Quadern de Tornada XVI

25/06/2020

Quadern de Tornada XVI

Ara sí, París.

París, segona estada. I nou descobriment. Encar, ja ho hem dit, viu a París al carrer des Francs Bourgeois, en uns edificis antics, renovats, que existeixen des de 1650, lògicament amb totes les transformacions i més que hauran suportat, però de soca-rel parisenca, en ple barri jueu, devora l’Arxiu Nacional, al costat de l’església dels Blancs Manteaux, del museu de l’Holocaust jueu, de la Biblioteca Històrica de París, la més antiga de la ciutat, a dues passes de l’ajuntament, de l’Hotel de Ville, que en diuen els gavatxos, al lloc anomenat Le Marais de París, que un taxista ens va saber informar que era un lloc d’aiguamolls un temps, assecat per les ordes religioses i ocupat pels burgesos poc després amb els famosos Hotels, casotes, palaus, allà pel segle desset, com dèiem, però allò que més m’ha impressionat és que la casa on viu, l’illa de cases on resideix, afita amb el carrer Rosers de París, Rue des Rosiers, i ja sé que es tracta d’una senzilla casualitat, que al cap i a la fi els jueus, bons artesans com eren ho treballaven tot, fins i tot la pedra, i d’aquí el nom de massons, de la maçonerie, més concretament de la francmassoneria, i entre d’altres símbols prenen el de la rosa, i segurament per aquí els ve el nom del carrer dels Rosers, no perquè hi haja cap rosaleda pròxima ni ara ni abans atés el caràcter d’albufera de la zona, de contínues inundacions del Sena, ni de lluny que ara tot és ciment des de fa molts anys, sinó pel fet de treballar, de tallar, en pedra, aquests símbols propis dels massons, els Rosers, entre d’altres, però no puc deixar de recordar que ma mare era Rosera i ella, la meua germana és, per part de mare, la darrera rosera de la família, nebodes, òbviament, al marge. Una altra cosa que m’ha impressionat molt ha estat trobar-me davant d’una escola jueva d’on partiren l’any 44 i següents quasi dos-cents xiquets i xiquetes cap als camps d’extermini nazis, al carrer Hospitalier Sant Gervais, i una placa d’homenatge al director del centre que va impedir durant l’ocupació alemanya de París que aquesta xifra no s’estenguera com una xacra d’oli per tota la ciutat. També de París, doncs, en varen sortir a cabassades de jueus per engrossir la xifra de la vergonya de la humanitat, més de seixanta mil des de França. Veient aquestes escoles, perquè en són més d’una a la zona de le Marais de París, hom es torna una mica més petit i vulnerable. La història, de vegades, te la trobes de cara i és aleshores quan les paraules callen perquè són innecessàries. No puc imaginar-me, ni de lluny, com de terrible seria per als familiars d’aquests xiquets (obvie per la seua magnitud intentar imaginar-me el terror dels mateixos xiquets i xiquetes) el fet aquest. Ni en el pitjor dels somnis hom pot creure’s que una cosa així siga possible, que ningú ho aturara, que no fora capaç el món de posar remei a tamany barbaritat, que els cels no s’obriren i protestaren quan aquell matí execrable dels anys de l’ocupació uns soldats s’emportaren en silenci a la Gare d’Austerlitz, a la de nom més germànic, per bé que txeca, aquelles criatures per a ser deportades als camps d’extermini, no és possible imaginar-se la cara d’impotència dels pares i mares (si no és que abans no els havien mort), dels coneguts, dels ciutadans que els coneixien, dels mestres, dels altres xiquets que un dia hi jugaven i l’altre havien d’oblidar que ho feien amb qui ja no podien anomenar, joc impossible per als xiquets que construïm el món a partir del nom dels amiguets, com poder no dir el nom de l’amic si en aquest acte hi ha inclòs el nostre propi, el nostre record, els nostres desitjos més íntims i per això més públics, què és això de no poder dir ja més, jamai, el nom de l’amiguet, de l’amigueta, perquè el pare o la mare així ens ho han volgut indicar i imposar per protegir-nos quan nosaltres, nins, no sabem el significat d’eixa paraula i en canvi no coneixem cap altra cosa més bonica i senzilla, més plena i plaentera, que el nom de l’amiguet estimat, aqueix a qui cada dia acompanyàvem a casa, i ell a nosaltres, en un joc interminable precisament per no voler acceptar el fet d’haver-nos de separar, tard o d’hora, que l’hora de sopar arriba i els pares ens esperen impacients, d’on véns tan tard, de jugar amb X, i un dia, precisament a partir d’aquest matí execrable i innominable, precisament a partir d’aquest moment, el joc ha acabat, el nom de l’amic és prohibit per qui més t’estimes, una part de tu mor irremeiablement en l’acte de la prohibició i mai arribaràs a entendre que el teu entorn familiar no impedira la teua mort en vida en permetre la deportació del teu estimat amiguet, del teu món, la mort del seu nom i el teu propi que li anava lligat.

