Quadern de Tornada XVIII

07/07/2020

Vacances

3a setmana.

Les vacances, vacances són, i no cal mitificar-les. Malament vagareja l’any aquell que espera impacient l’arribada de les vacances, i tanmateix, pràcticament tothom ho fa, amatent, això d’esperar que arriben, poca gent es lliura d’aquesta dèria estival, qui pròxim a les coses que estima, qui fugitiu, allunyat de qualsevol cosa que s’assemble als entorns feiners, a la vida de cada dia, en molts casos, massa casos potser, agrisada per la realitat de la duresa d’haver-te d’emmotllar als usos i costums, a la preeminència dels gustos d’altri, el cap, l’encarregat, l’amo, els horaris, el temps escurçat per mil i un motius, alguns inconfessables, el trànsit de la ciutat, la conversa inaguantable del metro, la insuportable xafarderia del tren, la companyia prepotent del cotxe, les nits insomnes que preludien el dia angoixant, els matins castrats d’alé, les salutacions intermitents de tan tímides, les mirades fugisseres i escàpoles, eixutes de mena, sense significació possible, els bàtecs del cor forçats per les emocions incontrolades, tota una sèrie de circumstàncies que fan aconsellable d’allunyar-se’n, real o simbòlicament, del dia a dia, això són i res més les vacances, l’opció d’anar-se’n del barri, del veïnat més encarcarat, aquell que amb prou feines saludes cada matí amb desgana, curt de rusca, insensible a les variacions necessàries de cada dia, cec als canvis, volgudament despreocupat, quasi diríem que violentament maleducat davalles les escales i et creues amb els forners i els netejadors de carrers, quins servidors, ben mirat, més abnegats i profitosos per a la resta dels humans, aparentment despreocupats del ferm que trepitgem cada dia…Entenc que la distància mínima i necessària a prendre en consideració a l’hora de fer vacances és aquella que ens permet de transitar l’espai i el temps que tenim al davant dels nassos amb un ritme i cadència psíquica i física diferents d’aquells que tot just acabem d’abandonar, de deixar enrere, sense, però, tractar d’impremtar-li’n un altre d’artificial i esquiu a la veritable necessitat de l’estranyament, que sempre haurà d’ésser mesurat i comprensiu amb els altres que hi són amb nosaltres o que puguen, arribat el cas, afegir-se sempre que les condicions que s’imposen per part nostra no siguen, efectivament, draconianes per estar, precisament, massa estranyades de l’entorn. S’escau algun bon sopar, extraordinari per la raresa de l’àpat; un beure moderat que no prohibisca el normal desenvolupament de la jornada posterior; unes activitats altres o de to distint a les habituals; xerrades informals que fugen lògicament dels enfrontaments inútils i regulars la resta de l’any; un cinema sense compromisos, tampoc eixelebrat, és clar; unes visites als entorns, ni que siguen els mateixos del barri, amb ulls diversos i a hores noves per com resulten d’agradables les mateixes coses i cares vistes d’altra manera; un no comptar el temps i si és possible deixar de banda el rellotge fastigós que tots els dies de l’any ens fa la ziga-zaga eternament; uns banys amb bones vistes i de temperatura agradívola, de sentit comú, hem de pensar que la nostra pelleta la duguem a sobre tot el temps; gestos i carícies al nostre cos i altres que puguem trobar-nos pel camí que siguen de factura distinta als normals i legals dels dissabtes a l’horabaixa davant els westerns dels canals oficials i establerts, sense que això implique una convidada a la promiscuïtat, però sí a un relacionar-se més obert i distés del quotidià…En fi, banalitats, que tant es poden practicar en unes vacances de proximitat com en unes, anomenem-les, d’escàpol obligat. Això sí, haurem de convenir, que més fàcil serà de mantenir uns equilibris en entorns familiars que no pas d’aconseguir-los en circumstàncies extremades de tan distanciades de la norma. Si les vacances són el que són, no convé, per tant, convertir-les en altra cosa que un intermedi raonable a l’activitat nostrada. No hi ha res més exagerat i desproporcionat que unes vacances marcianes per als terrícoles. Si hom ja viu a la lluna cada dia que passa, i és presa d’una gran ciutat que tot ho empetiteix, fins i tot la nostra ànima, s’entén que hom cerque l’extraordinari de sota les pedres, però va errat de totes totes i millor li encabirien unes vacances de poble. Si hom ja hi viu tot l’any en un entorn raonable, pot cercar quelcom d’extraordinari si això no implica baratar el seny pel descontrol fatigós i exacerbat que la cosa de la novetat de segur implicarà, i potser li convinga també de cercar familiaritats d’entorn festívol sense perdre’s pel camí, i descansar de les obligacions i prou. Solament els desencisats de llur vida o aquells que precisen demostrar als altres de què són capaços amb el temps lliure, els desficacis que tant podem trobar a ciutat com al camp, faran unes vacances d’estada sorprenent per a la resta de la gent de l’oficina. Sol passar amb aquelles persones que viuen tot l’any ofegades de llibertat de poc que la coneixen, que van d’allò que no són, que viuen en espais tancats i mancats de vida, per això, que no paren mai a mirar-se a la cara, solen ser els illencs vinguts a més de relacionar-se amb forasters a qui patèticament volen imitar.

