Quadern de Tornada XVII

30/06/2020

Retrat.

Hom arriba a conèixer personatges vertaderament tètrics mentre dura el camí que, com em recordava mon pare aquest migdia mentre parlàvem per telèfon (juliol 2004) – l’home segurament ja hi pensa sovint per una qüestió no de malaltia ni d’edat, sinó senzillament per tocar els collons propis i aliens – , només té una cosa que ens aplana a tots per la mateixa categoria, la mort, i de vegades aquestes personetes se’t posen pel mig i costen de treure-te-les de sobre, són com petits borinots que en res modifiquen el paisatge vital de la teua estada a la terra, gràcies a Déu, però que giravolten i brunzeixen contínuament i arriben a fer-se pesats com la xafogor nocturna dels estius interminables, fins i tot adquireixen la tèbia humitat característica que s’associa a aqueixes temporades de l’any, la mateixa lluentor en la corfa que els envolta, la idèntica persistència en les passejades a hores dures i centrals del dia, quan hom troba que és l’hora de la inactivitat més sagrada, la de les panses dolces i el vi fresquet de malvasia, d’una recurrència insuportable, gens adequats a cap situació, sempre impertinents, desproveïts de cap capacitat per mínima que la volguéssem imaginar d’aportar una nova positiva, que no és que els animalons estiguen obligats a dur cap so ni color de bon veure i escoltar des de la seva grisa perspectiva a ningú, però quasi podríem dir que la negació que els és inherent a la seva condició de tristesa llòbrega, depriment, té connotacions olímpiques, inabastables de debò, d’una feréstega vastitud, com l’erma existència que duen, emprenyant l’avenir de zeros insondables, d’impossible rectificació, i mai n’he coneguda cap altra tan així com la que ara us presentaré, de nom Ginebra [Guennuera, Guenièvre, la del rei Artús, el dux bellorum, que va ser raptada pel rei Melvas de Glastonbury, ‘l’illa de cristall’, i després va trair el seu marit Artús en casar-se amb el nebot d’aquest, Mordred, però que era amant de Lancelot, dona central de la Historia regum Britanniae, Cantar de Roldán, Roman de Brut, El cuento del Grial, José de Arimatea, Parzival, i la Vulgata, Historia del Santo Grial, Merlín, Lancelot, Demanda dle Grial i La Muerte de Artús, totes escrites entre el 1135 i 1230, tota una tradició literària que pren el nom de Matèria de Bretanya, i que possiblement fa que un tal Lucius Artorius Castus, general romà de la VI Legió Victrix, acampat a York en temps d’Adrià, que va fer que els britànics es feren amb el poder dels armoricans, celtes expulsats durant els segles V i VI d’Anglaterra i refugiats a la Bretanya francesa, aconseguesca reunir en una mateixa col·lecció de ficció l’acció de recollir en el vas de la darrera cena la sang de Crist crucificat, la seva recerca, i l’alliberament d’un poble doblement expulsat, primer de la Bretanya illenca i després de la continental], companya de feina i tremendament torçuda de pensaments, si no era que se li adreçassen cap a ella, en què els volia drets i clars com l’aigua d’un torrent, molsuda de llavis reiteradament operats, d’edat indefinible, de maneres estudiades i moviments retardats, capaç de vestir de la manera més extravagant possible, de gestos esbiaixats i mirada esquiva, blanca com el cotó verge d’un llençol per estrenar i que conté més midó que un exercit de llenceria militar, convençuda de la seva bondat física i de la seva excel·lent capacitat intel·lectual, preparació professional no se sap per a què i en canvi per a tantes coses, rica de mena i òbviament arruïnada, ex de tot, fins i tot dels fills, que em va succeir en aquell treball de becari previ a l’elaboració de la Tesi, i jo li vaig anar un temps al devora, per mostrar-li el què de la feina, amistosament primer i decididament apartat després en trobar-li el joc de desfeta perpètua que practicava amb tothom i amb tot quant es movia pel seu voltant que no fos factible de ser xuclat per llavis tan carnosos, però la cobdícia que mostrava envers tot li va passar factura, perquè el seu desfermat desig entrava en contradicció amb la condició de tètrica, i la cupiditat que manifestava per les riqueses d’altri prompte li esclafiren al clatell. Un clatell certament disposat a rebre.

Ficció.