Més sobre París

Sorprén la quantitat de gent que hi pul·lula pels carrers de París. És un riu immens i, segons per on, una vertadera torrentada que atabala, per la presència de cotxes també, per la poca possibilitat de verd que existeix, malgrat els grans boscos perifèrics, sobretot ho pateixen els cans, que tenen prohibit l’accés a qualsevol mena de jardinet, excepció feta del de Luxembourg frontera amb Sant Michael, també pel riu però majoritàriament encimentat, resulta sorprenent que una ciutat que es vanta de ser habitable i que els mateixos parisencs, poquíssims vertaderament (compte els que hi viuen dels bulevards endins d’ençà de més de tres generacions, la resta són nouvinguts, i els dels bulevards enllà, altra cosa que parisencs), se la tenen com a la mida del ciutadà, de cap manera permetrien que es fera una cosa semblant a la de Londres de no permetre si no és pagant l’accés motoritzat al centre, no hagen aconseguit una mica més d’espai per viure-hi raonablement. Les persones no hi caben en una ciutat pensada i dissenyada per a una petita burgesia que tenia assalariats domèstics a les seues ordres, amb els barris de cadascú molt ben dissenyats i separats, i que de cop i volta es converteix en la ciutat emblemàtica de tota una burgesia europea i mundial que hi aspira a anar de visita, una ciutat que passa a ser la primera destinació turística del món per on passen cada any més de cent milions de persones i que contínuament està envoltada i utilitzada pels prop de deu milions que hi viuen de i amb la ciutat. París és un immens mostrador a la manera de Florència però multiplicat per mil. Tot s’ha fet petit a París. Els grans bulevards programats per Haussmann a les acaballes del segle XIX s’han quedat com petits carrers farcits de cotxes en una mena de perifèric que només fa augmentar el soroll i la disbauxa circulatòria d’una zona que es prometia feta per gaudir-la, i s’ha quedat en un immens excalextric, com ho és el segon perifèric, l’anomenat interior, perquè encara n’hi ha un altre d’exterior, el de les portes inventades que són com entrades a ciutat desplaçades quilòmetres i quilòmetres del centre i més figurades que altra cosa. París ha crescut com una ensaïmada desmesurada i els punts de referència del riu, del barri jueu, dels primers bulevards, etcètera, no són ja més que màscares petites i insuficients que no poden amagar la desmesura de la ciutat. Una ciutat de barris, és cert, però necessàriament de barris, i els que encara queden com emblemàtics són saquejats tan impunement i periòdicament per les masses ciutadanes, que acaben per no assemblar-se gens ni mica a cap barri. París va ser dissenyada per ser passejada per un nombre determinat de transeünts i ara és assetjada contínuament per un nombre desproporcionat de desconeguts que diuen ser de París, però ni Déu sap d’on són. És una llàstima no poder passejar els racons de la ciutat amb un mínim d’intimitat, des de Montmatre fins a Sant Germain, des dels camps de Marte fins a la Bastille, tot és un continu correteig de gent envolada que va i ve més estressada que els micos en temps de zel, i pertot tot de turistes que van al vol dels horaris increïbles de les zones visitables. Nosaltres, aquí, a Francs Bourgeois, ens la veiem des de la talaia del laissez faire, laissez passer, tan poc revolucionari, però em sembla a mi que França sense reis i París sense monarca és com un ou sense rovell, tot resulta tan bestialment monàrquic que l’única cosa que et recorda que vius a una república és comprovar com els policies negres –els blancs no perden el temps en aqueixes coses- se t’adrecen per dir-te que el reglament de la ciutat prohibeix portar els gossos solts als visitants mentre als del barri, i quins barris, se’ls permet la deferència per continuar marcant les diferències. Diferències de república, és clar, perquè les de les monarquies són una mica més marcades i aquí no és que les hagen oblidades, però ho han de fer veure. Són massa coses en tants pocs anys les que han fet canviar París a un ritme tan accelerat que els batlles han volgut fer, uns d’emperadors, altres de policies, i altres, finalment, de germans grans.

