Quadern de Tornada XLII (f)

Març 2006

Escriure

Sempre he considerat aquestes escriptures, perquè això són i no escrits, un passatemps benèvol que alimenta el meu esperit, la vanitat també, si hom hi vol veure un bri de didactisme interior, exportable als desenfeinats del món, perquè és evident que ningú que tinga alguna cosa millor que fer hauria de perdre ni un instant en encarar-se a allò que aquí es prova de fer, no deixen de ser assajos i per tant temptatives d’escriure, temptejos de sintaxi, escriptures com a ratlles en formació i no res en estat acabat com són els escrits, escriptures diverses i fetes en moments tan diferents, unes de les altres, que es podrien considerar escrites per persones canviants en cada cas, una cosa gens aconsellable per a aquelles persones series que han de satisfer la seua pròpia volubilitat en forma d’ambició mal dissimulada, tampoc no en són tantes, gràcies a Déu, però les poques que hi ha esgoten les reserves de llibertat de qualsevol grup humà, són les persones que ja ho han fet tot en la vida i ara es dediquen a progressar elles, són els capaços de dedicar la seua vida plena a la feina i pretendre que els altres, aquells que treballem honestament per viure i prou, fem també de missioners, són els polítics fracassats o en actiu però provisionalment fent de professionals devora gent normal i senzilla, com ara jo, em fan fàstic, de vegades, en altres ocasions em produeixen llàstima, gairebé sempre els veig com el que són, pobres en la seua infantesa, mediocres en l’obscuritat en la seua adolescència, bons pares de majors, o així es veuen, i ara a per totes, en l’edat de la tranquil·litat de retirar-se de les curses, sense retirar-se del velòdrom, és clar, i sense renunciar a alguna que altra carrereta, ara, s’inflen de córrer com esperitats a la recerca de l’èxit que encara els falta, el vertader, aquell que et permet mirar-te a l’espill i dir que ja ho tens bé, que ja n’estàs tip de fingir, que si convé, bé, que em pregunten, si no, restaré mut en la meua sòlida renúncia a continuar disputant les menges que altres sobrers van llançant pel camí, no, ara és l’hora d’observar, no ja els joves lluitant per cercar el seu lloc, que això sempre agrada, sinó els pobres desgraciats que encara cerquen el seu espai més passats d’opcions que els ‘sinofos’ de la plaça de l’olivera de Palma, sota l’Ajuntament, en un concurs de cavar terra de l’Ombria en ple mes d’agost, cap opció, solament els queda aferrar-se a algú més jove i fort i navegar fins on aquest puga arrossegar l’embarcació en una mena de naufragi anunciat, és segur que els dies de poder els tenen comptats, com tothom, amb una diferència, com s’ha començat tan tard i es sofreix tant per conservar-lo, més que no pas fruir-lo pareix que hom el suporta, i dura tan poc la cosa que ningú recorda com era això quan tu governaves, tret dels amics, que aquesta gent sol tenir en quantitats excedides, a cabassades, són gent que precisen escoltar la veu amiga que els reconega la feina diària, perquè els que també hi som a diari a la feina, però amb una actitud honesta de no passar-nos de rosca i no acabar fent el monjo, no deixem de ser per a aquestes persones comparses de falla que tard o d’hora acabem a la foguera de les vanitats en competició.