La feina, aleshores, era l’estudi continuat sobre els camps de concentració nazis, un tema força tractat en altres universitats del centre d’Europa però poc per les de les nostres contrades. Un tema sempre relacionat, lògicament, amb els jueus, i en aquest cas, amb determinats llinatges mallorquins que trobàvem també a València, per la part de les comarques centrals, però, i aquí calia investigar el per què, de procedència francesa, si més no d’un determinat barri parisenc d’on havien deportat xiquets durant l’ocupació, els cognoms dels quals trobàvem a les relacions dels deportats a Alemanya des d’algun lloc de la capital francesa. El tema no era més que una extensió filològica i sociològica d’una qüestió que havia ocupat Europa durant més de cinquanta anys i que encara era motiu de preocupació com es desprenia de la cautela de com s’havia anat construint la Unió d’ençà de l’any de la seva fundació, 1954, fins l’u de maig de 2004, en què queda constituïda, provisionalment, amb vint-i-cinc membres, molts dels quals eren possibles enemics uns pocs anys enrere, una barreja de repúbliques, federals o no, totes parlamentàries, i de monarquies constitucionals, amb una proporció de 18 a 7, respectivament, tot un sistema econòmic, monetari, judicial, polític, de defensa interna i externa, amb capacitat executiva a la Comissió i legislativa al Parlament, i un Consell que decideix sobre els Tractats, i que a la primera de canvi fa aigües de pertot, com es va comprovar en el cas d’Irak, en què uns hi estaven d’acord amb les propostes dels EEUU i altres no, uns es feren la foto d’Açores i altres, la immensa majoria, tancaren bandes europeistes comunes, uns aportaren tropes i altres no, finalment uns se n’anaren i altres es quedaren, mostrant fins a quin punt n’és de dependent dels amics americans, i tot això al bell mig d’un clima de tensió augmentats i accelerats pels 11S de 2002 i 11M de 2004, de Nova Iork i Madrid, respectivament, i un mur de separació a Israel que és la vergonya de la humanitat, una més de tantes, gens comparable, però, amb la que ocupava part de la meva investigació en aquells temps de preparació de la Tesi. Fou en aquell context de recerca com a becari del departament que vaig copsar l’abast del ‘tetrisme’, la condició del tètric, força estesa per la casa i que gaudia d’una bona publicitat sobretot entre els catedràtics, crec que com a reacció defensiva davant la seva habilitació de mediocres, vist que entre una i l’altra, sempre anaven a guanyar la partideta de la docència, l’acte de dur coses d’un lloc a un altre, aquests, més presentables. La Universitat de València aleshores, com la ciutat, parle dels darrers anys dels setanta i primers dels vuitanta, presentava uns dèficits urbanístics, i aquí inclouríem des dels paisatges fins als humans, remarcables, si més no. Era bruta i grisa, trista i deficitària de vida en general, tret dels quatre establiments de torn on hom podia encegar-se i posar-se de tot més amunt dels límits recomanables per l’OMS, que és on he aprés a emmirallar-me quan vull saber si vaig bé o malament, però això ho he sabut molts anys després gràcies al metge Ignasi de la Colla, sense oblidar Michael My Love, és clar, tètrica i mediocre, efectivament, el Cap i Casal i la casa més civil i dipositària del saber, a més de defendre amb poc èxit de vegades els fugits dels cavalls dels grisos, però d’aquests ara no parlarem, tot i formar-ne part del puzle, i és en aquestes condicions que s’explica tot l’entrellat sense peus ni cap que va provocar la defensa i l’elaboració del treball de Tesi. Hom no feia allò que havia de fer, gairebé ningú feia el que se li suposava que havia de fer, tothom s’estava atrinxerat entre el ‘tetrisme’ o la mediocritat, en funció de la categoria administrativa que ocupava, com més amunt més cap aquí, més cap al mig, i així va resultar que el meu treball d’investigació va ser rebutjat en primera instància per qui havia de ser-ne el president del tribunal, tot un èxit en una Universitat on mai passava res, i tot era percebut com normal entre tanta tristesa assumida. El treball, ja ho hem dit, tractava de resoldre unes qüestions purament filològiques i de caire sociològic al voltant d’uns fets que tenien un abast molt més ampli, però no va agradar que ho férem precisament des d’una vessant nacionalista i identitària pròpia d’un País ocupat, com era el cas. Els autòctons s’ho miraven com massa agosarat. Els forasters sempre deien que la cosa depenia d’aquells. Cap dels dos estaments, que es repartien per igual entre els tristos de mena i els mitgers de raça, volia reconèixer que part de l’estantissa condició ciutadana, representada en el paisatge urbà i en el treball acadèmic de la Universitat, era aliena a la prèvia situació en què el País es trobava d’ençà de les pèrdues foralistes primer, de 1707, i de la cruesa amb què el règim del general havia tractat el fet diferencial. Fins al punt de confondre’ns a uns i altres, ocupats tots, i fer de l’alcoverisme i l’actitud antiinstitutista un referent aprofitat després pels Casp i Adlert a casa, mentre l’acadèmia es fregava les mans i les potes i la ciutat dormia el somni dels innocents, dimitits, però.

Vacances 2004

1a setmana.