De quan el curs acabava en juny.

Tot s’acaba, i juny no podia ser-ne una excepció a la regla, però si les coses acaben bé, benvinguts siguen els finals, que al cap i a la fi aquí rau la gràcia del temps i l’espai, els inicis ho són perquè hi ha finals, i a l’inrevés, altrament estaríem parlant d’embussos enlloc de trànsits de coordenades. L’IES de fet va acabar dia 11 de juny; dia 14 vàrem fer avaluacions; dia 23 vàrem tenir un claustre extraordinari; dia 29 hem tingut el darrer acte del curs; dies 21 i 22 vaig fer acte de presentació, més que res pel tema de les reclamacions, poques i mal preparades. Del dia de les avaluacions voldria retenir que en general va haver concordança entre allò fet pels altres professors i j; me n’alegre. Tret d’alguna intervenció una mica exagerada, la feina feta pels tutors mereix l’aprovat ben digne i alguna que altra felicitació també hagués pogut fàcilment admetre, aquesta tasca tan poc lluïda de l’atenció personalitzada als alumnes, abans de les tres hores de classe, dues més per comentar coses, incidents, posar en marxa els invents del departament d’orientació, els ‘paquistanesos’ eixos que ningú sap què fan ni què deixen fer als centres de secundària, i altres herbes que els alumnes agraeixen o no segons tinguen el dia, però segurament la tasca més feixuga del tutor és la d’aguantar els pares malcontents amb la feina del fill, que sempre n’hi ha que més valdria que s’ho feren mirar això de tenir més fills, fins i tot els ja nascuts potser farien bé de deixar-los en adopció a altres famílies una mica més asserenades, i no és només per la falta de preocupació manifesta que demostren envers els fills, és que després volen saber més que els professors i pretenen dir-los-els com han de fer les coses en la seua tasca diària de guardar xiquets a l’aula; va ser el cas d’una senyora argentina, mare d’un alumne de nom simpàtic ‘panene’ a qui jo anomenava de conya ‘penene’, i que sempre relacionava amb la cosa del penis tothom, i que a mi em feia gràcia per allò dels ‘penenes’ professors d’un temps que no obtenien plaça perquè no es feien per no fer-se en temps de Suárez president ni oposicions a secundària; bé, l’anomenat alumne, després de suspendre-ho tot pràcticament, va tenir la barra de venir amb sa mare, pobra, a protestar sobre el seu abandonament, perquè altra cosa no havia fet en tot l’any, abandonar les assignatures, una darrere l’altra, des del primer trimestre, però cada cop anant a més, fins que va deixar d’entrar en gairebé totes les classes, i el dia de les reclamacions va i es presenta amb sa mare, disposada a ajudar el seu fill a aprovar durant l’estiu allò que durant l’any havia deixat de banda, pobreta, i anava parlant amb un i altre professor i explicava què podia fer per fer que el seu fill retrobara el camí de l’aprovat, tractant de convèncer-nos de la bondat de la seua proposta a la qual ningú podia oposar-s’hi, ni prop fer-hi, però que cadascú dels afectats s’ho mirava també a la seua manera després d’haver-lo patit, criatura, tot l’any, i és que la cara del tal ‘panene’ és tot un poema, per no parlar del fet que a classe era una mena de sac on tothom anava a fer les seues experiències de gràcia, des del primer dia en què un altre innominable, que però va tenir la decència de no venir a protestar, li va llançar la motxilla dalt de la porta d’entrada a l’aula, i vinga la rialla, vinga fer el brètol i el bròfec, que d’això sí que en saben, d’emprenyar i molestar com ningú pot imaginar-se, sobretot quan hom no es troba en disposició de suportar bromes pesades per la raó que siga, i ells vinga a insistir en el seu joc terrorífic i gens amable; idò, el tal, i sa mare, pobra, protestant, i jo em vaig permetre el luxe de dir-li a sa mare que si ella era capaç de fer el que onze professors no havíem estat capaços de fer en deu mesos durant l’estiu la proposaria com a directora de l’IES, vist que anàvem curts de gent, i encara a data d’avui n’anem, ben curtets. La història del susdit és emblemàtica d’allò que en aqueix centre, que un temps va ser emblema de no sé què i ara és redol de malfactors, com si un Ranxo Notorius qualsevol s’haguera instal·lat al mig de la ciutat de València, amb senyora que el comanda i tot, i ara no recorde el nom de la magnífica protagonista d’aquesta pel·lícula del Lang de finals dels quaranta, però del tot recomanables, la senyora i el film, què hi farem. Si haguera de fer apostes crec que la senyora de l’IES Sorolla repetirà com a directora amb un nou equip directiu. A mi m’agradaria repetir com a professor per estalviar-me canvis que ara no em convenen gens ni mica. Tinc opcions, l’altra comissionada se’n va de definitiva, i tots molt contents, a l’IES Marítim, molt a prop, però se’n va, i bon viatge tinga. Com bon viatge esperem tenir nosaltres de dia 8 de juliol a dia 26 d’agost en què estarem a Mallorca, cinquanta dies mariners on passarem el testimoni de la nostra caseta a una jove parella, finalment, que l’habitaran i fruiran. Fins setembre.

