Quadern de Tornada XLI (c)

Març 2006

Relativitat

La distància a les coses i a les persones és del tot subjectiva, més producte de les sensacions íntimes i personals de cadascú, que no pas una qüestió objectiva i de perspectiva exportable a tots els observadors, efectivament, cada setmana parle amb la meua germana per telèfon, que hi viu a Bremen, on encara no he tingut el plaer d’anar, i la sent pròxima, devora meu, com si estiguera parlant amb un company del centre amb qui coincidira cada dia, això em passa, si més no, una o dues vegades per setmana, d’altra banda la veig, tenint en compte on viu, bastant, hi coincidirem amb ella ara a Pasqua a l’illa i segurament a finals de juny començaments de juliol a Bremen, per tornar a coincidir durant les vacances d’agost a l’illa altre cop, és lluny, però devora meu, com dic, així ho sent i així és, ja sabem que les persones deixen d’existir en el moment en què hom deixa de pensar-hi, així les princeses que tant s’enyoren del seu país i moren de tristesa, si no és que algú les tranquil·litza amb records del seu lloc d’origen, i no em passa amb molta altra gent que hi viu devora meu i a anys llum de distància, és el cas de la immensa majoria de les persones que un dia vaig conèixer a Tavernes, ja siga que continuen a Tavernes, ja que les tinga a uns quants minuts de casa meua, o amb persones a qui he conegut després i viuen a pocs metres de distància, sóc capaç de tenir-les aïllades del meu cap sense fer-ne cap esforç conscient durant setmanes senceres, mesos inclús, fins que un dia decideixes trucar per comprovar com de lluny continuen de la teua vida, com d’enfora s’han allunyat del teu món, enfora de tot allò que a tu et concerneix, enfora de la teua mirada de les coses, altres persones són presents encara que no les visites, les recordes sovint, hi parles cada setmana, n’estàs pendent de les novetats, per mínimes que siguen, t’interessa el seu estat vital quotidià, més o menys, hi ha qui cada cop que el veus se te’n van les ganes de tornar-lo a veure durant una bona temporada, solen ser aquelles persones amb qui no compartiries unes hores de viatge, uns menjars improvisats, una visita a un museu o una anada al cinema, són aqueixes persones que van i vénen del teu cap periòdicament per ràpidament allunyar-les, reconec que n’hi ha d’altres a qui no visite per mandra, s’ha d’entendre, et fas vell, major, si més no, i ja no estàs disposat a suportar segons què, quines paraules et revindran al cap amb segons qui, quins fets no et ballaran al cap davant de mira tu quin gest més inoportú, i ara que tot semblava correctament establert va i aquest m’ix per aquí o per allà, tal volta per acullà i tot, no, les persones sabem passats els anys amb qui hi podem mantenir una conversa exempta de combat, de competitivitat inútil, de ressentiments desbordats pels records d’algú, sempre algú poc simpàtic, és clar, perquè amb aquests hom fins i tot n’està disposat a parlar del que siga, davant d’una bona cervesa, una bona conversa, els abstemis sempre m’han fet una certa pudor, i cert pudor també, em sent un poc avergonyit davant seu, tantes coses com tenen que amagar semblen éssers blancs davant tu, tan miserable pel vici del beure, no cal perdonar-li a ningú la vida, val és equivocar-se que mantenir-se autista de la vida, quan perceps això en algunes persones inconscientment t’allunyes com de la pesta, i deixes de recordar-los, i passen a no existir en la distància subjectiva que t’has construït.