Les vacances de Jordi

4a setmana.

L’he vist com sempre. Immobilista, com li agrada de definir-se, orgullós de la seua condició de funcionari, i més ara que el germà s’ha quedat al carrer, després de vint anys a l’empresa, una subcontracta de Sa Nostra, per baixa productivitat, 12.000 euros d’indemnització, any i mig d’atur, i al carrer, Jordi satisfet de la seua condició de funcionari plany pels pares, no pel germà, la nova situació. La dona, Alonso, està de baixa de més de sis mesos, per una qüestió de descalcificació òssia greu que afecta l’arrelament correcte dels tendons del braç a l’alçada del muscle. Continua fumant més de dos paquets diaris. Els pares, els de Jordi, són intermitentment a Sa Ràpita, la mare eternament neguitosa; el pare plàcidament contemplatiu. Tots dos fan el contrapès adient i necessari per poder-se suportar en un espai que ha canviat potser massa per a qualsevol persona. A Mallorca hom va de vacances, i està bé que això siga així perquè a altra cosa, si pots evitar-ho, més val que no vingues. Els mallorquins ja fa massa temps que no formen part del món i els hi costa molt emmotllar-se a això de la globalització. És com si una mena de tel misteriós els hagués protegit l’enteniment de qualsevol canvi que es pogués produir al seu voltant. Són refractaris als temps moderns perquè aquests els ha sobrevingut com un capell a sobre que no es poden ni treure ni moure ni tan sols adaptar-se’l a la seua mida cranial. A Mallorca el món ve de vacances i els mallorquins els ignoren ostensiblement. Jordi arriba a no moure’s de casa per no topar-se’ls als estadants ocasionals. Sorprèn comprovar la gràcia que té per evitar-los tot i el passeig que vàrem fer per ciutat un trenta de juliol de canícula generosa. Jordi no fa vacances. Jordi practica un estiueig a l’ombra i vegeta com pot fins l’arribada del mes de setembre en què torna a la feina, tan important per ell que arriba a ser la manera que té de demostrar-li al món que un inútil no és, que ja té escrits dos llibres i que de professor no n’ha d’aprendre de ningú. Jordi és un mallorquí estàndard. És recelós de la seua condició física, és hipocondríac, de vegades amb motiu: ara ha sabut que el seu colesterol dolent és alt i crònic i que la tensió arterial se l’haurà de controlar farmacològicament per sempre més, a més del sucre famós que té per genètica materna. L’he vist molt malament. Mallorca comença a colpir violentament fins i tot els autòctons, els indígenes que tenen una mica de dignitat i vergonya, perquè n’hi ha d’altres que no es deixen influir pel món de cap de les maneres. No és, però, el cas del Jordi, i sap greu trobar-te’l tan desemparat en la seua guerra per la civilització illenca, que bé podria ser grega o fenícia, però hom la sent com catalanesca, aquests que mai han sabut valorar-nos com Déu mana, i així ens va. Jordi s’estima Mallorca però sent una mica de