Quadern de Tornada XLIII (k)

Març 2006

Falles infinites

Falles tranquil·les, falles sabudes, n’era la conseqüència lògica de la no coincidència de vacances de tots dos, i feta la cosa, no pinten malament, després de tants anys, de tots els anys del món sense saber què són les falles, enguany les coneixeré una mica més, a més del foc i les flames, de la JCF, una colla de feixistes instal·lats en el poder d’organitzar les festes per a major glòria de la dreta valenciana més carrinclona d’ençà de la finalització de la contesa civil, hi ha altres coses, fins i tot falles que volen sortir de l’enganyifa que representen aquells centralistes feixistes vestits de negre com les cuques, les bitxes, o les paneroles més fastigoses, que acompanyen les falleres majors, mitjanceres i menors i els han de dir com s’han de moure, què han de dir i a qui no han de mirar, a més d’aquest desgavell de gent, la representació més genuïna del feixisme autòcton, mai prou esporgat per cap batlle amb dos collons, segurament li passa a aquesta part de la societat valenciana com amb les epidèmies els controladors, quan ja has fumigat i creus que en basta de verí per salvar la població, reneix un brot bord que et malmet les expectatives, i torna a començar, altres opcions s’han anat aixecant contra el vent de març i el foc dels feixistes, opcions vàlides per a una festa que pretén guanyar-se la confiança de la gent, molta, que se les mira de biaix, amb el reüll inflat de tan poca fe com li transmeten, els passa a les falles de ciutat que no han deixat de dependre de quatre desgraciats franquistes en una València abocada al vot dretà que els ha deixat fer tot el que han volgut fins extrems insuportables, precisament perquè no vingueren de fora a voler emmirallar-se o a participar de tan brutals com resulten les propostes, carques, beates, militaritzades, brutes, d’un cert regust d’acudit barroer que anava molt bé a aquest votant dretà de ciutat que s’ho mirava des de lluny, i així s’instal·lava on ell efectivament no volia ser però li feia gràcia d’ésser, més enllà d’aquesta gràcia o ironia d’allò brut i de caire sexual de baixa classe, de fet les falles serveixen per distanciar-se de tot allò que a la ciutat i al ciutadà dretà li semblen poca cosa, el caire rural del País que no hi ha manera de reduir per ser lògicament immensament més ric que la ciutat de fins morts de gana, i en la llengua que fan servir hi ha l’explicació definitiva del que volem dir, una llengua baixa, desdibuixada de la correcció, allunyada de qualsevol possibilitat de dir alguna cosa més que despropòsits de la més innoble estopa, així escrita i per això servida, el poble que es representava darrere era tot allò que no era la ciutat, de fet, les falles de ciutat sota el control dels feixistes de la JCF eren l’expressió més violenta de l’autoodi llargament explicat, eren cremats al carrer en pública exposició tots els trets que se li atribuïen als llauradors del País autòctons, tot allò que era valencià era socarrat any rere any, en una clara repetició de la cremada de Xàtiva el 1707, hom així ho veia, hom així ho vivia, aquesta baixa representació no servia més que per dir, mira’ls, els de poble, aqueixos que parlen això, molta faixa i duros, però com són de brètols, els hi fotem foc cada any i encara són tan ases que vénen a veure’s a la foguera, així pensaven i pensen els de la JCF i Rita, la peça de porc que ens governa ja fa massa anys, i així ens hem assumit els de poble, cremada rere cremada, hem acabat acceptant que hem de canviar, de llengua també, o acabarem a la foguera, naturalment, però insistesc, hi ha altres falles, a Déu gràcies, i altra gent, lloat siga Déu, i altres maneres, gent que hi viu raonablement d’oferir propostes a les comissions més humils, propostes que fugen de reproduir la barroera exhibició dels feixistes, falles de baix pressupost, o no tant, passat el temps, falles que han compartit amb tot aquell qui ha volgut apropar-se el que han tingut, lluny de separar-se de ningú, l’han volgut atreure per fer-li veure que en aquesta festa de primavera on es crema l’hivern i les estretors que li són adients no cremen representacions de gent si no és per fer de la sàtira l’única motivació sana, al marge de qualsevol altra idea que la imaginació malsana del morts de gana li volien atribuir, conscientment, i que tant de mal ens ha fet al poble valencià, vist, òbviament, per tot el món que a poc a poc ha anat apropant-se a les falles com el que no som en realitat, una colla de desvergonyits malfeiners, mentiders, sospitosos de tots els mals, desconfiats, malpagadors, sense cultura i sense llengua, com a molt, posseïdors d’un renec d’ase característic de tots menys els de ciutat, castellans de soca rel, alliberats de les baixes condicions que ens atribuïen als de poble, i tot això ho hem suportat i encara ho fem en silenci, i la gent de bona fe, la gent del País, poc motivada per cap canvi, poc preparada per les poques possibilitats que ha tingut encara s’estranya que li hagen intentat pegar foc a la falla de l’ajuntament, després de tants anys de suportar en silenci monacal tants insults, encara es sorprenen d’un fet tan minúscul, quan en realitat el que s’hauria de fer cada any és impedir amb denúncies davant dels tribunals l’estat de indolència en què som representats els ciutadans del País sota la candorosa mirada dels de dins i dels de fora que vénen a veure’s i a veure’ns, Déu meu, si encara resultarà que un intent fallit de socarrar el patíbul abans de la representació serà un pecat mortal debanat de tants anys d’ignomínia, falles sabudes, falles tranquil·les, falles com sempre, amb una diferència, he sabut pels meus alumnes, que em mereixen tot el respecte, que hi ha altres opcions, opcions que caldrà treballar per fer fora del món de la festa tots aquests senyors de la JCF feixistes i pocavergonyes, solament així serà possible escollir la representació al bell mig de tota una generació que ja no veu amb bons ulls el que representen els vells cards en procés d’extinció, amb el vot a la mà.