Què fan les persones de vacances? Baden? Les veuen passar? S’aixequen prest per recuperar el temps perdut? Senzillament s’escolten els sorolls de l’entorn, cosa que d’altra banda no poden fer la resta de l’any? No fan res, potser? Els animalons fan la seua, tot l’any, sense fer-ne cap distinció de l’època, que no siguen la pròpia derivada dels usos i costums que la seua naturalesa reclame i, és clar, la imposada per les accions, sempre variables i canviants, dels seus amos. Les vacances necessàriament, estan perfectament relacionades amb la vida quotidiana de l’altra part de l’any, la del treball i la quotidianitat més regular i cíclica. Per molt que hom vulga prendre’n distància, sempre es trobarà davant de la realitat, no del retorn, sinó de les consemblances, entre una activitat, la lúdica, i l’altra, la que imposa l’horari feiner, i totes les sues obligacions subsidiàries. En qualsevol cas, i és lícit que així siga, la gent tempta l’estranyament, trobar-se en un context i circumstàncies radicalment diferents de les habituals de cada dia: hom va a la platja, a un apartament o a un hotel; hom viatja i practica una mena de vacances de visites obligades a determinats indrets; hi ha qui decideix de fer el viatge de la seua vida, definitivament; qui, contràriament, no es mou d’una cadira i es dedica íntimament a fer allò que durant l’any li està vedat i reservat a uns pocs instants d’algun dia molt especial, i llig o s’emborratxa, sense atendre a cap altre estímul que puga haver a prop. Bàsicament, però, diríem que existeixen dues menes de fer vacances: aquelles que et porten a ocupar uns espais que no et pertanyen, i sents profundament aqueix estranyament de què parlàvem, però no per una qüestió de distància física, sinó sobretot perquè te n’adones que en sortir del teu espai tens una mica el cul enlaire, i moltes coses passen a dependre de tu, o massa o gens, sense el terme mitjà adient que et permet relaxar-te, seria el cas de la immensa majoria dels teòrics vacancers, ja siguen de platja, d’interior, o d’hotel allunyat el més possible del lloc habitual de feina. L’altre tipus de vacances és el que practica la gent que, senzillament, canvia els hàbits i els horaris, potser els espais i tot, però que no perd el control sobre l’entorn i el context, perquè li són tan propis com els que habita durant tot l’any. Ocupa un espai i un temps que li pertanyen. Això es pot fer molt a prop de la casa habitual, o molt enfora, la qüestió rau en no perdre de vista els referents de control sobre allò que t’envolta. Té a veure amb la propietat, però sobretot té a veure amb la familiaritat de les coses. Tinc la sensació que unes vacances de proximitat (en el sentit de control) et permeten descansar i fer moltíssimes més coses que unes altres d’abismades cap a entorns del tot nous i poc familiars, que tanmateix t’aboquen a fer contínuament coses i més coses, activitat frenètica, que no resol el sentit últim que han de tenir. Què tenen de fet, les vacances? Un temps de contrapunt de la quotidianitat per retornar-hi més tranquil i sa i estalvi de com vares partir. Les vacances són en realitat un invent molt recent, tan recent que moltes persones al món, anomenat occidental i desenvolupat, per no parlar de l’altre on són desconegudes, encara no les han pogut fruir ni una setmana de la seua vida. Molta més gent que no pas pensem no saben què és això de fer vacances. Molta més gent de la que previsiblement podíem imaginar. Un invent burgés, les vacances són impracticables per tota la gent que viu encara de la ramaderia i de l’agricultura o hi està vinculat d’alguna manera. Moltes professions liberals o autònoms amb més o menys capacitat adquisitiva no saben què són. Senzillament, molta gent no se les pot permetre i per a altra gent no entren dins dels seus esquemes mentals. Les vacances són un bé més escàs que no pensem i, malauradament, estan molt massificades i adreçades a satisfer unes ànsies excedides de consum de baixa qualitat per acontentar l’imaginari d’una població sobrecarregada d’ordre i privacions la resta de l’any. Les vacances són, en realitat, una bona enganyifa. Si no les fas eres un desgraciat. Si les fa també, perquè tot d’una es veu com de curta és la butxaca, més com més ha estat la distància de control que hem volgut imposar-nos. Si t’ho agafes com un repte, això de les vacances, poden arribar, fins i tot, a acabar d’arruïnar-te del tot, si és que les vols viure més amunt de les teues possibilitats i vols que res et recorde els altres onze mesos de precarietats; la ruïna definitiva per a la resta de l’any. Em fa l’efecte que una bona solució és una segona vivenda, qui s’ho puga permetre, i passar-les el més tranquil i relaxat que pugues, no deixant de fer, òbviament, coses absoluta i radicalment diferents de les habituals, però sempre sense perdre aqueix control de l’espai i el temps a què ens referíem. Unes vacances, al cap i a la fi, no són més que una extensió a contrario d’allò que fem la resta de l’any. Perdre’s, no serveix de res.