vergonya per tot el que veu, sobretot quan surt al món i queda meravellat dels serveis públics, transports, sanitat, educació, que tenen en altres indrets, per exemple a Catalunya. De València no parla gens ni mica si no és per pelar a algun professor que, casualment, és valencià. No han sabut encara assimilar que el cas valencià és el del motor dels països catalans refredat per un Principat que mai no li va atorgar el benefici del bussó, de l’ésser ariet i capdavanter, si més no els segles XV, XVI i XVII, i haver assumit com a propi allò que es feia, encara que de vegades en la llengua dominant aleshores, el castellà, i guanyar-s’ho i guanyar-se’ls en transformar-ho en la pròpia única i comuna; Mallorca no ha entés encara que la distància que va prenent València del Principat és una successió de desencontres que es produeixen mútuament en un moment en què València sap emmotllar-se a les noves situacions premodernes d’Europa i Catalunya continua emmirallant-se en l’època medieval. Mallorca encara no ha entés que València no resulta cap traïdora a res sinó que el viatge que mamprenen tots dos pobles amb llurs generalitats al capdavant cada cop divergeix més i més de l’objectiu comú del segle XIII que va ser l’època de la consolidació de la frontera sud i l’obertura de nous horitzons cap a l’est. Mallorca de tot això no en sap res perquè ningú no li va demanar ni tan sols el què a Casp, però és injusta la seua actitud envers ‘lo valencià’ com si això fos poc més o menys cosa forastera quan no és veritat que mai hagem traït a ningú ni encara menys abandonat el territori de referència. Això sí, durant el segle XVIII s’acaben de donar les condicions perquè uns i altres deixen de tenir consciència d’unitat i hem d’esperar-nos al segle XIX i XX perquè es reprenguen activitats comunes. Activitats que, val a dir, Mallorca gairebé mai ha proposat ni comandat i en cap cas, tret del pare de combat, l’Alcover, ha volgut compartir amb els valencians. Nosaltres ens hem limitat amb el temps a permetre’ls de riure fent-los de comerciants de proximitat. No hem tingut mai cap pretensió colonialista, com ara semblen patir els docents, Jordi, per la presència aclaparadora dels nostres nacionals per les contrades illenques, ni hem volgut mai faltar a la idiosincràsia illenca, que tan bé comprenem per la nostra condició ‘illenca’ de vida davant la mar i camperola històricament parlant, però mai tolerarem que ningú pretenga fer de València ni dels valencians un poble oblidadís que no ha sabut estar a l’alçada de les circumstàncies històriques, tant les profitoses com les de trista memòria, on sempre hem fet allò que el cor agermanat ens ha demanat i sol·licitat. Els mallorquins són com els cosins germans que un dia varen provar l’aventura de l’isolament. Els principatins són com els germans grans que no sempre ens han entés.

Més i més vacances, a Mallorca.

5ena setmana.