Ficció.

Bé, una mica abans del previst, encara és juny, el darrer dia, i aprofite per informar el teòric lector que començaré aviat un relat no massa llarg, però és del tot improbable encertar-la ara en aquestes alçades verdes del projecte com quedarà, i que parteix de la semblança, no sé si esmentada aquí, crec que sí, entre les ciutats de València i París, pel que fa a la disposició dels espais al voltant del riu, l’u en direcció oposada a l’altre, el Túria cap a l’est, i La Seine cap a l’oest. Determinat individu investiga coses a la Biblioteca Històrica de París i acaba trobant la clau per traslladar-se d’una ciutat a una altra en moments en què això era del tot vital, sense el temps de mitjancer. Per la senzilla raó que uns carrers i altres d’una ciutat i l’altra es confonen si projectem un mapa sobre l’altre a la mateixa escala, és clar. La clau, que aquí convé deixar ja clara, permet els fugitius de la Gestapo i les SS escapar a una mort segura quan París era ocupada pels nazis i els xiquets de les escoles jueves del Marais de París eren deportats a cabassades cap als camps d’extermini. Aquesta clau va ser utilitzada pels jueus per poder escapolir-se del alemanys i guanyar un port segur des d’on fugir cap a Israel; segur per estar aleshores Espanya ocupada per un aliat de Hitler i no ocupar-se’n gens ni mica per València de cercar jueus possibles de ser deportats; un investigador que cercava consemblances entre llinatges i malnoms i es troba en tot un espai de fugida practicat i secret per pertànyer a les altes esferes de la Torà, als poquíssims iniciats que sabien de la seua existència, i que va quedar del tot oblidat entre els manuscrits de la Biblioteca de París en morir el darrer coneixedor del fet, certament increïble. Aquest investigador narrarà des del present historiat i inclourà en els fets actuals memòries i pensaments de la seua vida passada que es barrejaran amb els sentiments enfrontats a la descoberta. La seua és una vida tranquil·la i regalada fins que es troba amb la clau que va poder salvar algunes vides durant la barbàrie nazi.