2a setmana.

Distingirem, doncs, les vacances anomenades de proximitat, bàsicament aquelles que es fan en règim de propietaris o de llogaters estables (mínim d’un mes), campistes residents, reincidents d’hotels o pensions, sempre els mateixos establiments, etcètera, de tota la resta. Les anomenades vacances de proximitat poden tenir tantes variants com hom vulga trobar. Una de molt curiosa és la que hem observat aquest estiu a Consell, Mallorca. No és la primera vegada que els veiem, però sí que és la primera vegada que els veiem marxar, i aquest, el fet d’anar-se’n, de tornada de vacances, cap a casa, cap als orígens de tot l’any, segurament és el moment més tràgic de les vacances, el més fràgil i delicat, aquell moment que tots voldríem ajornar una mica més encara, unes hores i prou, però expandir ni que siga imperceptiblement, és, senzillament, l’hora de la veritat. El cas és que les persones a què fem referència arriben cada any al carrer Fiol de Consell a un solar petitíssim, on amb prou feines hi cap una xicoteta ‘rulotte’, llar de les seues vacances, desproveït de llum i d’aigua correnta, amb un pou cec on fer les necessitats més urgents, i poca cosa més. Són gavatxos que vénen cada any a lloure. Gavatxos que segurament tenen algun avantpassat al poble, d’aquells que varen partir per la rusca, la fam, que patiria, i que no ha volgut saber mai més on quedava casa seua en aquell llogarret tan esquifit de Mallorca. És molt curiosa la seua presència, pràcticament invisible als ulls de la resta de veïns. Amb ningú no es relacionen; amb ningú no parlen; s’aïllen del carrer amb unes teles verdes mig transparentes perquè ningú no els guaite la vida ni els destorbe el seu voluntari acte de passar desapercebuts, i fan la seua vida absolutament al marge de tothom. Practiquen unes vacances de proximitat per definició perquè el solar que ocupen és efectivament de la seua propietat, i vénen cada any, però estan tan lluny del context on són com els astronautes que trepitjaren la lluna el mes de juliol de 1969; sorprén tanta fidelitat a la propietat. És el mateix que passar les vacances al desert per ésser el propietari d’una palmera que no fa dàtils. No sé si aquestes persones arriben encoratjades pel record de l’avantpassat més pobre que la fam que en va fugir o s’apleguen per la memòria d’allò que els contaria el pobrissó de com eren les gents i les terres que deixava, i que, consegüentment, fóra convenient d’apropar-s’hi ni que siga una vegada l’any per mantenir-hi viu el concepte de propietat entre tant de desmemoriat com n’hi pot haver per les contrades mallorquines. Siga com siga, fan pena per molts motius. En sentit estricte no es pot dir que existisca una casa realment en aquest solar que ni de lluny recorda que és una propietat. En segon lloc, les condicions en què passen les vacances, una ‘rulotte’ a ple sol sense aigua ni llum, ni de la més mínima condició humana que faça l’estada agradable, no conviden a recordar les vacances com allò que el seu nom, mínimament, vol indicar. D’altra banda, són a Consell, però podrien ser a la lluna, amb els astronautes abans esmentats. Si algun dia hi van a la mar, és cosa extraordinària, normalment passen el dia al sol al solar o la ‘rulotte’. Es tracta d’un cas extrem de vacances de proximitat: hom se sent com a casa pel fet exclusiu d’ésser a ca seua i prou. Cap altre element no s’assembla ni per l’espitllera a res que siga una casa. Són gavatxos assimilats, de pobre mallorquins profunds, a francesos pobres forasters. Res no pot resultar més trist que haver quedat sense casa, ni a la pàtria d’origen ni a l’acollidora (on en teoria no s’arriba a ser-ho sinó després de la tercera generació). Hi ha gent que sempre en resultarà forastera del còmput. Són els eterns vagabunds, que ningú no recorda ni el carrer on varen nàixer, ni ningú no reconeix el carrer on ara viuen. Aquest vagabundeig etern impedeix de fet de practicar les vacances de proximitat, malgrat hom siga i se senta propietari d’un racó de terra, perquè hi ha una condició prèvia, i és la de ser reconegut allí on estigues com d’algun lloc. Nosaltres, a Consell de Mallorca, som valencians, i a València Ciutat som, l’un de la mateixa capital, i l’altre de la Valldigna, el xiquet de la vall a l’IES. Aquesta forma de ser al món et permet ser un Ulisses provisionalment de viatge però amb les referències de les coses ben vives i presents, cosa la qual pot donar peu a practicar l’anomenada proximitat vacacional.