De fet ja he perdut el compte. Són les vacances, és clar. Les primeres vacances de tota la meua vida (a Consell, Mallorca, clar), no res menys. Hem descansat i hem fet allò que volíem fer, badar el temps a la casa, cuidar de la casa, fer-nos a la casa, descansar i allunyar-nos el màxim de totes les coses emprenyadores del món exterior. Ens està agradant tant l’experiència que segurament repetirem altres anys amb els mateixos pressupòsits de fer vacances de proximitat, a casa nostra, al nostre terme, la Mallorca petita i sensual de l’estiu bullent, l’illa de ningú i de tothom, on encara és possible conèixer la gent, la que tu decideixes reconèixer sense esforços, sense haver de pagar peatge, ni havent de donar res a canvi, la Mallorca anònima dels AMC on encara pots veure una pel·lícula sense compartir-la amb ningú, on pots fotre’t una hamburguesa ràpidament i còmoda fent com si estiguesses en un lloc habitat i civilitzat, quan en realitat estàs en un local d’un ‘mallorquinarro’ fill de puta que explota no vulgues saber com tots els treballadors de la casa, excepció feta de l’encarregat, professional apropat familiarment, i un segon de bord, exclusivament familiar, un negat, però que ha de vigilar que el professional no acabe creient-se que el negoci és seu. Vacances a Mallorca. Resulta d’un previsible tan evident que em recorda les vacances del poble, qui les pogués fer, quan érem xicotets. Pots anar de piscina de poble. Pagar en funció d’infinites variable: si va el motor, si fa bon oratge, si eres del poble, si eres veïnat de Mallorca, si xerres en mallorquí o semblant, si exerceixes voluntàriament de foraster o no, etcètera. Pots anar de platja, de cala, de compres, de negocis, al forn, a la llibreria de torn; és com anar als espais pròxims del poble però a diversos pobles, a llocs canviants on sempre et trobaràs amb la mateixa cosa. Mallorca, una cosa sembla evident, és una mena de refugi d’indocumentats. Basta topar-se amb els seus polítics, amb els qui exerceixen de ciutadans alternatius, amb l’evidència de la manca d’acord ni tan sols per fer un sopar a la fresca el poble en festes. Una Mallorca sense mallorquins ja no seria el mateix. Cal aquesta presència d’ésser a totes llums mancat d’eines per evolucionar per adonar-se’n del ‘tempus’ que imposa llur visió. El temps aquí viatja enrere, de gaidó, esbiaixat, mai en el sentit positiu de les agulles del rellotge. Mallorca és com una mena de vitrall on tot s’exposa de tan amagat que ho pretenem tot. Mallorca recorda la bassa ‘lluïssita’, tot i no tenir-ne de basses d’aquestes; Mallorca és el pla reclòs i càlid fins extrems insuportables dels caminois del mareny quan cercaves un amagatall on magrejar la xiqueta de torn que il·lusa creia que volies fer-li un tomb amb la moto de moda del moment. Mallorca recorda el cinema d’estiu del poble tot i no haver-ne, per la presència constant de forasters a les butaques dels existents. Mallorca és la núvia adolescent que rabiüda demana més i més sessions d’escalfament sexual. La Mallorca de les figues i de les palmeres, dels ametllers i les carrasques, dels garrovers i de les oliveres, de l’ombria muntanyenca i del tòrrid pla que ofega. Vacances a Mallorca. Ho recomane mil per mil. Nosaltres, els catalans, i els alemanys, segurament els pobles moderns menys colonialistes, uns per impotència (no arribem ni a ser poble), els altres per convenciment (després del desastre del ’33-’45), tenim amb Mallorca el nostre experiment colonial. A Mallorca s’ha de tenir casa per poder exercir de colonialista. I et pots pixar a la cara d’aquells, que no en seran pocs, que pretenen menysvalorar la teua estada a l’illa. No val a venir de turista. S’ha de venir de propietari. Com al poble. Quins sentit té anar de visita on ja no tens res. No. A Mallorca, alemanys i catalans venim a casa, a casa nostra, que per això la podem comprar, les desfetes de la Mallorca que els nobles senyors varen anar deixant morir i que ara els mateixos mallorquins són incapaços de comprar. Mallorca serà per als catalans i alemanys que la puguen pagar i necessiten tenir al devora seu mallorquins per recordar per sempre més com de miserables han arribat a ser en la seua miserable existència mil·lenària. No és un sentiment xenòfob, és la resposta a la seua desídia com a poble, inútil i inservible per a regular-se i recol·locar-se en el món. A Mallorca s’ha de venir de vacances per comprovar com és possible desaparèixer com a poble si no es fan les coses ben fetes. Visca Mallorca.

