Quadern de tornada XLII (i)

Març 2006

Falles

Març de vent i de foc i la ciutat assetjada, els carrers tancats, la pólvora pels nassos a tot hora, els mitjans de transport ocupats a rebentar i endarrerits, un panorama ideal, l’única cosa que ens manté en peu és la temperatura agradable que fa en aquestes èpoques de l’any, si fóra un mes de canícula, honestament, crec que les falles no existirien, literalment València és dels fallers en aquests dies i ho fan notar a la seua manera, que no deixa de ser una manera bastant barroera, a cops de soroll i de desfilades horroroses, com ara la del ninot, on els llauradors rics van més per ensenyar el tractor últim model que s’han comprat que no per arrossegar una carrossa, ja passarà, tot passa en aquesta vida, fins i tot les falles, ara ja sóc de vacances, fins i tot el segon trimestre, tan llarg i espantós vist des de gener, ha passat, i aviat Pasqua florida i la Quaresma vençuda, l’hivern també ha acabat, pràcticament, i mira que ha estat pesat i humit, fosc i fred, de pluja, finalment, tampoc no n’hem tinguda tanta, quatre gotes mal comptades que no arribaran a lliurar-nos de la sequera de l’estiu, les entrevistes per a obtenir la idoneïtat com a pares adoptius, també han finit, ara esperem la resolució final, acabar per acabar fins i tot han acabat les visites indegudes i viciades de cada divendres com en una processó al santuari del beure devora el meu germà a qui no li feia cap favor, està millor sol amb la seua companya, tot passa, passen les coses senzilles i les més complicades també, passa el riure i de cop torna a vindre en els moments més inesperats, en situacions que no te l’hagueres esperat, els passejos amb Boira i les vistes de la Ciutat de les Ciències i de les Arts, o a l’inrevés, acaben quan semblava que la distància era molta, i l’Àgora que arriba i els gratacels que li faran de cor, i tota la ciutat canviant envoltada de foc i vent, em torna a recordar tantes coses en la intimitat, avui he fet visita al carrer Sant Vicent de Paül, volia retre homenatge als meus alumnes d’Orriols i m’he passejat pel seu barri que ara és el meu feiner i un temps ho va ser d’esbarjo total, i m’he assegut a prendre un tallat, ha costat de fer-li entendre al xic de l’Est què era això d’un tallat, un ‘cortado’, clar, i realment costa de creure com ha anat per aquelles latituds, es conserven intactes zones absolutament deprimides que ja ho estaven fa trenta anys i d’altres n’han assumit la prevalença per damunt de totes les coses, d’altres que en aquells temps ni existien, horta, senzillament, i malesa, molta malesa, com un assut sec i ple de ronya curulla, però encara es reconeix el que era, els límits arquitectònics es mantenen, els carrers de cases baixes resisteixen, de moment, aquelles finques de Pare Vinyes tan rematadament del règim, malauradament, també, el temps les ha traslladat de context, però hi continuen sent un reflex de la misèria de la immigració dels anys cinquanta i seixanta cap a la ciutat canviant de flames i fum, el temps ho remou tot, tot ho regira i posa les coses al seu lloc com en un procés de sedimentació les conxes dels oceans sobre els altiplans del desert, el temps és efímer del tot i assossegadament pausat quan vol, les falles ho reflecteixen immillorablement, els visitants no acaben d’entendre perquè això que han plantat i que tants diners i esforços costa s’ha de botar foc, en qüestió de minuts cremen centenars i centenars d’il·lusions que renovellen cada any els hereus de la desfeta, he sabut per un alumne el pare del qual és artista faller com de treballades són les figures que s’exposen en la falla més humil, que no tots els fallers són aqueixos que van en cotxe oficial com si d’una autoritat es tractara i mouen les mans en saludar com si d’uns estris mecànics parlàrem, no, molta gent hi viu d’això, de guanyar-se la confiança d’una comissió que accepta el seu petit pressupost i la seua petita caricatura que enlloc va i a ningú afecta, l’artista faller, ultra aquells de les especials, Nou-Campanar, Na Jordana, Pilar, Convent de Jerúsalem, l’Antiga de Campanar, Sueca-Literat i Literat tot solet, fins i tot la de vora ca meua n’és d’especial, Duc de Calàbria i Antic Regne, és persona senzilla que viu d’emplenar motlles de cartró i encolar peces que més tard adoptaran una forma o altra amb més o menys enginy, si hom visita qualsevol falla de qualsevol barri modest entendrà tot d’una què volem dir, tan modests són que els motlles es revenen a altres artistes l’any vinent en un procés de compravenda que pretén esquivar els costos elevats o l’haver de repetir-se irremeiablement any rere any, tota una lliçó la d’aquest matí, en què l’alumne m’ha dut des dels meus passats d’Orriols a aquests presents orriolencs on s’ha de valorar en la seua justa mida l’esforç fet pels veïns per fer del mes de març el mes del vent i del foc, que tot s’ho enduu.