de la naturalesa aprofitable si hom sap on col·locar els molins de vent, però senzillament contrària al viure quotidià de les persones, i en aquells lloc on bufa de calent dies seguits, com ara l’Ampurdà, no resulta estrany escoltar dels nadius que és origen de follies diverses, haver de romandre aixoplugat de la seva violència dies i dies t’aïlla del món, i res pot resultar tan desagradable com haver-se de recloure sense ganes de la seua força, fins i tot els animals el temen i l’esquiven, basta comprovar com es comporten els ramats, li fugen, si poden, i es defensen agrupant-se i encerclant-se, la rés no és bona tertuliana del vent, li és més adient una bona pluja calma que un bufar continu amb els perills inherents que duu aital fenomen, les branques són fàcilment esqueixades dels troncs, la fullaraca i el polsim converteix l’entorn ràpidament en un espai irrespirable i intransitable, la inquietud s’encomana veloç i qualsevol ombra en arribar la nit, breument il·luminada pel foc lunar, és enemiga, els grans cataclismes van precedits sempre d’una forta ventada, qui ho negarà això, els viatjants del món s’avenen a suportar qualsevol altra cosa abans que una forta ventada sostinguda en el temps, el cor s’aprima de tanta desolació com es capaç de provocar, al voltant d’un foc en totes les cases assotades pel vent es fa el silenci, la gent espera que amaine, el mariner li té vertader pànic sabedor com és que en determinades zones del globus no el podrà evitar de cap manera, els alisis, els vents del cap de Hornos, els del sud d’Austràlia, el pastor de les valls pirenaiques, l’habitant en fi que l’espera aterrat tancat a casa sense poder-lo evitar, del vent la gent no malparla perquè hom sap que s’emporta totes les malalties i les impureses de l’aire, en temps d’epidèmies era sempre benvingut per la neteja que el seu pas implicava, però a ningú no agrada íntimament, la mar fa forat i tapa, la muntanya qui la perd la guanya, de ponent ni vent ni gent, però no li és agradable ni al llaurador, ni al comerciant, ni al pastor, ni als capitans de vaixells ni als comandant d’avió, el vent solament li és grat al conreador de maleficis, al faedor de desgràcies, el món calla quan s’escolta la seua veu.
![logo-3[1]](https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2018/02/logo-31.png)
