Quadern de Tornada XLIII (j)

Març 2006

El temps limitat

Les coses ens passen totes per davant dels nassos, altra cosa és que hi haja res que dure eternament, res no és etern, efectivament, però la vida passa tota ella per davant dels nassos de cadascú, és pot fer agradable o no, i com que res és etern la relativitat dels efectes es poden posar devora uns dels altres, i ens equivocarem de ple, també es pot viure equivocat tot el temps, tota la vida, de fet, què és una vida sencera, sinó el bufit breu d’un batec biològic, la vida potser és curta per definició, però encara i així paga la pena de viure-la, amb uns mínims d’honestedat, d’ordre, parle d’un ordre agraït amb el teu cos, unes coses van necessàriament darrere de les altres, i passar l’ase davant del carro no sempre resulta satisfactori, en alguns moments hom es pot inventar una solució al seu desfici, però el que defineix l’ésser humà definitivament és la capacitat de comunicar-se, no solament de llançar missatges, sinó de compartir-los, un compartir que deixa en mans de l’altre una resposta, si hom no fa això, si hom no deixa mai en mans de l’altre una resposta possible, comparteix un bri de món amb algú a partir de la mirada de l’altre, l’única cosa que fa aquesta persona és llançar imperatius al món, mai opcions declaratives del tipus ‘mira quina cara’, als homes ens convé una relació d’aqueix tipus, encara que ningú està obligat a tenir aquesta relació amb el món, la té si vol, i si la té se li farà segurament més agradable la seua estada al món, no sé si més llarga subjectivament, tanmateix és tan curta es mire com es mire que fa pena pensar en la mort de les bones persones, en la de les altres també, la mort, afecta a tots igualment, és l’altre tret que ens anivella, la curtedat del temps de vida i la mort assegurada, i tornem a l’inici, tan vàlida és una opció com una altra, viure en la mentida, en la supervivència mediocre, viure al mig del món obligant-lo a que sure al teu voltant fins i tot la merda aliena, mantenir-se al marge i fer la teua amb uns mínims de garanties per als més pròxims, no sortir al carrer, fer-ho en excés, qualsevol manera serà la correcta per a qui la practique, per als altres que hi són devora ja no ho sé, dependrà de molts factors, antigament les coses eren com eren i les generacions unes després de les altres així ho tenien assumit i poques coses eren posades en dubte, la vida de tothom s’assemblava tant que pocs eren els iniciats capaços de posar en solfa el quefer de la comunitat, avui en dia, des de fa uns quants anys, i depèn d’on i com, les persones trien molt més el seu futur, se’l fan a la seua mida i en són, per això, plenament responsables, molt més que un temps, si es pot mirar així, en què la tràgica condició de cadascú marcava sobiranament el camí escollit, les condicions i els recursos eren altres, ara hom pot fer com si vivira al món escodrinyant la quadrícula d’Internet al seu ordinador, fins i tot sense cabussar-s’hi massa, tan sols que ho faça veure ja bastarà, la gent va i ve pel món i pot oblidar-se’n de llurs orígens si aquests li fan nosa, es pot instal·lar allà on trobe que ningú li demanarà papers, tret de als immigrants, és clar, per això Europa va començar a tancar-se voluntàriament pels volts del noranta-dos del segle passat, just quan la guerra de l’antiga Iugoslàvia va començar, vivim en un món còmode en aquest sentit, pots fer-te el fonedís que ningú no demanarà per tu, si de cas la família més estricta encara perdrà algun moment de la seua existència, i encara, perquè si tant vols fer-te l’esquiu fàcilment passaran pàgina, per això és tan bàsic saber què es vol fer perquè a ningú li importa gaire què collons has decidit de fer, les oportunitats te les has d’organitzar, la sort te l’has d’anar creant, fer la teua sense fotre massa gent, ajudar la gent sense fotre’s massa, que no es veja massa la teua facultat d’aidar el proïsme, tampoc la teua poca solta a l’hora de dir no, hom s’ha d’instal·lar en un territori intermedi, saber viure amb els fantasmes, compartir-ne algun amb qui interesse, si es que hom troba algú així, i si no l’interessen millor, que així t’estalvies l’haver d’explicar algun dia alguna cosa seriosa a aqueix interlocutor, hom veu que la gent et passa per davant dels nassos i té els nassos de dir-te, a veure si ens veiem, quan tothom sap, tu i ell, que això vol dir que et vaja bé, és com una mena de salutació al vent i al foc, ja ens veurem, mentre estigues viu encara et poden passar aquestes coses, hi ha qui et voldria mig soterrat i té la gràcia d’afegir, cuida’t, com si això depenguera exclusivament de la voluntat d’hom, quan la realitat és que són els deus els qui vigilen per nosaltres, nosaltres solament hem de vigilar que la mà no se’ns en vaja de mare en fer el mal.