Càlculs.

6ena setmana.

Hi ha qui s’interessa per la casa. Ara que la casa es lloga, precisament. No m’agradaria haver de prendre una decisió precipitada, però tampoc no tenim massa temps per pensar-nos-ho, cas que l’oferta de dilluns siga cosa seria. Hi ha dues opcions: vendre ara o no, esperar-se un any més. El juliol de 2003 la casa tenia un valor net per als venedors de 235.600 euros. És just pensar que ara la casa ha de tenir un valor superior, si no del 20% més, que és el que han pujat els preus de la vivenda de segona mà, al manco del 10% més: juliol de 2004, 235.600 + 23.560 = 259.160 euros. Tenint en compte que la casa es lloga, no costs res de mantenir-la un any més i esperar esdeveniments. És cert que el mercat de Consell acabarà saturant-se, com ja passa arreu, però també és cert que el preu de la vivenda s’ha incrementat un 214% entre 1993 i 2003 a Balears. Entre un 60% (Galícia) i un 160% (País Basc) a la resta del territori. Què pot passar si no es ven ara: juliol 2005, preu de la casa aproximat 259.160 + 25.916 = 285.076. Cost de manteniment, zero euros. És previsible que a curt termini el preu de les vivendes s’estabilitze, que no vaja a més de la manera com ha anat la darrera dècada, però és evident també que s’estabilitzarà a l’alça: entre 240.000 i 280.000 segurament s’aproparà als 270.000 el juliol vinent, gairebé seixanta mil euros més que el preu de l’any passat (2003), que es pretén mantenir ara mateix (2004). Hom vol vendre, en això tots estem d’acord, però és ara el moment de fer-ho? No ho sé, sincerament. L’euribor ha baixat. Segurament amb la revisió de desembre els nostres interessos seran els mateixos: 3,5%, la qual cosa vol dir que estem per davall dels límits que  farien aconsellable la venda. Ara bé, si pugen tant que es fan insuportables per als inversors, tampoc no ho tindríem tan fàcil, això de vendre. S’han de mesurar les circumstàncies molt bé. Ara acabem de conèixer l’oferta, 234.394 euros, menys el 6% de la immobiliària, 14.063, resultaria net 220.331 euros, que un cop pagat el deute bancari ens donaria un net resultant d’aproximadament 55.000 euros. Hauríem d’acceptar 15.000 euros menys que fa un any? És notori que no és negoci. Basta veure que en un any traurem el 10% de la quantitat neta a guanyar (5.500 euros) només llogant la casa. En cap banc ens donaran el 10% d’interessos i a més a més la casa i la seva valoració ja no seria de la nostra incumbència. Resulta, doncs, un mal negoci vendre per menys de 260.000 euros, 40.000 més dels oferts, i de cap manera rebaixar-ne el preu. Hom pot pensar que què fem amb una casa a Mallorca, i la resposta és evident, disfrutar-la quan podem i llogar-la la resta de l’any, de moment. Si l’estiu que ve hi ha una oferta que ratlle els 280.000 euros, ja parlarem. Mentrestant ens ocuparem de trobar feina per a la més guapa de la casa, amb el permís de Boira i cercar de pujar cap a València uns kilòmetres, uns centenars o desenes, si més no, en el concurs de trasllat. Crec que ens han fet un favor. La casa no es ven ara per menys de 260.000 euros nets i l’any següent per menys de 280.000 euros nets, i així anem. Mantenir-la ara ens resulta barat. De fet, senzillament pagarem mensualment la quota de capital a retornar, això és, que la casa ja no ens costa diners. Ens hem tret un pes de sobre, no per haver-la o no venuda, sinó perquè pel preu que ens han ofert, a tots dos, a Gràcia et moi, i Boira, ens sembla que no s’ha de vendre. Altra cosa seria sumar a l’oferta feta un 15% i pagar 269.553 que resultaria després de pagar a la immobiliària, si vol el 9%, 245.293 euros nets, 40.813.359 pessetes que val la casa objectivament. Xiquets, reconec que ha estat una setmana d’infart. Ja ens la varen voler llogar per 750 euros i sabérem dir no, perquè no ens convenia. Ara ens la compren per 220.000 nets i hem de dir que no, necessàriament. Es dóna una paradoxa: nosaltres ara no podríem comprar la casa però ens podem permetre el luxe de no vendre-la. Una paradoxa que es resol acceptant que ens hem convertit en posseïdors d’un bé que ultrapassa les nostres capacitats adquisitives i per tant hem de concloure que ens estem convertint en rendistes de mitja capa, l’ésser autèntic mallorquí. Déu meu, qui ens ho hagués dit això tan sols ara fa quatre anys. Ja sé que la il·lusió de Gràcia seria a curt termini poder fer marxa per València completament independitzada del jou mallorquí, però també hem d’entendre tots que de moment la millor solució per a tots és tenir-la llogada i que vaja pagant-se regularment i automàtica gràcies al lloguer i als nostres sous. La il·lusió també pot ser comprovar com les coses van transformant-se en favor nostre i poder fer vacances l’any vinent de proximitat en la llunyania, les autèntiques vacances de senyor, ni que siga de mitja canya. Demà vaig a muntar a cavall.

