Quadern de Tornada XLI (b)

Més vent

Continua el vent de mestral, canviant a tramuntana i gregal cap al cap de setmana, en què baixaran intensament les temperatures, mals dies per a viatjar, i les falles ens hi empenten, cada dia una mica més, enguany, per primera vegada, crec, situen un casal al carrer de Pere III, cantonada amb el nostre de Lluís Santàngel, impossible accedir al riu com de costum per Na Germana, hem de fer el volt per Maties Perelló, com més transitat de cotxes el carrer més tranquil esdevé ara en falles de coets, curiós però cert, tothom es queixa, però les falles van a més, sembla que als pobles també, a Alzira, em comentava una companya de feina, han tancat l’important carrer de Sunyer, poc menys que una barbaritat, a Tavernes m’imagine que estarà passant alguna cosa de semblant, el pas pel poble, ciutat des de 1916, de normal difícil, esdevé en aquests dies pura entelèquia, impossible de necessitat, convé fer-ho pel Ràfol, aferrat a l’Ombria, fins a Benifairó, una odissea, o pel Cambro, evitant el centre del poble, venint pel camí La Dula, carrer de Sant Antoni, o senzillament no provar-ho, les dificultats per desplaçar-se aquests dies de pólvora són immenses, allà on hi vages et trobaràs amb un seguit de soldats disfressats de llauradors rics, escoltant una colla de belleses, disposats a maleir-te si no els mostres deferència envers les seues persones, allà on hi vages aquests dies, si fas cua per comprar uns xurros, si t’esperes per comprar el pa, si t’avens a esperar el teu torn al mercat, hauràs d’escoltar que excel·lents són aquestes festes i com d’enemics tots aquells a qui no ens interessen, patriotes de pólvora, els pitjors, els més perillosos, pregue a Déu que faça vent, tot el vent del món, tant de vent que les falles no es puguen instal·lar, que s’envolen les faldilles de les belleses fins al punt que els homes de negre no les deixen sortir al carrer per por que els ulls aliens a la seua festa no s’interposen entre la seua dignitat i el deler de la passió, voldria un vent sostingut del nord tot aquest temps fins dia Sant Josep, en què una llevantada aixecara les falles enceses d’una revolada i se les enduguera lluny, ben lluny, mar endins, o terra enfora, tan es val, des del cel es contemplaria un bell panorama, tranquil·lament assegut a la terrassa de ca meua observar-lo, indiferent, com un castell de focs un dia qualsevol, voldria que el vent bufara tan fort que les cendres de tanta falla arribaren a les costes de les illes i, així, agermanades amb el foc de Sant Antoni, reprendre les toponímies que ens són comunes, tenim uns cocons on els termes de Tavernes, Benifairó i Xeraco es creuen, un Pla i un Puntal, és com una mena de cadolla, clot natural en una penya, en una llosa, on la pluja, l’aigua de la mar, en el seu cas, o d’un riu, fan un forat, hi formen un petit bassal, propi de pedra calcària, a Mallorca hi sovintegen aquests topònims, d’aquí solen brollar barrancs quan plou de calent, en el nostre cas alimentarien els de la Caixa, del Raboser, de Cremades i del Bolomor, els dos darrers van a parar al riu Badell, que naix al Clot de la Font, als peus del Massís del Mondúber, altrament escrit Montdúver, el cim de la Safor, des d’on es divisa, en un dia de molt de vent, net de partícules, l’illa d’Eivissa, un altre motiu perquè bufe, que bufe de calent el vent.