Quadern de tornada XLII (h)

Març 2006

La histèria

La histèria deu ser una condició bastant habitual en l’àmbit humà, i m’aplique la història, la definiria com la característica atribuïble al llenguatge quan li fa dir allò que no voldria dir, i tanmateix reforça amb el gest, el tret humà per excel·lència que ens destapa una veritat en el lloc d’una xafarderia, l’histèric és per necessitat algú que no sap mentir, algú a qui resulta senzill treure-li una idea, una opinió, una condició fàcilment camuflada en circumstàncies normals, per a algú que no pateix aquesta falla del llenguatge, hi ha qui diu que sempre diu el que pensa, que tot ho conten, precisament aquestos no sofreixen d’histèria, són els grans mentiders, després hi ha qui també n’està al marge de la malaltia perquè mai no dona la cara, s’està a l’aixopluc del que passe, sense ser mentiders, són covards, el contrari de l’histèric, doncs, és el gran mentider, aquell que no té escrúpols de fer de la mentida la seua forma de vida, afecte a qui afecte, juntament amb la condició de covard ho té tot per estalviar-se el mostrar les cartes quan no en té ganes, el covard no és contrari a l’histèric, ho podria arribar a ser si donara la cara, s’ho estalvia senzillament perquè no obre la boca, sense ser la mateixa cosa, són complementaris el mentider i el covard, i enfront, l’histèric, que no calla quan ho hauria de fer, ni menteix quan convindria, ni s’està de romandre a la intempèrie encara que no siga el millor moment, l’histèric és un poc ruc, pobre, bona gent, però ruc, és la condició que la psiquiatria ha reservat per a la dona malalta, però no té res a veure amb el gènere, és tret de llenguatge, precisament de gestos que vénen a substituir la carència lingüística, però també carència de discurs, una mancança profunda promoguda i alimentada per una errada no resolta en el seu moment, però difícilment superable si no és plantant-li cara a la causa primera, altrament també està la ironia amb què hom s’ho ha de fer mirar, la distància precisa amb què s’ha d’acarar al fet del forat real, mirar-se’l sense recança, gairebé diria que amb una certa estimació íntima, no debades és el teu forat, el teu secret a veus, per això es tracta d’histèria i no d’altra cosa, perquè és un forat on tothom s’hi pot emmirallar i riure de veure’l, és una cosa pública que et pertany privadament, forma part d’una definició estructural mai feta plenament, i afecta tots els àmbits de la vida, avui era el darrer dia d’avaluacions, també era el darrer dia d’alguns grups abans de les xicotetes vacances de falles, els alumnes m’han regalat amb un crep de xocolata el comiat, un crep fet a casa i acabat d’omplir a classe, era tot solet, damunt la taula del professor, el crep reblert de nata i xocolata, era un regal, però jo no he sabut relaxar-me del tot i acceptar-lo sense embulls, no he sabut mentir i buidar el gest en la ironia que es pretenia forçada, potser he fet el que calia, no abandonar-me en el gest histèric que em delataria com a massa exagerat l’agraïment escaient, però tampoc no he sabut mentir com haguera fet un professional, al covard, senzillament aquestes coses no li passen, i em sap greu, per una vegada m’haguera agradat saber mentir un xic perquè els xiquets ho hagueren gaudit una mica més, pobres, s’han quedat un poc decebuts, hi ha a qui això mai no li passarà pas, gent que sap actuar sempre i amagar el vertader rostre, si és que en tenen de vertader, però el problema de l’histèric és que sempre mostra la cabòria que l’ocupa, és un forat que s’ha d’omplir de discurs perquè en el seu lloc l’histèric té això, dèries i pors mai resoltes, les mancances poden ser de molts tipus però sovintegen les d’índole sexual, la mare del llenguatge, des de sempre, des d’abans de sortir de la panxa de la mare, i totes tenen solució, sempre, cal només mirar-les a la cara, i saber actuar, si no davant dels xiquets, que tampoc no és tan important, sí davant d’aquells que esperen de tu una paraula de més precisament per erigir-se en valedors del teu forat, un forat que solament s’ha de deixar a la cura dels més estimats éssers, i encara, que tot es pot mal interpretar, i és condició humana fer-ho, si no es tenen sempre totes les respostes no cal fer-ho públic, i si es fa, cal fer-ho amb la senzillesa suficient i necessària perquè el món sàpiga que acceptes aquests buits de sentit, temptar la condició del mentider, com a norma, a mi no m’agradaria, la del covard, menys, continuar amb la línia de l’histèric, tampoc, cal resoldre-ho, però de les tres, reconec que és la que més s’adiu amb el món que jo imagine, un món ple de carències, sí, no podria imaginar-me’l ple i rodó com un bunyol de falles, però de mancances compartides entre éssers que s’estan fent contínuament i no entre professionals de fer i desfer el món, o de covards a sou d’aquests darrers, em basta que un alumne haja fet aquest crep, o que a la sortida del centre algú altre em salude efusivament en presència dels seus pares per instal·lar-me en l’opció abans subscrita, abans histèric que un sabut del món o una panderola.