Més càlculs i una de ‘cavallistes’.

7ena setmana.

De vacances en realitat tenim 14 setmanes, sense veure xiquets a l’aula. Només hem dedicat set sessions per mandra d’escriure més, però volíem que constés que són 100 dies aproximadament de bauxa, de festa, de no fer res a l’aula. Quatre bajanades pel centre i prou. Certament fem feina 170 dies l’any, pel cap baix, els altres cent que queden per completar els 365, més o menys, 90, es reparteixen al llarg del curs, entre caps de setmana i festes de guardar, nadals, falles, pasqües i altres collonades que fan de la feina del docent una meravella solament superada per la feina que tenia jo a l’orxateria, ja de majoret, entre els vint-i-vuit (1988) i els trenta-dos (1992), que va durar ben poc la cosa, en què treballava 180 dies i en cobrava 90 de paro, un gran invent. És cert que enguany a Mallorca només hem fet vacances 7 setmanes i set més a València, ho hem partit com a bons germans perquè ningú estiga malcontent, que de farts ja en tenim prou, i només espere que l’any pròxim puguem repetir, especialitzant-nos, si pot ser, en els esports nàutics a Mallorca, i els propis del ciudatà a València, que de cavallistes, personalment passe, i em sap greu pel bon Mateu de Consell que, efectivament, em va convidar a anar a muntar amb tota una il·lusionada que em feia témer el pitjor, que fregués la temeritat, com així em va semblar, i un cop vestits els cavalls i jo damunt d’un dels quatre potes llestos per marxar li vaig haver de demanar per l’amor de Déu que em baixés de l’animaló, i el pobre Mateu amb cara d’espantat en comprovar que refusava la invitació tan cavalleresca i a Mallorca d’anar a fer un tomb a cavall, però què hi farem, a mi em sembla que no es pot convidar a un innocent a cavalcar un cavall que ni el pobre Mateu sap ben bé d’on ve i com l’han tractat al llarg de la seua vida, i amb tots els respectes crec que vaig fer allò que s’havia de fer per no caure, ni que siga una vegada en el més pur instint temerari, la cosa va ser que prenguérem un café a la cuina de ca seua, davant d’un finestral immens des d’on es veia una piscina bruta i descuidada tractant-se del mes d’agost, xerrarem una estona llarga i ens acomiadarem fins l’estiu vinent, amb la promesa per part meua que n’aprendria de pujar a cavall i aniríem junts a fer els cavallistes, però no ho sé si n’estic massa convençut del fet, ja veurem per on ix el sol l’estiu que ve, però preferiria cercar divertimento a peu pla o a nivell de mar. Adéu.